Des d’una òptica humorística,  he de confessar que l’expressió rancio abolengo sempre m’ha provocat la sensació de comicitat. Em fa gràcia i no és per menys considerant el que significa: nissaga, llinatge, estirp, origen, casta, noblesa, ascendència, genealogia, prosàpia, aristocràcia, solera… Terminologia d’una altra època  amb reminiscències que haurien d’estar superades però que perduren en reductes nostàlgics minoritaris.

En referència a aquesta qüestió, no hi ha dubte que Ivan Espinosa de los Monteros és un espècimen de rancio abolengo. No obstant, pel currículum que se li coneix i per les actituds que el caracteritzen, li escau més el  rancio  que l’abolengo.

Tant és així que en una entrevista a TVE va tenir el desvergonyiment de dir: No puedo estar contento con una televisión que nos pertenece a todos, que sufragamos entre todos pero que favorece a unos y a otros de una manera tan descarada.

Sortosament i malgrat l’origen “plebeu”, donat que encara queden periodistes com cal, en Xabier Fortes López -un altre professional “purgat”- li va etzibar: Es su opinión. Respetable, pero somos periodistas independientes. Igual que dice que la TV pública es de todos porque la pagan. También nosotros pagamos a los políticos para que hagan POLÍTICA en mayúsculas.

Senyor Fortes, les meves sinceres felicitacions per la seva dignitat professional.

21/5/2020

“España es una deformación grotesca de la civilitzación europea” (Ramón María Valle-Inclán, 1866-1936)

Aquesta frase i la del final, malgrat la distància en el temps, es poden entendre a partir de referències prou evidents. Així doncs, Espanya continua sent un país diferent: 1) Per tenir un president del Gobierno “penell” pel que fa a la presa de decisions. 2) Per assignar funcions informatives de caràcter sanitari a una “tríada de condecorats” fins que l’evidència ha demostrat l’absurditat de la decisió. 3) Per la política d’ascensos i/o condecoracions a repressors. 4) Perquè un general de la Guàrdia Civil, ha tingut la gosadia de vantar-se de què l’institut armat va contribuir a l’empresonament d’independentistes a partir d’informacions “tàcites”. 5) Perquè el mateix personatge s’ha permès qualificar de terroristes a grups d‘activistes imputats, malgrat no haver-se  pogut provar cap mena d’acusació. 6) Perquè la ministra de Defensa -jurista de carrera- es dedica a pronunciar panegírics patriòtics “demodés”. 7) Perquè es permet que la ultradreta campi per lliure amb la més absoluta impunitat i amb tuf de connivència. 8) Pel controvertit desequilibri que existeix entre els tres poders de l’Estat. 9) Pel “parasitisme” que fomenten els partits polítics al haver-se convertit en una mena “d’establishment”. 10) Pel posicionament polític de la monarquia. 11) Per l’aconfessionalitat “sui géneris” de l’Estat. 12) Per la toxicitat d’un sector del periodisme nacional.

Cal que segueixi?

“Ante tales pintoresquismos, no hay que extrañarse de que los hispanistas naveguen desorientados. España no es que sea diferente; es que es inverosímil”  (Amando de Miguel, 1937)

18/5/2020

Si dic que el confinament a causa de la pandèmia ha fomentat la possibilitat de reflexionar sense estar subjectes a les limitacions que imposa el ritme de vida actual, hom pot considerar que sóc un “somiatruites”. M’és igual. En qualsevol cas, no està de més recordar que la reflexió és l’única activitat que permet analitzar els fets, les situacions i els esdeveniments que ens toca viure i, en conseqüència, poder treure conclusions per a poder criticar (constructivament). Es tracta d’higiene mental.

Enguany, ves per on…, tal vegada per ironies de la vida, ha hagut de ser un “virus” qui ho ha fet possible, posant a l’aparador de l’actualitat, una col·lecció d’impresentables -uns en actiu i altres a la reserva activa – que d’aquí quatre dies, si els convé, s’apunyalaran per l’esquena mentre pontifiquen.

I posats a reflexionar, heus aquí cinc frases molt significatives:

“No sap res i creu saber-ho tot. Això el faculta clarament per a la carrera política”  (Geoge Benard Shaw, 1856-1950)

“Només hi ha una regla per a tots els polítics de món. No diguis des del poder el que deies des de l’oposició” (John Galsworthy, 1867-1933)

“Tot el que demano als polítics és que s’acontentin en caviar el món, sense començar per canviar la veritat” (Jean Paulhan, 1884-1968)

“Com que els polítics mai creuen el que diuen, se sorprenen si algú s’ho creu” (Charles de Gaulle, 1890-1970)

“El que no s’atreveix a ser intel·ligent, es fa polític” (Enrique Jardiel Poncela, 1901-1952)

Tanmateix i malgrat la xacra de vividors, hi ha polítics que destaquen potser no tant pel seu encert a l’hora de gestionar com per la seva honestedat, la qual cosa és molt meritòria i s’hauria d’agrair, especialment en temps d’actituds i comportaments miserables.

Entre d’altres, esmentar el President Quim Torra que, des del mateix moment en què va ser investit, ha hagut de suportar tota mena de menysteniments i insults. I ho ha fet amb tota dignitat, posant de manifest el seu humanisme i nivell intel·lectual. Tant per les inadmissibles referències a l’entorn familiar familiar -fins aquí arriba la misèria humana- com pels atacs polítics farcits de falsedats, és execrable el tracte que ha rebut i continua rebent per xitxarel·los de tots els àmbits que no li arriben a la sola de la sabata.

13/5/2020

Malgrat la sorpresa inicial pel nomenament, però tenint en compte els esdeveniments i la consegüent gestió arran de la pandèmia, d’ençà que Pedro Sánchez va optar per Salvador Illa Roca com a ministre de Sanitat, hom pot pensar, i possiblement no s’equivoqui, que algun oracle -Miquel Iceta- va inspirar-ne la designació. Aquesta tesi és plausible considerant que la “adhesión inquebrantable” del PSC al candidat a presidir el govern estatal, havia de tenir alguna contrapartida rellevant de cara a Catalunya, almenys de nom: un ministeri per exemple. En base a aquesta premissa, res més adient que col·locar un filòsof al capdavant del ministeri de Sanitat. 

Ironies a part, sempre he pensat i segueixo pensant, que assumir un càrrec comporta estar mínimament preparat, és a dir, conèixer l’àmbit que s’ha de gestionar. Si no és així -cosa força habitual en política- es depèn de l’assessorament de suposats experts -càrrecs de confiança- normalment propers al titular, per la qual cosa, la potencial capacitat de decisió queda condicionada fins al punt d’estar en situació de “dependència permanent”, d’haver “d’empassar-se gripaus” i d’acabar “signant” tot el que se li presenta; en conseqüència, haver d’assumir responsabilitats i en últim extrem, dimitir (cosa que en aquest país no es porta).

És per tot plegat que, des de la racionalitat, s’hauria d’explicar quina és la relació que hi ha entre la Filosofia i la Sanitat. Oi que un raonament lògic ens faria entendre el motiu pel qual un filòsof és ministre de Sanitat?

6/5/2020

En la seva línia, Ada Colau volia tornar a sortir a la foto. Ser protagonista li agrada, no és pas cap novetat; intueixo que es tracta d’una qüestió vocacional. De fet, que les persones tinguin aspiracions és d’allò més lícit, però ves per on, n’hi ha que si no poden ser protagonistes no estan contentes. Què hi farem…

A la senyora alcaldessa de Barcelona se li va acudir la brillant idea d’organitzar un concert “solidari” pressupostat en 200.000 euros, però segons sembla, es pretenia que els artistes actuessin per, diguem-ne filantropia. Així doncs, els 200.000 euros, on anaven a parar?

Tal com està el panorama, em sembla que s’hi s’han d’invertir diners en un esdeveniment de caràcter lúdic, per més “solidari” que sigui, han de revertir en els protagonistes: músics i cantants en aquest cas. Sortir a la palestra per justificar un desgavell com el que s’ha muntat, dient que les productores assumiran la totalitat dels costos, en cap cas justifica el plantejament inicial.

És evident que enguany, la prioritat és invertir en sanitat, però sense descuidar la cultura en qualsevol dels seus àmbits i, òbviament, establir mecanismes de recuperació econòmica, a curt termini, que corregeixin els errors d’un passat recent; si convé, retallant dràsticament les assignacions pressupostàries dels sectors improductius, dels organismes innecessaris i dels càrrecs inútils.

Senyora alcaldessa, suposo que li consten els aplaudiments diaris al sector sanitari i adjacents, i la gran quantitat d’encomiables actuacions musicals “gratuïtes” a les terrasses i balcons de particulars. S’ha d’agrair  a professionals i aficionats, d’arreu del país que, de forma altruista, mostren la seva solidaritat d’ençà que va començar el confinament. Iniciatives com aquestes, sí que tenen sentit, bàsicament perquè ni es pretén ni hi ha lloc per a protagonismes individuals.

A principis de setembre de 2019, vaig escriure una carta -publicada- el títol de la qual era: Professió: “cantamanyanes”. Com és de suposar, es referia a la senyora alcaldessa, i he de confessar que no solament no he canviat d’opinió, sinó que em reafirmo en el contingut cada dia que passa.

3/5/2020

Segons es desprèn de les darreres declaracions del conseller delegat de Banc Sabadell -Jaume Guardiola- l’entitat ha notat l’impacte de la pandèmia (normal, oi?) però que, malgrat aquest imprevist, el banc es manté en bona posició. Tanmateix, considera que caldrà estar a l’aguait de l’evolució de la situació i de com es reactiva l’economia (lògic, oi?).

També aprofita l’ocasió per reivindicar la feina que fa la banca, queixant-se de “l’estigmatització” que pateix el sector. Segons ell: “La banca necessita més reconeixement i menys bufetades” (¿?).

Ignoro si aquestes darreres afirmacions les té interioritzades o bé són conseqüència d’un lapsus, en qualsevol cas citaré alguns exemples, no exclusius de BS, que al meu humil entendre, justifiquen la percepció generalitzada que es té sobre les entitats bancàries: 1) La injecció econòmica de 60.000 milions d’euros -mai retornada- a càrrec de l’Estat, és a dir, de la ciutadania, arran de la crisi financera de  2008. 2) La diligència a l’hora de canviar les seus socials com a resposta del sector a l’1-O de 2017. 3) El cobrament desmesurat de comissions malgrat que moltes gestions es fan mitjançant la banca online. 4) El tractament que es dona als casos derivats de problemes hipotecaris o de lloguer (desnonaments). 5) La supressió d’oficines en detriment dels empleats i del servei al client. 6) La implantació indiscriminada de “sucursals de disseny” i de caixers automàtics al carrer. 7) Els sous, bons, jubilacions i altres prebendes dels directius. 8) El fet de voler justificar el “deixar de guanyar com a pèrdua” malgrat declarar-se beneficis milionaris.

1/5/2020

Juan Martín Díez (1775-1825) anomenat “El Empecinado” fou un militar i líder guerriller durant la Guerra del Francès. El sobrenom d’aquest curiós personatge històric va ser la font de l’expressió “empecinarse” com a sinònim d’obstinar-se en una idea, intenció o bé opinió, en general poc o gens encertada, i sense tenir en consideració altres possibilitats. Tanmateix, la paraula tenia un origen més antic i diferent; en realitat es tractava del sobrenom que, a causa de  l’abundància de pecina (llot negre) al rierol Botijas que creuava el poble, tenien tots aquells que naixien al poble de Castrillo de Duero (Valladolid). Així doncs, referit a una persona, originalment, la paraula “empecinado” tenia el sentit de brut i amb poca cura.

Deixant de banda les connotacions higièniques i pel que fa a la pandèmia, penso en les decisions preses pel Presidente del Gobierno, les quals han posat en evidència el seu “empecinamiento”i em pregunto si en el futur, se’l coneixerà com a Pedro Sánchez “El Empecinado”, perquè Espanya és un país de qualificatius.

Atenció però a Juan Martín Díez, perquè el citat personatge, malgrat ser considerat un heroi en el seu moment, va acabar de forma tràgica. En tant que liberal, el seu posicionament contrari a l’absolutisme de Fernando VII -monarca de la dinastia borbònica que va rubricar de la derogació de la Constitució de  1812- li va costar la vida. Morí a la forca.  

Vagi en compte doncs en Pedro Sánchez, perquè entre els carronyaires d’una oposició infecta, els del seu propi partit i uns assessors de més que dubtosa competència, és probable que -políticament parlant- faci la fi del “cagaelàstics”, la qual cosa s’haurà guanyat a pols per “EMPECINADO”

29/4/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “En el futur coneixerem Pedro Sánchez com El Empecinado”? el 4/5/2020