Pel que fa a les matemàtiques, una de les grans novetats de Llei General d’Educació de 1970 (EGB) va ser la introducció de la Teoria de conjunts, coneguda popularment com a “matemàtica moderna”. Com a docent en els seus inicis professionals, he de dir que va comportar un canvi radical en l’aprenentatge de la matèria atesa la importància atorgada a la lògica i, en conseqüència, al raonament.

Alguns dels conceptes bàsics eren : conjunt, pertinença, subconjunt, inclusió, intersecció i unió de conjunts, conjunt unitari, conjunt buit, producte cartesià… Recordo gratament el treball i la progressió de l’alumnat utilitzant exemples de proximitat, però sobretot, l’habilitat per interpretar les situacions i representa-les gràficament mitjançant diagrames d’Euler.

Si enguany la Teoria de conjunts formés part del currículum i s’haguessin de buscar exemples de proximitat, sens dubte que l’independentisme seria una font d’informació considerable, especialment per a poder interpretar el concepte de conjunt buit.

27/6/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Unitat independentista i conjunt buit” el 3/7/2020, a EL PUNT AVUI amb el títol “Independentisme i conjunt buit” el 12/7/2020 i al Bloc de VILAWEB el 7/4/2021

“El fuego y la palabra” va ser una pel·lícula dirigida per Richard Brooks el 1960. Al protagonista, Elmer Gantry, personatge interpretat per Burt Lancaster, se’l presentava com un home atractiu, oportunista i absolutament immoral.

L’argument era el següent: Gantry assisteix, per casualitat, a una reunió religiosa i s’adona de la facilitat amb què es poden guanyar diners fent de predicador. Així doncs, es fa evangelista i, convertit en “pastor” , acompanyat per la ingenua “germana” Sharon Falconer (Jean Simmons) comença a predicar uns sermons estremidors que li permeten aconseguir fama i fortuna ràpidament; tot gràcies a la seva verborrea. Perseguit per un periodista (Arthur Kennedy) que el vol desemmascarar i arran de l’aparició d’una antiga amiga (Shirley Jones), a la qual va seduir i abandonar, Gantry haurà d’afrontar el seu tèrbol passat.

Deixant de banda la qüestió religiosa, i l’hipotètic atractiu -tot va a gustos- de l’ex delegat del govern a Catalunya, el cert es que es pot establir un cert paral·lelisme entre la pel·lícula i la realitat, perquè des de la meva òptica, Elmer Gantry i Enric Millo tenen en comú el tarannà oportunista i la immoralitat que se’n deriva. Així doncs, després la seva incomprensible i lamentable presència a FAQS, aprofitant l’aparador que se li va brindar per a promocionar el seu llibre, estaria bé que TV3 programés la pel·lícula.

22/6/2020

Publicada a EL PERIODICO amb el títol “Sermons estremidors” el 24/6/2020

He llegit amb estupefacció que un tal Eloy Valero Asensio regidor del PP al municipi de Novallas (Zaragoza) a més de conseller de Tradicions Culturals i Identitat Comarcal a la Comarca de Tarazona i El Moncayo, ha etzibat dos desideràtum via Facebook;  l’un adreçat a Pablo Iglesias i l’altre a Pablo Echenique: “A tu el millor és donar-te una pallissa i deixar-te vegetal perquè fotre’t dos trets és molt ràpid, tros de merda” i “Ets un cargol bavós, arrossegat i banyut. Hauries d’estar agraït a Espanya per acollir-te, escarabat sense potes”.

Podria tractar-se d’una fòbia al nom de Pablo per causa d’algun trauma religiós no superat, però m’inclino a pensar que més aviat es tracta d’una paranoia fanàtica de tipus ideològic motivada per la ignorància més supina en matèria democràtica. Imagino que la formació i el nivell educatiu d’aquest personatge deu estar sota mínims, perquè d’altra manera no s’entén que vomiti exabruptes d’aquesta magnitud. Tanmateix, vistes les mostres de mala educació que s’exhibeixen al Congrés de Diputats per part dels seus congèneres de partit (no són els únics), no es d’estranyar que, per simple imitació, vulgui emular el seu mestratge i fer carrera. En qualsevol cas, supera el que s’ha vist fins ara.

Davant d’aquest atac verbal fastigós, que expressa el tarannà d’un individu amb responsabilitats polítiques (¿?), em pregunto si la Fiscalia actuarà d’ofici o bé acabarà sent un dels molts casos tolerats en funció de la procedència. En un Estat de Dret, aquestes conductes són inadmissibles, oi? Per cert, no sóc votant de Podemos.

18/6/2020

El 1995, Iñaki Gabilondo entrevistava Felipe González. Preguntat sobre el GAL, manifestava la seva perplexitat pel fet de que se li atribuís qualsevol responsabilitat sobre el tema, arribant inclús a l’extrem de negar el més mínim coneixement al respecte.

Un quart de segle després i com a conseqüència de la desclassificació de documents elaborats per la CIA, resulta que l’expresident socialista n’era el màxim responsable, és a dir, l’anomenat “míster x”.

“Por consiguiente y sin acritud” (expressions típiques de Felipe González) arribats a aquest punt, seria interessant reconstruir l’equació de la qual, de moment,  se n’ha aïllat la “x”. Ho dic en el sentit d’arribar a tenir coneixement de la “y”, la “z” o altres probables incògnites que en el seu moment formessin part, no d’una equació (entramat) sinó d’un sistema d’equacions. Es podria fer mitjançant reducció, substitució o igualació; el mètode, sempre i quan fos democràtic seria del tot irrellevant.

Ironies i sarcasmes a banda, el cert és que tot sembla indicar que la indecència és inherent a la pràctica política, la qual cosa és lamentable i inadmissible.

“La decencia no es una virtud con la que se nace, sino el resultado del ambiente en donde se vive.” (Álvaro de Laiglesia, 1922-1981)

16/6/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Seria interessant reconstruir l’equació dels GAL” el 17/6/2020

Probablement a causa de la proliferació d’influencers nacionals en matèria ideològica, cada vegada amb més freqüència, es posen de moda paraules i expressions que contribueixen a fomentar la perversió del llenguatge; enguany passa amb patriotisme.

El patriotisme és un sentiment de pertinença a la terra on es va néixer, amb la qual hom se sent vinculat en base als valors, la llengua, la cultura o la història. Cal posar en valor i admirar també el fet de considerar com a pàtria una terra d’adopció, la qual cosa no ha de comportar en absolut la renuncia a les arrels d’origen; perquè és precisament en la integració (que no l’assimilació)  on rau la riquesa de la diversitat i la pluralitat.

En els darrers temps, un sentiment tan noble com és el patriotisme està sent segrestat pels hereus i nostàlgics d’altres temps, per sectors desestabilitzadors i per ignorants contraris a la cohesió social, que interpreten el concepte de pàtria de forma esbiaixada, sempre en funció dels interessos partidistes i sectaris mentre s’embolcallen amb la rojigualda i entonen himnes feixistes.

Sobre el patriotisme, el filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860), deia: “Qualsevol imbecil execrable, que no té res de què estar orgullós, es refugia en aquest un últim recurs, vanagloriar-se de la nació a la qual pertany per casualitat.”

10/6/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “El patriotisme, un sentiment noble segrestat pels nostàlgics d’altres temps” el 13/6/2020

Lamentablement però com no pot ser d’altra manera, cada vegada que obre la boca, Santiago Abascal ens delecta amb discursos de “foc i destral”. Una darrera l’altra, les bajanades que vomita, no són altra cosa que el reflex d’un personatge patètic i tòxic que pretén personificar les essències del feixisme i aspira a erigir-se en una mena de “führer” , “duce” o “caudillo” en versió actualitzada. Si arribés a prosperar, pobra Espanya!

Tal com van les coses, davant de la tolerància -gairebé connivència- pel que fa a la descarada activitat de l’extrema dreta, no seria d’estranyar que des de la tribuna d’oradors del Congrés de Diputats, qualsevol dia s’atrevís a plagiar un fragment del discurs que José Mª Gil Robles va etzibar el 1936 i s’hagués de sentir: “Debemos marchar hacia un nuevo Estado. ¿Qué importa si ello significa derramamiento de sangre? Necesitamos una solución integral, que es lo que estamos buscando. Cuando llegue el momento, las Cortes se someterán o las haremos desaparecer”.

Tot és qüestió del què l’Espanya democràtica estigui disposada a consentir. En matèria de permissivitat a la ultradreta, Alemanya és una excel·lent referència des del final de la Segona Guerra Mundial.

5/6/2020 

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Ja n’hi ha prou de permissivitat amb l’ultradreta” el 6/6/2020 i a EL PUNT AVUI el 12/6/2020

Llegeixo que l’empresa Enagàs ha fitxat José Montilla per tal que s’incorpori al Consell d’Administració. No puc dir que m’estranya perquè vivim en un país de “portes giratòries”, de principis efímers i de dignitats sota mínims.

Segons la biografia del personatge, va haver de deixar els estudis universitaris per la seva dedicació a l’activitat política (PSC) i, des de llavors, com d’altres casos de tots coneguts, promoció pel fet de tenir “carnet”: regidor de Sant Joan d’Espí, secretari d’Organització, regidor i alcalde de Cornellà, Primer Secretari del partit, president de la Diputació de Barcelona, diputat al Congrés, ministre d’Indústria, president de la Generalitat i senador pel Parlament. Enguany i de moment, l’Ibex 35.

Davant l’escàndol que suposa la política de “portes giratòries”, com a docent jubilat i havent exercit l’acció tutorial més de quaranta anys, predicant el sentit de l’esforç, del sacrifici i de la responsabilitat, suggereixo als estudiants que es deixin de graus, llicenciatures, doctorats i màsters. En aquest país, determinats fets corroboren que després de l’escolarització obligatòria o inclús estant en possessió d’una titulació acadèmica, si hom vol evitar la precarietat laboral i aspira a progressar, només cal afiliar-se a un partit polític amb perspectives de poder i sotmetre’s, de forma incondicional, als designis de la “cúpula” de torn. Per tal d’assumir aquestes condicions, només cal estar en disposició de renunciar als principis i a la dignitat. Tot depèn del què es vulgui i de calibrar el cost que suposa.

Sortosament, segueixo pensant que encara hi ha persones íntegres que es mantenen fermes; són les que tenen consciència, autoritat moral i que, sens dubte, deixaran empremta de la seva gestió. Al final, el que compta és quin record queda.

28/5/2020

Que bé que sona, oi? Quina frase! Però, en realitat, què hem d’entendre per “nova manera de fer política”? No tinc cap mena de dubte que, a modo d’exemple, es pot trobar la resposta fent un seguiment -via hemeroteques i gravacions- de la trajectòria de l’alcaldessa de Barcelona, des dels seus temps d’activista fins a dia d’avui. Ada Colau, representa l’espècimen característic de la “nova manera de fer política”, activitat que bàsicament consisteix en anar de “progre” i “xerrar” exclusivament en futur: treballarem, estudiarem, procurarem, intentarem, invertirem, acollirem, gestionarem… Divagar, no concretar res i marejar la perdiu mentre s’intenta oferir “panem et circenses” a discreció. Al cap i a la fi, el diner és públic i… “qui dia passa any empeny”.

Així doncs i pel què es pot constatar, la capacitat d’adaptació i acomodament a l’ecosistema polític establert per part dels nouvinguts i nouvingudes, és impressionant. Molt més si es té en consideració un passat d’idees normalment contestatàries i reivindicatives.

Òbviament, aquesta mena de transfiguració no és fonamenta en un procés evolutiu lent, en realitat es tracta d’una mutació accelerada davant la qual, si  Charles Darwin visqués, s’hauria de replantejar la seva teoria sobre la selecció natural de les espècies.

El Premi Nobel de Literatura de l’any 1932, John Galsworthy (1867-1933), deia: “Només hi ha una regla per a tots els polítics de món. No diguis des del poder el que deies des de l’oposició”.

26/5/2020

Publicada a EL PERIÓDICO l’11/7/2020