Malgrat els resultats del 27 S (majoria en escons però no en vots) volia creure que arribat el moment decisiu les forces catalanistes estarien a l’altura de les circumstàncies. Excés de credulitat o d’optimisme? Els darrers aconteixements em fan adonar de la crua realitat i torno a tocar de peus a terra.
El resultat de la votació que va permetre a Carme Forcadell assolir la Presidència del Parlament, comptà amb cinc vots procedents de Catalunya Sí que es Pot. Estava previst o va constituir una maniobra d’última hora? En qualsevol cas, els fets posteriors em fan pensar que es va tractar únicament d’un gest previament calculat amb l’objectiu de fer visible un distanciament respecte del bloc unionista. Per aquest motiu, no s’entén el vot negatiu a la resolució d’inici del procés de desconnexió democràtica de l’Estat. Com es pot justificar? Amb aquest pronunciament, l’alineació amb el bloc unionista es fa evident. Esperar un hipotètic canvi després de les eleccions del 20 D que permeti fer un referèndum és viure en la inòpia i se m’acud el títol de la pel·lícula “De ilusión también se vive” (1947), protagonitzada per Maureen O’Hara, recentment desapareguda.
Pel que fa al PSC, el seu posicionament no em sorprèn en absolut, perquè no es pot esperar res més de qui té la pretenssió de ser un partit amb autonomia pròpia i no és altra cosa que una franquícia subjecta als dictats d’una jerarquia que el supera i el condiciona. Aquí no tenim cap “barón” amb capacitat d’influir, com a molt i filant prim, podem convenir que tenim un aspirant al qual no crec que se’l tingui en massa consideració al marge de parafernàlies electorals.
Quan a la investidura, després de dues votacions amb resultat negatiu, una vegada més, manifestar que agradi o no i es vulgui admetre o no, malgrat tot, Artur Mas és l’únic que ha donat la cara, se l’ha jugat com ningú fins a les últimes conseqüències i ha estat el centre d’atacs de tota mena, focalitzant en la seva persona les aspiracions d’un poble que s’ha manifestat massivament.
I la CUP a què juga? Em sembla perfecta la seva coherència i que es mantingui en els seus postulats, però en moments d’especial transcendència hom ha de contemplar el panorama general i valorar les alternatives amb criteris pràctics envers l’objectiu final. Paga la pena allargar o en el pitjor dels casos, dinamitar un procés que emana de la ciutadania per tal de mantenir-se en una ortodòxia que no porta enlloc?
Per tot plegat tinc les meves reserves sobre com acabarà l’atzucac on estem, l’únic que tinc clar és que davant d’un més que possible fracàs, sonat si es produeix, i d’un ridícul espantós a nivell internacional, cadascú haurà de reflexionar sobre el seu procedir i assumir les seves responsabilitats, perquè al cap i a la fi, el desenllaç no haurà estat la conseqüència d’accions provinents de l’exterior, per tant, serà absurd negar que en aquesta història, a diferència de la protagonitzada pels heròis de la Ilíada, el nou Cavall de Troia s’haurà construït dins de casa.
Novembre de 2015