És realment sorprenent l’interès per l’educació que demostra l’anomenada “classe política” en moments puntuals. A banda del concepte d’educació que es pugui tenir en base a la ideologia, penso que hi ha qüestions fonamentals que no s’haurien de discutir, més aviat potenciar.
La trista realitat és però que l’educació s’utilitza com arma emmarcada en les més diverses estratègies partidistes i electorals. Realment importa l’educació dels nois i noies? I si importa, fins a quin punt? No es tracta tal vegada d’un tema recurrent que s’empra en funció de les circumstàncies i del moment històric? El desenvolupament personal és un valor a considerar o el què realment interessa és un dirigisme encobert cap a determinades opcions i posicionaments?
Després de l’espectacle que es dóna cada dia, digne del teatre de l’absurd, l’astracanada i la caricatura, la “classe política”, creu sincerament que té autoritat moral per parlar d’educació, fer plantejaments seriosos i marcar pautes i directrius?
Citaré alguns exemples coneguts per tothom que segons el meu criteri tenen molt poc a veure amb l’educació i per extensió, amb les actituds i els comportaments democràtics:
- La manca de respecte, l’insult, la desqualificació i la difamació com a norma
- La hipocresia i el cinisme
- El vocabulari i les actituds xulesques
- Les amenaces
- Els desmentits i les matisacions
- El sectarisme i la manipulació
- El “tot s’hi val” per aconseguir objectius
- La utilització de l’electorat, del jove en particular, per crear enfrontament en l’àmbit social
- L’absentisme parlamentari
- Els privilegis i prebendes que no són motiu de discussió perquè ja “van bé”
- Els tripijocs en la gestió de recursos
- L’amiguisme
- La incompetència demostrada i sovint encoberta
- La nul.la voluntat de dimitir quan els fets i circumstàncies ho requereixen
- La mal anomenada disciplina de partit en qüestions que clamen al cel
- La tendència a crear confrontació entre els sectors públic i privat
- La divisió entre “classe política” i “societat civil” separades cada vegada més
- La credibilitat
- La demagògia com argument
- La pretensió de “salvapàtries”
Trist i lamentable, tot menys educatiu.
No és raonable que les lleis d’educació i els plans d’estudis que se’n deriven depenguin del resultat d’unes eleccions. Són els tècnics en la matèria i els especialistes, no els teòrics, qui han de desenvolupar tot allò que ha de confluir en un model educatiu, i per fer-ho, es requereix un gran pacte entre les totes les parts implicades, deixar-se de sectarismes i temps per portar-ho a terme.
Des de la gran reforma de Villar Palasí (1970) quants canvis s’han produït, amb quina freqüència i de quina manera? Quins han estat els plantejaments de base?
És evident que una llei d’educació ha de recollir totes les sensibilitats, però el més important és que ha de ser operativa perquè en definitiva la seva bondat o no, a la llarga es veurà reflectida en els resultats que s’aconsegueixin. Objectius clars, recursos suficients, capacitat de maniobra i sentit pràctic a més de voluntat d’execució són impescindibles per aconseguir un bon nivell de qualitat. En cap cas l’experimentació a curt termini o el plagi, es tradueixen en resultats positius, molt menys si l’origen radica en interessos que molt poc o res tenen a veure amb el concepte d’educació en sentit ampli i des d’una òptica democràtica.
La crispació actual promoguda per sectors de tots coneguts no ajuda a normalitzar allò que és desitjable. La realitat pura i dura és que els models i referents que s’ofereixen així com la polarització, no afavoreixen de cap manera el desenvolupament i la maduració personal, més aviat sembla que la tendència és anul.lar qualsevol potencial. Després es parla de fracàs … Fracàs de qui?
Heus ací el motiu de reflexió, de denúncia i de demanda de responsabilitats.
Març de 2006