El 1995, Iñaki Gabilondo entrevistava Felipe González. Preguntat sobre el GAL, manifestava la seva perplexitat pel fet de que se li atribuís qualsevol responsabilitat sobre el tema, arribant inclús a l’extrem de negar el més mínim coneixement al respecte.

Un quart de segle després i com a conseqüència de la desclassificació de documents elaborats per la CIA, resulta que l’expresident socialista n’era el màxim responsable, és a dir, l’anomenat “míster x”.

“Por consiguiente y sin acritud” (expressions típiques de Felipe González) arribats a aquest punt, seria interessant reconstruir l’equació de la qual, de moment,  se n’ha aïllat la “x”. Ho dic en el sentit d’arribar a tenir coneixement de la “y”, la “z” o altres probables incògnites que en el seu moment formessin part, no d’una equació (entramat) sinó d’un sistema d’equacions. Es podria fer mitjançant reducció, substitució o igualació; el mètode, sempre i quan fos democràtic seria del tot irrellevant.

Ironies i sarcasmes a banda, el cert és que tot sembla indicar que la indecència és inherent a la pràctica política, la qual cosa és lamentable i inadmissible.

“La decencia no es una virtud con la que se nace, sino el resultado del ambiente en donde se vive.” (Álvaro de Laiglesia, 1922-1981)

16/6/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Seria interessant reconstruir l’equació dels GAL” el 17/6/2020

Probablement a causa de la proliferació d’influencers nacionals en matèria ideològica, cada vegada amb més freqüència, es posen de moda paraules i expressions que contribueixen a fomentar la perversió del llenguatge; enguany passa amb patriotisme.

El patriotisme és un sentiment de pertinença a la terra on es va néixer, amb la qual hom se sent vinculat en base als valors, la llengua, la cultura o la història. Cal posar en valor i admirar també el fet de considerar com a pàtria una terra d’adopció, la qual cosa no ha de comportar en absolut la renuncia a les arrels d’origen; perquè és precisament en la integració (que no l’assimilació)  on rau la riquesa de la diversitat i la pluralitat.

En els darrers temps, un sentiment tan noble com és el patriotisme està sent segrestat pels hereus i nostàlgics d’altres temps, per sectors desestabilitzadors i per ignorants contraris a la cohesió social, que interpreten el concepte de pàtria de forma esbiaixada, sempre en funció dels interessos partidistes i sectaris mentre s’embolcallen amb la rojigualda i entonen himnes feixistes.

Sobre el patriotisme, el filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860), deia: “Qualsevol imbecil execrable, que no té res de què estar orgullós, es refugia en aquest un últim recurs, vanagloriar-se de la nació a la qual pertany per casualitat.”

10/6/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “El patriotisme, un sentiment noble segrestat pels nostàlgics d’altres temps” el 13/6/2020

Lamentablement però com no pot ser d’altra manera, cada vegada que obre la boca, Santiago Abascal ens delecta amb discursos de “foc i destral”. Una darrera l’altra, les bajanades que vomita, no són altra cosa que el reflex d’un personatge patètic i tòxic que pretén personificar les essències del feixisme i aspira a erigir-se en una mena de “führer” , “duce” o “caudillo” en versió actualitzada. Si arribés a prosperar, pobra Espanya!

Tal com van les coses, davant de la tolerància -gairebé connivència- pel que fa a la descarada activitat de l’extrema dreta, no seria d’estranyar que des de la tribuna d’oradors del Congrés de Diputats, qualsevol dia s’atrevís a plagiar un fragment del discurs que José Mª Gil Robles va etzibar el 1936 i s’hagués de sentir: “Debemos marchar hacia un nuevo Estado. ¿Qué importa si ello significa derramamiento de sangre? Necesitamos una solución integral, que es lo que estamos buscando. Cuando llegue el momento, las Cortes se someterán o las haremos desaparecer”.

Tot és qüestió del què l’Espanya democràtica estigui disposada a consentir. En matèria de permissivitat a la ultradreta, Alemanya és una excel·lent referència des del final de la Segona Guerra Mundial.

5/6/2020 

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Ja n’hi ha prou de permissivitat amb l’ultradreta” el 6/6/2020 i a EL PUNT AVUI el 12/6/2020

Llegeixo que l’empresa Enagàs ha fitxat José Montilla per tal que s’incorpori al Consell d’Administració. No puc dir que m’estranya perquè vivim en un país de “portes giratòries”, de principis efímers i de dignitats sota mínims.

Segons la biografia del personatge, va haver de deixar els estudis universitaris per la seva dedicació a l’activitat política (PSC) i, des de llavors, com d’altres casos de tots coneguts, promoció pel fet de tenir “carnet”: regidor de Sant Joan d’Espí, secretari d’Organització, regidor i alcalde de Cornellà, Primer Secretari del partit, president de la Diputació de Barcelona, diputat al Congrés, ministre d’Indústria, president de la Generalitat i senador pel Parlament. Enguany i de moment, l’Ibex 35.

Davant l’escàndol que suposa la política de “portes giratòries”, com a docent jubilat i havent exercit l’acció tutorial més de quaranta anys, predicant el sentit de l’esforç, del sacrifici i de la responsabilitat, suggereixo als estudiants que es deixin de graus, llicenciatures, doctorats i màsters. En aquest país, determinats fets corroboren que després de l’escolarització obligatòria o inclús estant en possessió d’una titulació acadèmica, si hom vol evitar la precarietat laboral i aspira a progressar, només cal afiliar-se a un partit polític amb perspectives de poder i sotmetre’s, de forma incondicional, als designis de la “cúpula” de torn. Per tal d’assumir aquestes condicions, només cal estar en disposició de renunciar als principis i a la dignitat. Tot depèn del què es vulgui i de calibrar el cost que suposa.

Sortosament, segueixo pensant que encara hi ha persones íntegres que es mantenen fermes; són les que tenen consciència, autoritat moral i que, sens dubte, deixaran empremta de la seva gestió. Al final, el que compta és quin record queda.

28/5/2020

Que bé que sona, oi? Quina frase! Però, en realitat, què hem d’entendre per “nova manera de fer política”? No tinc cap mena de dubte que, a modo d’exemple, es pot trobar la resposta fent un seguiment -via hemeroteques i gravacions- de la trajectòria de l’alcaldessa de Barcelona, des dels seus temps d’activista fins a dia d’avui. Ada Colau, representa l’espècimen característic de la “nova manera de fer política”, activitat que bàsicament consisteix en anar de “progre” i “xerrar” exclusivament en futur: treballarem, estudiarem, procurarem, intentarem, invertirem, acollirem, gestionarem… Divagar, no concretar res i marejar la perdiu mentre s’intenta oferir “panem et circenses” a discreció. Al cap i a la fi, el diner és públic i… “qui dia passa any empeny”.

Així doncs i pel què es pot constatar, la capacitat d’adaptació i acomodament a l’ecosistema polític establert per part dels nouvinguts i nouvingudes, és impressionant. Molt més si es té en consideració un passat d’idees normalment contestatàries i reivindicatives.

Òbviament, aquesta mena de transfiguració no és fonamenta en un procés evolutiu lent, en realitat es tracta d’una mutació accelerada davant la qual, si  Charles Darwin visqués, s’hauria de replantejar la seva teoria sobre la selecció natural de les espècies.

El Premi Nobel de Literatura de l’any 1932, John Galsworthy (1867-1933), deia: “Només hi ha una regla per a tots els polítics de món. No diguis des del poder el que deies des de l’oposició”.

26/5/2020

Publicada a EL PERIÓDICO l’11/7/2020

Des d’una òptica humorística,  he de confessar que l’expressió rancio abolengo sempre m’ha provocat la sensació de comicitat. Em fa gràcia i no és per menys considerant el que significa: nissaga, llinatge, estirp, origen, casta, noblesa, ascendència, genealogia, prosàpia, aristocràcia, solera… Terminologia d’una altra època  amb reminiscències que haurien d’estar superades però que perduren en reductes nostàlgics minoritaris.

En referència a aquesta qüestió, no hi ha dubte que Ivan Espinosa de los Monteros és un espècimen de rancio abolengo. No obstant, pel currículum que se li coneix i per les actituds que el caracteritzen, li escau més el  rancio  que l’abolengo.

Tant és així que en una entrevista a TVE va tenir el desvergonyiment de dir: No puedo estar contento con una televisión que nos pertenece a todos, que sufragamos entre todos pero que favorece a unos y a otros de una manera tan descarada.

Sortosament i malgrat l’origen “plebeu”, donat que encara queden periodistes com cal, en Xabier Fortes López -un altre professional “purgat”- li va etzibar: Es su opinión. Respetable, pero somos periodistas independientes. Igual que dice que la TV pública es de todos porque la pagan. También nosotros pagamos a los políticos para que hagan POLÍTICA en mayúsculas.

Senyor Fortes, les meves sinceres felicitacions per la seva dignitat professional.

21/5/2020

“España es una deformación grotesca de la civilitzación europea” (Ramón María Valle-Inclán, 1866-1936)

Aquesta frase i la del final, malgrat la distància en el temps, es poden entendre a partir de referències prou evidents. Així doncs, Espanya continua sent un país diferent: 1) Per tenir un president del Gobierno “penell” pel que fa a la presa de decisions. 2) Per assignar funcions informatives de caràcter sanitari a una “tríada de condecorats” fins que l’evidència ha demostrat l’absurditat de la decisió. 3) Per la política d’ascensos i/o condecoracions a repressors. 4) Perquè un general de la Guàrdia Civil, ha tingut la gosadia de vantar-se de què l’institut armat va contribuir a l’empresonament d’independentistes a partir d’informacions “tàcites”. 5) Perquè el mateix personatge s’ha permès qualificar de terroristes a grups d‘activistes imputats, malgrat no haver-se  pogut provar cap mena d’acusació. 6) Perquè la ministra de Defensa -jurista de carrera- es dedica a pronunciar panegírics patriòtics “demodés”. 7) Perquè es permet que la ultradreta campi per lliure amb la més absoluta impunitat i amb tuf de connivència. 8) Pel controvertit desequilibri que existeix entre els tres poders de l’Estat. 9) Pel “parasitisme” que fomenten els partits polítics al haver-se convertit en una mena “d’establishment”. 10) Pel posicionament polític de la monarquia. 11) Per l’aconfessionalitat “sui géneris” de l’Estat. 12) Per la toxicitat d’un sector del periodisme nacional.

Cal que segueixi?

“Ante tales pintoresquismos, no hay que extrañarse de que los hispanistas naveguen desorientados. España no es que sea diferente; es que es inverosímil”  (Amando de Miguel, 1937)

18/5/2020