Darrerament he tingut l’oportunitat de conèixer algunes persones que no són d’Olesa però que hi viuen des de fa un cert temps. Interessades per saber com és el poble, han volgut informar-se de la seva història i les seves tradicions amb l’objectiu d’integrar-se i participar en les activitats que es realitzen.

Un bon dia, parlant de tota aquesta temàtica em van dir: – Vosaltres els olesans sou gent de teatre … El comentari em va sorprendre en el sentit de què persones vingudes de fora d’Olesa tinguessin aquesta percepció. En base a què? No vaig voler entrar en polèmiques, vàrem continuar parlant però a l’arribar a casa em vaig posar a pensar … , “gent de teatre” els olesans?

Certament que durant molts anys, la nostra vila que quasi s’ha convertit en ciutat, va tenir una activitat teatral considerable. Si fem un repàs de la història d’Olesa des d’una perspectiva cultural és inqüestionable que en èpoques passades el teatre va ser una activitat consolidada i que en un llenguatge col.loquial s’emprés l’expressió “gent de teatre” podia tenir un cert sentit, però avui dir que els olesans són “gent de teatre” em sembla simplement un tòpic conseqüència d’una tradició de fa dècades.

A més, què vol dir ser “gent de teatre”? : Tenir gust pel teatre? Veure molt teatre? Ser un erudit del teatre? Ser crític de teatre? Fer teatre?

Analitzem la situació actual: Quina és la producció teatral? Per què no es fa més teatre? Sovint he sentit a dir: Abans no hi havia tantes distraccions com ara … La gent, especialment el jovent no es vol comprometre … Els horaris d’estudi i de treball són un gran impediment a l’hora d’assajar … Falten infraestructures … No hi ha actors ni actrius …

He de confessar que comparteixo algun d’aquests arguments però amb matissos … , no tot és tan simple. El lleure ha evolucionat molt, però davant d’un projecte atractiu i seriós, la gent amb criteri sol ser selectiva. A més, fer teatre no és també una forma de lleure? No estic en absolut d’acord en dir que la gent i especialment el jovent no es vol comprometre, la meva experiència personal avala just el contrari. Sobre el tema dels horaris cal una dosi de flexibilitat i d’imaginació per poder compatibilitzar. Si hi ha voluntad d’implicació els problemes poden solventar-se. Pel que fa a la manca d’infraestructures, no deixa de ser curiós que Olesa disposi d’una colla d’instal.lacions que per motius diversos no es poden utilitzar o s’usen de forma limitada. Crec que ja és hora d’unir esforços, de tenir capacitat i voluntad d’integració i de deixar de mirar-se com si cada entitat, llevat d’alguna excepció, fos el centre de l’univers. I sobre el fet que no hi ha actors ni actrius, és evident que sense una tasca de formació mitjançant una activitat tan gratificant com fer teatre, difícilment en sortiran.

Cal afrontar la realitat, deixar de banda protagonismes individuals estèrils i recuperar aquell esperit que un dia ja molt llunyà va fer possible que als olesans se’ls conegués com “gent de teatre”.

Març de 2004