En el marc del teatre no professional, quan hom decideix posar en escena una obra, un dels aspectes més problemàtics, i sovint motiu de preocupació, és encertar el repartiment. Una postura còmoda consisteix en buscar actrius i actors d’experiència contrastada. L’altra cara de la moneda, treballar amb persones que no han fet mai teatre o bé n’han fet molt poc.

Al meu entendre, la decisió correcta i alhora gratificant és buscar l’equilibri entre experiència i inexperiència. És necessari donar l’oportunitat. Tothom ha començat. Qui no recorda la primera vegada que va fer teatre? La persona que interpreta per primera vegada ha de tenir la confiança de la direcció i el recolzament dels companys. Suport tècnic, però principalment humà. S’ha de sentir còmoda i ha d’anar adquirint seguretat. Mitjançant l’assaig ha d’arribar a un nivell d’autocontrol i relaxament que li permeti explorar totes les seves possibilitats i, així, progressivament, introduir-se en el procés de creació del personatge i de tota l’obra. Quants talents han aflorat, però quantes persones no han tingut mai l’oportunitat de demostrar la seva vàlua!

El teatre entès com activitat col·lectiva, lluny de protagonismes, afavoreix el desenvolupament personal i comporta sentir-se part essencial d’un engranatge cada vegada més equilibrat. I arriba el dia de la representació. Actrius i actors davant el públic. L’hora de l’examen. Exposats a la crítica. Nervis exterioritzats quasi sempre com a conseqüència del sentit de responsabilitat. Responsabilitat individual i col·lectiva. Individual per un mateix i col.lectiva per tots aquells que no es veuen però sense els quals, res de tot allò seria possible. Al final, l’aplaudiment i un sentiment íntim de satisfacció per la prova superada. Vivències per haver tingut l’oportunitat de fer teatre.

Març de 1996

Fa uns quants dies vaig trobar un llibre de teatre, força antic per cert, en el qual es feia referència a diversos aspectes del món de la faràndula. Entre ells, es parlava de les condicions que ha de reunir tot aquell que vulgui ser actor … Bona figura, veu potent, clara, sonora i flexible, fortalesa de pit, desenvoltura, agilitat i elegància en les formes, bona memòria, amor a l’art, coneixement de si mateix i humanitat.

En relació a l’estudi del paper, es deia textualment que “estudiar no és llegir” ; que no n´hi havia prou amb l’hàbit d’estudiar, que calia reflexionar i sobretot, disfrutar estudiant.

Sobre l’assaig es considerava que en una primera fase, era la prova del paper ja après, però que de forma progressiva, era l’ocasió d’exterioritzar, ajustar i refinar el que ja es portava estudiat. L’assaig, en definitiva, tenia i té molta més importància que la que se li dona per part de qui no és professional bàsicament. En ell s’ajusten tots els elements teatrals. A l’assaig l’actor personifica i el director normalitza.

Es tractaven també aspectes com la caracterització, la indumentària, l’ambientació …

De tot això, em va cridar l’atenció el fet que es parlés del coneixement de si mateix, però especialment, que es parlés d’humanitat. És evident que qui aspiri a fer d’actor o ser-ne, ha de conèixer les seves limitacions. Però malauradament, en ocasions, la vanitat s’imposa i es cau en el divisme. La realització, la satisfacció personal, el reconeixement d’una suposada qualitat i en últim extrem, l’arribada de l’èxit, no han de prevaler per damunt de la persona. Si realment hi ha qualitat humana, totes aquestes qüestions queden relegades a un segon terme. Aquests aspectes tal vegada tindrien un cert grau de comprensió, que no justificació, en àmbits estrictament professionals, però quan el camp d’acció és el d’afeccionat, adoptar determinades postures és simplement ridícul.

Per damunt de tot, el teatre és una activitat col.lectiva. L’èxit o el fracàs depèn d’una suma d’esforços tots importants, anònims alguns, agraïts uns altres. Pretendre distingir categories i buscar protagonismes no és altra cosa que desconeixement absolut del fet teatral.

Març de 1994

“Era en desembre i en desembre serà”

Aquesta frase, buida tal vegada, pels qui desconeixen el fet popular i cultural que es manifesta en les representacions de “Els Pastorets”, va ser el motiu de reflexió que em va impulsar a posar en escena, una vegada més, aquesta obra tan nostra.

Però res no hagués estat possible sense la col.laboració d’una colla de gent jove, que des del primer moment, es va mostrar entusiasmada amb el projecte. Quan es parla de manca de responsabilitat, de que no hi ha formalitat, de que el jovent no es vol comprometre … , voldria des d’aquí, transmetre el meu agraïment a tots aquells i aquelles que, després de moltes hores de dedicació, van contribuir a tirar endevant un projecte comú, a crear un ambient, a assolir un objectiu: fer “Els Pastorets”. Ha estat una satisfacció treballar amb vosaltres!

Encoratjo a qui ha “tastat l’escenari” a continuar. Fer teatre paga  la pena. El teatre és una activitat creativa, el teatre permet desenvolupar possibilitats que tal vegada un ignorava, el teatre fomenta les relacions a nivell de grup i la corresponsabilitat, el teatre forma … , el teatre educa.

Gener de 1993