Fa uns quants dies vaig trobar un llibre de teatre, força antic per cert, en el qual es feia referència a diversos aspectes del món de la faràndula. Entre ells, es parlava de les condicions que ha de reunir tot aquell que vulgui ser actor … Bona figura, veu potent, clara, sonora i flexible, fortalesa de pit, desenvoltura, agilitat i elegància en les formes, bona memòria, amor a l’art, coneixement de si mateix i humanitat.

En relació a l’estudi del paper, es deia textualment que “estudiar no és llegir” ; que no n´hi havia prou amb l’hàbit d’estudiar, que calia reflexionar i sobretot, disfrutar estudiant.

Sobre l’assaig es considerava que en una primera fase, era la prova del paper ja après, però que de forma progressiva, era l’ocasió d’exterioritzar, ajustar i refinar el que ja es portava estudiat. L’assaig, en definitiva, tenia i té molta més importància que la que se li dona per part de qui no és professional bàsicament. En ell s’ajusten tots els elements teatrals. A l’assaig l’actor personifica i el director normalitza.

Es tractaven també aspectes com la caracterització, la indumentària, l’ambientació …

De tot això, em va cridar l’atenció el fet que es parlés del coneixement de si mateix, però especialment, que es parlés d’humanitat. És evident que qui aspiri a fer d’actor o ser-ne, ha de conèixer les seves limitacions. Però malauradament, en ocasions, la vanitat s’imposa i es cau en el divisme. La realització, la satisfacció personal, el reconeixement d’una suposada qualitat i en últim extrem, l’arribada de l’èxit, no han de prevaler per damunt de la persona. Si realment hi ha qualitat humana, totes aquestes qüestions queden relegades a un segon terme. Aquests aspectes tal vegada tindrien un cert grau de comprensió, que no justificació, en àmbits estrictament professionals, però quan el camp d’acció és el d’afeccionat, adoptar determinades postures és simplement ridícul.

Per damunt de tot, el teatre és una activitat col.lectiva. L’èxit o el fracàs depèn d’una suma d’esforços tots importants, anònims alguns, agraïts uns altres. Pretendre distingir categories i buscar protagonismes no és altra cosa que desconeixement absolut del fet teatral.

Març de 1994

“Era en desembre i en desembre serà”

Aquesta frase, buida tal vegada, pels qui desconeixen el fet popular i cultural que es manifesta en les representacions de “Els Pastorets”, va ser el motiu de reflexió que em va impulsar a posar en escena, una vegada més, aquesta obra tan nostra.

Però res no hagués estat possible sense la col.laboració d’una colla de gent jove, que des del primer moment, es va mostrar entusiasmada amb el projecte. Quan es parla de manca de responsabilitat, de que no hi ha formalitat, de que el jovent no es vol comprometre … , voldria des d’aquí, transmetre el meu agraïment a tots aquells i aquelles que, després de moltes hores de dedicació, van contribuir a tirar endevant un projecte comú, a crear un ambient, a assolir un objectiu: fer “Els Pastorets”. Ha estat una satisfacció treballar amb vosaltres!

Encoratjo a qui ha “tastat l’escenari” a continuar. Fer teatre paga  la pena. El teatre és una activitat creativa, el teatre permet desenvolupar possibilitats que tal vegada un ignorava, el teatre fomenta les relacions a nivell de grup i la corresponsabilitat, el teatre forma … , el teatre educa.

Gener de 1993