La declaració de Juan Ignacio Zoido al Tribunal Suprem, em va recordar el diàleg surrealista dels germans Marx al film “Una nit a l’òpera”. Heus aquí un fragment: “Faci el favor de posar atenció a la primera clàusula perquè és molt important. Diu que… la part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part. Què, està molt bé, eh? […] Escolti: per què no fem que la primera part de la segona part contractant sigui la segona part de la primera part?”.

Considero que l’assumpció d’un càrrec i el seu exercici,  comporten tenir molt clara la responsabilitat que li és inherent. Així doncs, com s’entén que el senyor Zoido tingués la barra i el desvergonyiment de presentar-se a declarar com a exministre de l’Interior amb les argumentacions que va exhibir? I com és possible que, estant sota jurament, el TS li ho permetés? No serà que tot plegat forma part d’un muntatge? Si així fos, i ja es veurà quan es dicti la sentència, pobra Espanya, quina llàstima que em fas!

En qualsevol cas, i malgrat el seu “currículum oficial”, la seva compareixença davant del TS el va deixar en evidència al posar de manifest el seu nivell i el seu concepte de responsabilitat.

Però no seria just fer esment exclusiu del penós paper de l’exministre perquè, Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaria, van ser un complement perfecte del personatge.

1/3/2019

Publicada al diari ARA el 3/3/2019 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Judici del “procés”: Zoido i els germans Marx” el 8/3/2019