En l’article “Tocar de peus a terra” deia: – Què més ha de passar per a què es produeixi un “canvi de xip” en qui té la gratificadora tasca d’educar els fills i filles?

Darrerament per la informació que disposo, bé a través dels mitjans de comunicació o d’experiències professionals, cada vegada em preocupa més la situació a la qual s’està arribant.

No voldria que aquest pensament amb veu alta s’nterpretés en el sentit que temps passats van ser millors perquè les circumstàncies han canviat i el ritme de canvi és frenètic, res és comparable, però dos més dos segueixen sent quatre.

Hi ha coses que no es poden obviar en nom d’un progressisme mal entès. L’essència de l’educació radica en un sistema de valors que s’han de transmetre de pares a fills, però perquè això sigui possible s’ha de tenir criteri, voluntat d’implicació i estar disposat a entrar en conflicte.

El fet de ser pares, a més d’una felicitat immensa, comporta una gran responsabilitat i com a conseqüència també un exercici d’autoritat. Sí, d’autoritat. Avui dia quan es parla d’autoritat si és que se’n parla, és com si aquest concepte estigués passat de moda, com si fos d’una altra època, però tot i que es troba a faltar s’associa a la condició de “carca”. És per aquest motiu que cal centrar-se en l’autèntic sentit de l’autoritat, perquè una cosa és parlar d’autoritat i una altra cosa molt diferent és parlar d’autoritarisme.

Per a mi el que compta és l’autoritat moral, la que emana de l’exemple i la praxis diària i no pas la que es deriva d’imposicions. I heus ací el fons de la qüestió que plantejo: – S’està disposat a exercir el principi d’autoritat? Penso que no, bàsicament per dos motius: per por a hipotètiques conseqüències o bé per inhibició.

En general la por al què pot passar va lligada a la condició humana però en cap cas es pot argumentar com a pretext d’inoperància, perquè és del tot cert que una acció no garanteix uns resultats al cent per cent, però també ho és que no es pot estar contínuament dubtant sobre si fer o no fer. En educació, “fer de Hamlet” no resol res. Educar no és fàcil i si una estratègia no funciona cal provar-ne una altra, mai deixar d’actuar per por.

En el segon cas és evident que el fet de no afrontar determinades situacions en el moment oportú degenera en problemàtiques de difícil solució. La inhibició no deixa de ser una forma de comoditat i en educació l’acomodament es paga.

Per acabar, reprenc el plantejament inicial i em pregunto: Quant més s’estirarà la corda?

Març de 2007