“El teatre és un gènere literari de gran tradició cultural. Utilitza el mot parlat amb totes les seves variants: diàleg, monòleg, silencis… Les paraules es poden dir en prosa o en vers, i poden expressar des del realisme més cru a la màxima estilització poètica. Aquest però no és el seu únic llenguatge. Hi intervenen de manera molt important també, el gest i el moviment, la mímica facial, el maquillatge, el pentinat, la màscara, el vestuari, la il.luminació, la música i els efectes sonors, el decorat. I tots coincideixen a formar un tot que és el missatge que rep l’espectador, de manera simultània encara que no al mateix ritme; així, en un moment determinat de l’espectacle rep, alhora, sis o set informacions (decorats, vestuari, il.luminació, moviments i gestos dels actors, la seva expressió mímica, la seva dicció), però alguns d’aquests elements romanen – el decorat, per exemple -, alhora que d’altres van passant – la paraula, els gestos – . Aquest conjunt de signes és la teatralitat”.
Si hom es planteja la relació que hi pot haver entre el teatre, els “chorizos” i els “polacos”, ben segur que arribarà a la següent conclusió: no tenen res a veure. El Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua defineix el “chorizo” com “un pedazo corto de tripa lleno de carne, regularmente de puerco, picada i adobada” i “el polaco” com “un natural de Polonia”. A banda d’aquestes definicions acadèmiques, tothom coneix les connotacions de caire despectiu que tenen els termes esmentats. S’entén per “chorizo” una persona que roba o estafa amb una certa habilitat, i per “polaco” un català.
Doncs bé, al contrari del que podia semblar, hi ha una estreta relació entre el teatre, els “chorizos” i els “polacos”.
Segons les cròniques de l’època, els “chorizos” eren els partidaris del Teatro del Príncipe (Madrid, 1742). Sembla ser que un tal Francisco Rubert, actor de la companyia, en una funció de tarda i a falta d’uns xoriços que s’havia de menjar en plena escena, va improvisar una gran quantitat i varietat d’exclamacions contra l’encarregat de l’atrezzo. La reacció del públic va ser immediata, un atac de riure col.lectiu. Des d’aleshores l’enginyós actor va ser anomenat “el de los chorizos”, i de la mateixa forma també foren reconeguts tots els qui a partir d’aquell moment assistien a les representacions del Teatre del Príncipe.
Les mateixes cròniques diuen que els “polacos” eren els partidaris del Teatro de la Cruz (Madrid, 1742). L’apel.latiu es deu a Pedro Polaco, frare trinitari, cap d’un grup d’espectadors (los parciales), que quan hi havia una funció d’estrena al Príncipe, hi anaven a xiular, cosa que també feien els altres quan l’estrena era al de la Cruz. Es diu que els “polacos” duien una cinta blau cel al barret per tal de distingir-se dels “chorizos” que també en portaven una, daurada, però.
Vet-ho-aquí doncs l’origen històric dels “chorizos”, dels “polacos” i de la seva relació amb el teatre. Qui ho havia de dir!
Març de 1998