D’ençà que pel TS ha començat la desfilada de testimonis, se’m plantegen “dubtes existencials” -en especial després d’haver escoltat les mentides d’Enric Millo- motiu pel qual plantejo una colla de qüestions com a reflexions en veu alta: 1) Mentir és negar l’evidència. 2) Jurar es posar a Déu per testimoni. 3) Mentir sota jurament és perjuri i el perjuri és delicte. 4) Si hom jura, se suposa que és creient i, per tant, compleix els Manaments; el vuitè diu: no diràs falsos testimonis ni mentiràs. 5)  Si hom no el compleix, peca. 6) Els pecats s’han de confessar i la confessió comporta penitència. 7) Pecar i no confessar-se va contra la consciència del creient. 8) Els no creients també tenen consciència. 9) La consciència no es pot deslligar de la dignitat.

Senyor Millo, sigui o no creient, està segur de tenir consciència? De dignitat, ja ni n’hi parlo.

6/3/2019

Publicada a EL PUNT AVUI el 12/3/2019

La Gioconda, potser més coneguda com la Mona Lisa va ser pintada per Leonardo da Vinci durant el Renaixement. Què té de particular La Gioconda? Possiblement el seu somriure, aspecte de l’obra pictòrica del qual existeixen moltes conjectures, també teories.

Posats a analitzar somriures, centrem-nos en el de SSS, especialment el que va mostrar al llarg de la seva compareixença com a testimoni en el judici que enguany s’està fent a la seu del TS. Un somriure gens natural, més aviat forçat; es podria dir que típicament cínic i característic de les actituds arrogants. En realitat però, el seu somriure més aviat semblava el propi d’un rictus facial que -tot s’ha de dir- només va desaparèixer quan va haver de respondre a determinades preguntes de la defensa que, probablement no s’esperava i que no li van fer cap mena de gràcia.

D’altra banda també existeix la possibilitat que el somriure en qüestió sigui un mecanisme d’autodefensa (com n’hi ha d’altres) per amagar un complex d’inferioritat. Com en el cas de La Gioconda, en aquest també es pot especular, fins i tot, a formular teories.

5/3/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Soraya Sáenz de Santamaría i La Gioconda: un somriure cínic” el 12/3/2019

La declaració de Juan Ignacio Zoido al Tribunal Suprem, em va recordar el diàleg surrealista dels germans Marx al film “Una nit a l’òpera”. Heus aquí un fragment: “Faci el favor de posar atenció a la primera clàusula perquè és molt important. Diu que… la part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part. Què, està molt bé, eh? […] Escolti: per què no fem que la primera part de la segona part contractant sigui la segona part de la primera part?”.

Considero que l’assumpció d’un càrrec i el seu exercici,  comporten tenir molt clara la responsabilitat que li és inherent. Així doncs, com s’entén que el senyor Zoido tingués la barra i el desvergonyiment de presentar-se a declarar com a exministre de l’Interior amb les argumentacions que va exhibir? I com és possible que, estant sota jurament, el TS li ho permetés? No serà que tot plegat forma part d’un muntatge? Si així fos, i ja es veurà quan es dicti la sentència, pobra Espanya, quina llàstima que em fas!

En qualsevol cas, i malgrat el seu “currículum oficial”, la seva compareixença davant del TS el va deixar en evidència al posar de manifest el seu nivell i el seu concepte de responsabilitat.

Però no seria just fer esment exclusiu del penós paper de l’exministre perquè, Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaria, van ser un complement perfecte del personatge.

1/3/2019

Publicada al diari ARA el 3/3/2019 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Judici del “procés”: Zoido i els germans Marx” el 8/3/2019

La performance (per dir alguna cosa) que ha muntat C’s a Waterloo per donar cobertura escènica a l’arribada de l’aspirant a starlet, m’ha recordat la irrupció dels tapissers ambulants pels carrers i places del pobles oferint els seus serveis: “¡ha llegado el tapicero!”. Per cert, com no podia ser d’altra manera, tot el meu respecte i consideració als tapissers que potser es veuen obligats a desenvolupar la seva activitat de forma itinerant com a mitjà de subsistència.

Però tornem a Waterloo. Per tal d’amenitzar el show, als assessors no se’ls ha acudit portar una cabra, una escala i un trompetista interpretant un “pasodoble”? De petit recordo que era tot un espectacle que, amb molt bon criteri, es va arribar a prohibir per allò de la protecció dels animals. En qualsevol cas, enguany es podia haver substituït la cabra per algun personatge més o menys carismàtic, essent notori el cabreig permanent que exhibeixen.

Després de l’espectacle, hora de dinar. Suposo que tota la delegació ha fet el menú típic de Bèlgica: patates fregides amb musclos (res comparat amb els banquets dels exiliats). En aquest cas però, els musclos devien ser del Delta de l’Ebre per tal d’escenificar i donar publicitat a l’estima de C’s pels productes catalans amb denominació d’origen.

Les perspectives electorals i les enquestes no deuen ser gaire bones si han de recórrer a fer numerets. I per si algú no se n’ha adonat, el cost del viatge per un quart d’hora d’espectacle, no és altra cosa que una presa de pel a la ciutadania i, el que és més greu, una malversació.

24/2/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “¡Ha llegado el tapicero!: la “performance” de C’s a Waterloo” el 28/2/2019

Quan no només s’ha perdut el nord, sinó també el sud, l’est i l’oest, hom corre el risc de submergir-se en el surrealisme i de trobar-se enmig de situacions pròpies del teatre de l’absurd. Arribats a aquest punt, s’entén que determinats sectors, de nivell intel·lectual més que discutible i de mala fe contrastada, tinguin la pretensió d’il·legalitzar Omnium Cultural o qualsevol altra entitat d’ADN catalanista.

És un fet que ens toca viure una època de despropòsits i de “guerra bruta” on tot és permès per combatre el catalanisme, però també és un fet que, sortosament, els catalans tenim un tarannà -del qual n’estic orgullós- gràcies al qual i malgrat tot, de forma completament altruista, no deixem d’implicar-nos en afers socials i culturals gestionats per entitats de la més diversa índole; entre moltes d’altres, els ateneus en són un bon exemple. És per això que la tradició associacionista al llarg de la història és palesa i la seva tasca filantròpica indiscutible, alhora que reconeguda, i molt valorada també, fora de Catalunya.

Per tot plegat em pregunto si el fet de pertànyer a alguna entitat de tipus social o cultural catalana, pot comportar ser considerat sospitós de possibles activitats delictives en funció de relats sense fonament.

Algun illuminati m’ho pot explicar?

21/2/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Cultura contra la guerra bruta de la política contra el catalanisme” el 4/3/2019

Coherents amb el seu estil, el dia 16, C’s va  organitzar un “aplec” a Amer, poble natal del President Carles Puigdemont. Res de nou i més del mateix. En aquesta ocasió però, a més d’intentar provocar, van voler fer un pas endavant: mofar-se dels seus pares a casa seva. Tota una exhibició de mesquinesa, de  baixesa moral. Bravo, aquesta actuació mereix un aplaudiment! En qualsevol cas, no em sorprèn. Perquè, què es pot esperar d’individus que fonamenten les seves accions en l’insult, la desqualificació i la mentida?

Accions com aquesta haurien de servir per despertar consciències, per fer veure la realitat i el que representen aquesta colla de paràsits del sistema que, un dia nefast, van tenir la barra de presentar-se com els paladins de la regeneració i de la nova manera de fer política.

Però com no podia ser d’altra manera, els amerencs  van ser molt més intel·ligents evitant caure en el parany de la provocació, ordit exclusivament per justificar el caràcter violent d’una ciutadania que defensa els seus drets i les seves llibertats mitjançant el civisme i el pacifisme.

“Ai de vosaltres, malvats, que sou com les sepultures: pel defora emblanquinats i per dintre podridures! Si sembreu l’odi i el fàstic per allà on aneu passant… Serpents, raça d’escurçons… (La Passió d’Olesa de Montserrat).

17/2/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La baixesa moral de l’Operació Amer” el 22/2/2019

Aquesta expressió es va fer famosa per boca de Macario, ninot del ventríloc José Luís Moreno, personatge de la TVE dels anys 80.

Tot just, Pedro Sánchez, acabar d’anunciar la convocatòria d’eleccions pel dia 28 d’abril i Macario ha ressuscitat. Cal dir però que en aquest cas per partida doble: Casado i Rivera.

Com a demòcrata estic tip d’aquests dos impresentables, del seu discurs demagògic i de la seva cort d’aduladors. Ja és hora que la ciutadania s’adoni que només tenen un objectiu: satisfer les seves aspiracions personals aplicant el “tot s’hi val” sense cap mena d’escrúpol i, com no podia ser d’altra manera, afavorits per poders fàctics des de l’anonimat.

D’altra banda, al marge de suposicions i especulacions, estic convençut que amb el temps se sabrà qui són els ventrílocs que els donen veu perquè, com a ninots que són, no en tenen de pròpia.

En qualsevol cas, davant dels futurs esdeveniments, vull pensar que els demòcrates de tot el país seran prou intel·ligents com per aparcar lluites caïnites i fer un front comú per tal de neutralitzar aquesta xacra de nostàlgics, pròpia d’èpoques pretèrites on imperava la figura del dictador (führer, dux o caudillo).

15/2/2019

Publicada a EL PERIÓDICO el 20/2/2019

Amb l’escenari que s’ha preparat -digne d’un relat d’Edgar Allan Poe- si el que  es pretenia era era provocar “pànic escènic”, al llarg del primer acte de la “representació”, ha quedat palès que els advocats i advocada  de la defensa han superat la prova amb èxit. Ni s’han “quedat en blanc” ni s’han “acollonit”. Com amant i practicant del teatre, el meu aplaudiment més explícit. Els encoratjo a no defallir, i estic segur que al llarg de la “representació” la solidesa mostrada anirà in crescendo.

Pel que fa als acusadors, imagino que serà just el contrari, perquè les seves argumentacions aniran quedant en evidència malgrat els esforços de la direcció de l’espectacle per presentar una “interpretació” creïble. En qualsevol cas, es tracti de tragèdia, comèdia o “farsa”, l’èxit depèn de la qualitat de la “dramatúrgia”, que en aquest cas no s’aguanta per enlloc.

Voldria destacar que entre els “figurants”, la presència de la ultradreta constitueix no solament un despropòsit de la direcció sinó una mofa envers el públic en general que, com a tal, mereix un respecte perquè paga entrada (impostos).

El muntatge teatral anomenat Judici no ha fet més que començar i malgrat la qualitat d’una part del repartiment i els arguments aportats, estic segur que la crítica està escrita des d’abans de l’estrena. No obstant el panorama que s’albira, confio en el bon criteri de bona part del públic que, sens dubte, sabrà donar la resposta adequada.

“Una obra de teatro no es enteramente la verdad, o no es una obra de teatro”  (Alfonso Paso, 1926-1978).

13/2/2019

Publicat a EL PUNT AVUI el 16/2/2019, al diari ARA el 17/2/2019 i a EL PERIÓDICO el 18/2/2019