És evident que l’anomenada disciplina de partit comporta haver de renunciar al criteri personal i estar en disposició d’empassar-se el gripau (tragarse el sapo) en funció de les directrius de la cúpula de l’organització i del “senyor feudal” que, en definitiva, és qui mana.

El nou “sistema feudal” anomenat “partitocràcia” ja ho té això: exigència de l’acte de vassallatge (jurar fidelitat). És per aquest motiu que es mantenen les llistes tancades i, intueixo que serà molt difícil -per no dir impossible- arribar a presentar-ne d’obertes, perquè si així fos, s’hauria acabat el modus vivendi pels paràsits del sistema.

Pel PPC, el simple fet d’haver d’acatar la designació de la “marquesa” demostra com funcionen –cada vegada més- les dinàmiques de partit; la situació a la qual s’han de veure sotmesos els que optaven a ocupar un “càrrec” n’és la prova més fefaent. Servilisme pur i dur.

Tots aquells i aquelles que durant anys han renunciat a la seva dignitat fent tot tipus de mèrits en espera d’una recompensa que de moment no arriba, i ja veurem si arribarà, haurien de reflexionar sobre quin és el paper de l’auca que se’ls ha assignat. En aquest sentit, molt em temo que el de simples figurants.

Si perdre la dignitat ja és prou humiliant, em pregunto fins a quin punt els “vassalls” que aspiren a tenir protagonisme, estan disposats a arribar per a satisfer la seva malaltissa ambició.

“La dignidad no tiene precio. Cuando alguien comienza a dar pequeñas concesiones, al final, la vida pierde su sentido.”(José Saramago, 1922-2010)

27/3/2019

Publicada a EL PUNT AVUI  l’1/4/2019 i a EL PERIÓDICO  amb el títol “La partitocràcia i empassar-se el gripau” el 2/4/2019