Arran del debat d’investidura i de la cerimònia que marca el protocol a l’hora de jurar o prometre complir amb les obligacions inherents al càrrec de Presidente del Gobierno, se m’ha acudit la possibilitat de construir un “relat” en clau de metàfora a partir d’un hipotètic càsting d’aspirants a formar part del repartiment de l’obra que ben bé es podria titular: I ara què, nosaltres?

Com en altres ocasions, per a la dramatúrgia, utilitzo fragments de La Passió d’Olesa de Montserrat, el text de la qual és d’una riquesa descriptiva impressionant en tots els aspectes.

Inés: Ja tot està consumat!

Pablo: Jo no comprenc el que passa! La tenebra omple l’espai! Sentiu? La terra tremola! S’esberla de dalt a baix! I el vent xiula que fa espant!

Santiago: El cel amb foscor de gola, l’aire tot fred i revolt, el nostre món que tremola i el sol que es vesteix de dol.

Felipe: Amb la força sotragada la terra s’ha commogut; i han espetegat les pedres, i la terra s’ha esberlat, i la nit s’ha fet més negra, i el terror més exaltat. I la xusma, esparverada, muntanya avall ha fugit acotant la vista a terra i donant-se cops al pit.

Pedro: I ara que heu comès el mal us domina ja la por de que esdevingui el prodigi!

En les properes setmanes, caldrà veure quin rumb prenen els esdeveniments i quins són els protagonistes, perquè la realitat no és metafòrica.

8/1/2020