L’agost de 2019 escrivia una carta titulada L’eslogan “Més que un club” ja fa temps que grinyola. Ha passat gairebé un any i no puc fer més que ratificar-me en la meva afirmació.

Tal com s’ha acabat el campionat de lliga i amb el panorama que s’albira amb el Napoli a la porta, cal analitzar la situació amb rigor i intentar recuperar la normalitat, normalitat que en cap cas considero que només hagi de ser una qüestió de guanyar sempre.

En aquests moments, se m’acut aquella fal·làcia tant coneguda: Quan l’alumne aprova és mèrit d’ell, però si suspèn, la responsabilitat és del professor. És evident que per tal d’assolir objectius importants calen mitjans materials, però essencialment un equilibri entre totes les parts implicades; en conseqüència, tot plegat hauria de ser tan senzill com assumir que els èxits o els fracassos no són exclusius de ningú en particular, perquè al meu entendre, tothom és necessari però ningú és imprescindible.

Llevat d’excepcions encomiables, quan les expectatives d’un club no s’arriben a complir, es carrega la responsabilitat en la figura de l’entrenador de torn; en contraposició, la gestió de les directives i la suposada professionalitat d’uns jugadors amb sous milionaris, romanen en un pla gairebé aliè a la més mínima responsabilitat. No és lògic, no és just i no resol res.

20/7/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La deriva actual del Barça no s’ha d’atribuir només a l’entrenador” el 25/7/2020, a LA VANGUARDIA el 26/7/2020 i a EL PUNT AVUI el 29/7/2020