“Si és ma casa ruïnosa, una altra n’he de bastir forta, clara, poderosa, que mai no pugui morir; que res no la pugui ajeure, ni l’odi ni els temporals. De vosaltres n’he d’extreure les pedres fonamentals…”.

Des d’una òptica realista, el cert és que aquest fragment de La Passió d’Olesa de Montserrat no deixa de ser un reflex -dramatitzat- dels fets que s’estan produint a Can Barça, perquè si hom els compara amb l’estructura d’un edifici, és clar que l’hipocentre del problema rau en els fonaments.

Ja fa uns quants anys que l’entitat va entrar en una dinàmica que, al final, ha provocat una implosió que es veia venir. És inadmissible que una institució amb més de cent anys d’història, portadora d’un sentiment de país i que pretén ser “més que un club”, hagi arribat als nivells de desgavell actuals; perquè no es pot negar que el desori existent portarà conseqüències traumàtiques de difícil solució.

És obvi que qualsevol projecte amb pretensió de solidesa i  perdurabilitat, ha de tenir  -metafòricament parlant- fonaments, parets mestres i envans; els tres elements són necessaris, però únicament el primer és imprescindible, perquè sense una bona base, els altres dos no se sostenen. Així doncs, és urgent i prioritari que el Barça procedeixi a restablir els seus fonaments i, en conseqüència, depurar responsabilitats a tots els nivells. De nyaps, és més que suficient; ja n’hi ha prou de fer el ridícul.

1/9/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Can Barça, una implosió que es veia venir” el 2/9/2020