Les persones, a banda d’estar preocupades per tenir cobertes les necessitats bàsiques i les que no ho són, hauríem de tenir també inquietuds educatives i culturals. Per tal de cobrir la parcel·la educativa hom té la possibilitat de triar entre escola pública i privada, tot depèn de la ideologia, de l’escala de valors i naturalment, de la capacitat econòmica. La parcel·la cultural és diferent. Si bé és cert que també es pot parlar d’oferta pública i privada, des d’una perspectiva mediàtica, no es pot obviar la influència que tenen els mitjans de comunicació. I que dir de la publicitat?

Sovint em pregunto que es pretén amb els plantejaments actuals en aquesta matèria … Plantejaments? N’hi ha? I si n’hi ha, amb quina finalitat?

És evident que en un sistema capitalista el sector privat pot oferir qualsevol producte que respongui als seus interessos, el negoci és el que compta i els resultats econòmics han de prevaler per damunt de qualsevol altra consideració. No hauria de ser així però és una realitat palesa.

Pel que fa al sector públic el tema és un altre. Entreteniment i cultura són incompatibles? Com es pot parlar d’índex d’audiència per justificar determinades ofertes si la font de finançament radica en els impostos? Quins són els criteris reguladors? Qui en té la responsabilitat?

D’altra banda però, també cal reflexionar sobre el fet preocupant que un ampli ventall de persones manifesti interès per temes que únicament es poden qualificar de “merda”. Només cal analitzar l’oferta i treure’n conclusions. Què es pretén? Tal vegada alienar?

En qualsevol cas, és obvi que responsabilitzar als altres ha estat sempre el recurs fàcil de qui no té criteri. Però com aconseguir tenir criteri? La resposta com en molts altres valors ens la dóna l’educació. Així doncs, la responsabilitat és només dels altres?

I per acabar, una darrera consideració: parlar d’educació i de cultura té sentit? Com es diu en el món de la moda, “es porta”?

Març de 2004