Los tercios de Felipe IV

Era diumenge, 19 d’abril de 2020. Com cada dia, començava la jornada de confinament donant un cop d’ull a la premsa digital…

Aquesta fotografia publicada a El Nacional.cat em crida l’atenció, però no em sorprèn. De fet, amb un canvi de vestuari, es pot considerar ben actual. Me’n vaig a esmorzar…

Explicaré el motiu d’aquesta percepció, però abans, potser paga la pena recordar breument que eren els tercios  i que van representar a la seva època, en especial, els Tercios de Flandes.

Un tercio era una unidad militar del ejército español durante la época de la Casa de Austria. Los tercios fueron famosos por su resistencia en el campo de batalla formando la élite de las unidades militares disponibles para los reyes de la Monarquía Hispánica  de la época. Los tercios fueron la pieza esencial de la hegemonía terrestre, y en ocasiones también marítima del Imperio español. El tercio es considerado el renacimiento de la infantería en el campo de batalla, comparable a las legiones romanas o las falanges de hoplitas macedónicas.

Los tercios españoles fueron el primer ejército moderno europeo, entendiendo como tal un ejército formado por voluntarios profesionales, en lugar de las levas para una campaña y la contratación de mercenarios usadas típicamente en otros países europeos. El cuidado que se ponía en mantener en las unidades un alto número de “viejos soldados” (veteranos) y su formación profesional, junto a la particular personalidad que le imprimieron los hidalgos de la baja nobleza que los nutrieron, fueron la base de que fueran la mejor infantería durante siglo y medio. Además, fueron los primeros en mezclar de forma eficiente las picas y las armas de fuego (arcabuces).

[…]

El Ejército de Flandes era el nombre con que se conocía  al ejército organizado por la rama española de la dinastía de los Habsburgo (la Casa de Austria) en los territorios de los Países Bajos Españoles, a partir de 1516 y que se utilizó para la defensa de la soberanía de la Monarquía Hispánica sobre las diecisiete provincias que componían los Países Bajos hasta 1713, fecha en la que, debido a las cláusulas pactadas en el Tratado de Utrecht que puso fin a la Guerra de Sucesión Española.”

Però centrem-nos en la imatge:

Sota un cel gris, a primer terme i obrint el pas de la comitiva, un frare portant una creu i una espasa cenyida al cinturó. Darrera d’ell, dos soldats mostrant la pintura d’una imatge aparentment religiosa. Marcant el pas de la tropa, un timbaler seguit d’un alferes amb el pendó, els soldats i, al costat, un oficial a cavall. A una banda de l’enfangat camí, un soldat agenollat fent el senyal de la creu enmig de cadàvers; a l’altra banda, un altre soldat amb la mateixa actitud i,  a segon terme, un tercer que contempla el seguici. Al fons, senyals de devastació. La pintura retrata perfectament la victòria dels espanyols.

Si es té en consideració el catolicisme a ultrança de l’Espanya de l’època, no es d’estranyar la presència d’un frare amb una creu i una espasa; pot representar perfectament un “croat” transportat al segle XVII. Pel que fa a la imatge que porten els dos soldats -possiblement mariana-, recordar que malgrat estar al segle XXI, els cossos i forces de seguretat de l’Estat, segueixen mantenint la tradició d’estar sota l’advocació d’algun sant, santa o verge. Dit això, i en el marc d’un anecdotari militar-religiós més aviat curiós, voldria recordar que en ocasions s’ha arribat a l’extrem de condecorar imatges tot i que oficialment, l’Estat Espanyol és aconfessional. I què dir de l’espectacle quaresmal protagonitzat per la Legión -força militar inspirada en los tercios– desfilant amb el Crist de l’agonia tot cantant Soy el novio de la muerte?

Ben mirat, podem concloure que la “creu i l’espasa” segueixen guardant una relació que ve de lluny. Es tracta d’una concepció pròpia de mentalitats que han considerat, i consideren, que el binomi “política i religió”, formen un tot indissoluble amb la complicitat de les forces armades.

10/7/2020