L’article de la revista del curs passat entre altres moltes coses deia:

“Els fonaments educatius s’han de construir en el sí de la família, és competència irrenunciable dels pares transmetre els valors, les actituds i els comportaments que facin possible el desenvolupament psíquic dels seus fills (…) El procés de maduració ha de ser constant i els referents clars (…) Una altra qüestió que considero alarmant és l’alt nivell de sobreprotecció actual. Si el fet de créixer física i psíquicament és complex per naturalesa, com és possible madurar sense afrontar situacions, assumir riscos i equivocar-se? (…) Em preocupa també observar el poc temps que alguns pares dediquen als seus fills (…) Hom s’hauria de plantejar el cost material i moral d’aquesta desatenció, les possibles conseqüències i si es pot arribar a compensar a base de concessions i obsequis (…) No voldria acabar sense parlar de permisivitat. Saber dir “no” és altament educatiu però s’ha d’estar disposat a entrar en conflicte (…) Per últim fer referència a valors com esforç, sacrifici i responsabilitat (…)”

Ha passat un any i d’allò que en deia “Percepcions” avui podria dir-ne “Constatacions”.

Cada dia amb més freqüència sigui per l’entorn o pels mitjans de comunicació, es té coneixement de fets i successos referents a adolescents i joves que són la conseqüència directa d’una crisi de valors evident, d’una manca de seny i d’un “passar de puntetes” sobre tot el que pertoca pel fet de ser pares.

Existeix també un fals progressisme que rebutja tota referència a l’autoritat i la disciplina. El tracte de “colegues” s’ha introduït en l’àmbit familiar sota la pretensió d’una aproximació generacional que acosta posicions i trenca barreres. Rol equivocat aquest, els fills han de fer de fills i els pares de pares, cadascú ha d’assumir el seu paper i actuar en conseqüència.

Pensar que les coses succeeixen perquè sí o per generació espontània és no voler afrontar situacions de les quals tots i cada un en som responsables. Faig aquesta consideració en referència al conegut i gastat argument segons el qual la culpa de tot el que passa és de … la societat, com si la societat fós un ens immaterial aliè a l’individu. És una justificació simplista dir que la responsabilitat és de tothom però de ningú en particular, perquè si és així, què podem fer les persones? No és intel.ligent ni ètic admetre el paper de comparsa a priori tot i sabent les limitacions que tenim davant nostre.

Què més ha de passar perquè es produeixi un “canvi de xip” en qui té la gratificadora tasca d’educar els fills? Eludir problemes en un moment donat és simplement ajornar-los en espera de què esclatin de forma inevitable i amb greus conseqüències. Al final les típiques lamentacions i la recerca de responsabilitats per allò de què és molt habitual exigir als altres allò que un és incapaç d’exigir-se a si mateix, es conèixen les obligacions alienes però s’ignoren les pròpies.

Cal recuperar l’essència de l’educació en tots els seus aspectes, cal un compromís ferm, cal fugir de modes efímeres i superficialitats, cal en definitiva “tocar de peus a terra”.

Març de 2006