Salvant la distància temporal i el context històric, Ada Colau representa la sublimació d’una mena de “populisme progre” a imitació del populisme preconitzat per un personatge que va començar la seva carrera política com a radical i la va acabar a les antípodes: Alejandro Lerroux (1864-1949). Aquest nefast individu, anomenat “El rei del Paral·lel” a la seva època, més aviat hauria de ser conegut com “El gran entabanador”, perquè al llarg de la seva trajectòria no va fer altra cosa que “aixecar la camisa”. Està per veure com es recordarà a l’alcaldessa, l’entabanadora cum laude dels darrers anys a la Ciutat Comtal.

En qualsevol cas, el fenomen Colau seria impossible sense estar ubicada al centre d’un “retaule de serafins i querubins” que, orbitant al seu voltant ja hi van bé; cor de personatges grisos amb aspiracions que pel sol fet d’aparèixer als mitjans de comunicació ja es consideren importants. Tanmateix, no són altra cosa que el repartiment d’una tragicomèdia en què els despropòsits i la inoperància són la base argumental d’un guió que no s’aguanta per enlloc.

En properes conteses electorals, per higiene democràtica i institucional, fora desitjable que la ciutadania mostrés la seva maduresa esborrant -de la cartellera política- aquesta colla de tafurs que viuen de l’ambigüitat, especialment, quan es tracta de pronunciar-se sobre temes compromesos. La darrera mostra la tenim en l’abstenció dels Comuns pel que fa a la retirada de la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona a Joan Carles I.

29/8/2020

Alfonso Guerra, socialista i republicà, el del: “Nos hemos cepillado el Estatuto catalán como un carpintero”, ha sigut un dels signataris d’un manifest que dóna suport al rei emèrit. El que s’ha de veure! Tot un venerat referent històric de l’esquerra espanyola de la transició, no es ruboritza al denunciar el que qualifica de “cacera reial” per part dels populistes i nacionalistes alhora que defensa la monarquia. Quines penques!

Precisament ell que, a la seva enyorada època daurada com a segon de Felipe González, es va distingir en l’art d’excitar masses d’adeptes incondicionals que li reien les gràcies i aplaudien tota mena d’insults i desqualificacions. Un martillo de herejes del segle XX.

Impressionant! Als 80 anys, aquest xarlatà, vividor de la política al llarg de quatre dècades, en signar el manifest ha demostrat la seva coherència i honestedat, sobretot al tractar-se d’un professional que un bon dia (o tal vegada no) en un atac d’incontinència verbal, va etzibar: “En política, la única posibilidad de ser honesto es siendo aficionado.”.

Les meves felicitacions a aquest presumpte influencer tardà. Òbviament, només per decència, sempre serà millor un bon aficionat que un mal professional.

20/8/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Sempre serà millor un bon aficionat que un mal professional” el 25/8/2020

La moderació i la desmesura són dos conceptes completament oposats. Amb independència d’aquest antagonisme i atès que no es tracta de magnituds, no poden tenir altra consideració que la d’accions qualitatives impossibles de mesurar i per tant, inquantificables. Així doncs, quins són el límits de la moderació i de la desmesura?

He llegit que el PP vol recuperar la moderació, és a dir, la mesura. Amb aquest objectiu, Pablo Casado -personatge patètic per excel·lència- possiblement influenciat o pressionat pels “paladins de la moderació” del seu entorn més proper, ha decidit defenestrar la marquesa com a conseqüència de la seva desmesura. No serà que veu en ella una rival ambiciosa que començava a fer-li ombra desmesuradament?

Revisant hemeroteques i gravacions, hom pot observar com des de sempre, tant des del poder com des de l’oposició, “el tot s’hi val” és consubstancial a la formació política blava; l’històric de l’extensa galeria de “paladins de la desmesura” en dóna fe. Tanmateix i malgrat la nul·la credibilitat, no deixa de ser encomiable que un partit amb aquest tarannà i tradició, vulgui reorientar la seva acció política en base a la moderació. Els fets ho diran… En qualsevol cas: “Res amb excés, tot amb mesura”  (Solón, 640-560 a C)

18/8/2020

Publicada a EL PERIÓDICO el 20/8/2020 

El gener de 2016 escrivia: “Als seus 87 anys i com a conseqüència del seu delicat estat de salut, Pere Casaldàliga diu que ja no pensa en poder tornar a Europa. Després de quasi tota una vida dedicada a defensar els drets dels menys afavorits en base a la teologia de l’alliberament,  quan li arribi l’hora, reposarà eternament al seu estimat Sant Fèlix d’Araguaia, a l’estat brasiler de Mato Grosso. Una personalitat com la del bisbe, per la gran tasca humanitària desenvolupada, és mereixedor d’un reconeixement públic que fins ara no ha tingut, és de justícia i se li deu“.

Han passat gairebé cinc anys i en Pere Casaldàliga ha deixat aquest món. Reposi en pau. Que el seu pas per aquesta vida es recordi com a pràctica efectiva de l’Evangeli i sobretot, que serveixi de referència a una Jerarquia que només representa  una Església oficial, institució que històricament i en nom de Déu ha comès crims de lesa humanitat i ha propiciat l’execució de barbaritats sempre al costat dels poderosos. Ancorada en l’etern pretext de la tradició, allunyada de la realitat, que no evoluciona ni vol evolucionar.

“No n’hi ha prou amb ser creient, s’ha de ser creïble” (Pere Casaldàliga, 1928-2020)

10/8/2020 

Publicada a EL PERIÓDICO el 12/8/2020 i a EL PUNT AVUI el 13/8/2020

Ara resulta que el PSOE i per extensió, la seva sucursal a Catalunya, el PSC, són partits republicans! No hi ha dia que hom no aprengui alguna cosa… En qualsevol cas i, per a sortir de dubtes, estaria bé que algun dels “cervells grisos de proximitat” es dignés a explicar, de forma pedagògica, el concepte de republicanisme que tenen en relació a la connivència amb la monarquia; perquè segons tinc entès, una república i una monarquia són sistemes antagònics per antonomàsia. Així doncs, qualsevol justificació és surrealista i ofensiva per a la intel·ligència de les persones decents.

Estem arribant a uns nivells d’estupidesa en què qualsevol analfabet intel·lectual que se les heu d’ideòleg, no té el més mínim rubor en fer afirmacions al límit de la ignorància més supina. Són els aprofitats habituals, individus sense ofici –però amb benefici- que han fet, fan i faran qualsevol cosa per tal de mantenir una posició que fa anys que dura i que corra el risc de desaparèixer a partir del moment en què la ciutadania obri els ulls -d’una vegada per totes- i els enviï a “pastar fang” democràticament, és a dir, mitjançant les urnes.

“Sortosos els homes que no tenen principis; poden dir bajanades amb solemnitat” (Remy de Gourmont, 1858-1915).

7/8/2020

Publicada al Bloc de VILAWEB el 13/1/2021

La fuga de l’ex monarca es deu emmarcar en la movilidad exterior, concepte inventat o no, per Fátima Báñez quan Mariano Rajoy presidia el Gobierno. Ves per on, quina visió de futur!

Doncs bé, l’hora és arribada en què el Poder Judicial i la Fiscalia demostrin que, a l’Estat Espanyol, la justícia és igual per a tothom. Si desaprofiten aquesta oportunitat històrica, la seva suposada credibilitat quedarà esmicolada completament si és que algú encara tenia dubtes al respecte.

Ja fa massa temps que, per motius obvis, una gran majoria de la ciutadania desconfia de la justícia. I no és per menys. Les hemeroteques estan farcides de resolucions que s’han dictat en base a informes falsejats, aplicant lleis fetes a mida o fent interpretacions ajustades a interessos inconfessables però evidents. Atribuir-se la condició d’infal·libilitat és una fal·làcia de la qual, més tard o més d’hora s’haurà de rendir comptes, per la qual cosa, fóra intel·ligent normalitzar unes situacions que, en general, mai s’hagueren d’haver produït si realment es creu que la justícia és cega.

Pel que fa al al Gobierno i els partits que el sustenten, també és l’hora de posicionar-se, amb fermesa i sense ambigüitats. Un mínim d’honestedat ho reclama. Tindran el coratge suficient? Sobre l’oposició, sense comentaris; no paga la pena.

Per tot plegat, acabo amb un refrany molt espanyol: “A cada cerdo le llega su San Martín”.

4/8/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Una gran majoria de la ciutadania desconfia de la justícia” el 18/9/2020

No descobreixo res al dir que hem de suportar espècimens adscrits a formacions polítiques que, conscients de què mai tindran la responsabilitat de governar, s’instal·len en la comoditat de l’oposició  com a “modus vivendi”.

La seva posició, al marge de qualsevol desgast, els proporciona una estabilitat laboral plena de privilegis i orientada a una bona jubilació. Heus aquí l’interès en formar part de les llistes electorals, sobretot com a números capdavanters; perquè si les coses van mínimament bé, una vegada aconseguides les anhelades credencials és dediquen a practicar l’activitat que en l’argot popular es coneix com “marejar la perdiu”.

Des de la dissolució del PSUC el 1997, els diferents lideratges sorgits de les formacions residuals, s’han distingit per la seva habilitat en aquesta “pràctica cinegètica d’hemicicle”. Cal destacar el mestratge dels Comuns en aquesta disciplina, conglomerat ideològic (¿?) que en els darrers temps i mitjançant el “discurs” de Jéssica Albiach, està aconseguint un excel·lent nivell.

1/8/2020

Publicada a EL PERIÓDICO el 7/8/2020

Atès que vivim temps de “prova i expiació” en què la llibertat d’expressió es tolera o no en funció de la procedència, utilitzo dades històriques per tal de fer referència als esdeveniments en l’àmbit judicial i, d’aquesta manera, possibilitar que el lector en faci les extrapolacions que cregui convenients si considera que paga la pena reflexionar sobre el tema.

És notori que els Jutges bíblics més coneguts foren Gedeó, Samsó, Samuel i, excepcionalment, Dèbora. Al Llibre dels Jutges (Bíblia hebrea) se’ls descriu com persones que exercien funcions de governador i líder militar en temps de crisi, a més, presidien les Bet Din (institució que significava “casa del judici” i designava un tribunal religiós) per tal d’administrar justícia en el període anterior a la creació de la monarquia israelita.

Segons el Talmud, n’hi havia de tres tipus: 1) El gran Sanedrí, tribunal suprem format per 71 savis, amb seu al Temple de Jerusalem). 2) Els petits Sanedrins, ubicats a cada ciutat i formats per 23 savis. 3) Els tribunals senzills, formats per tres savis. Enguany, l’únic format de Bet Din és un tribunal de tres jutges.

I si pot servir d’ajut en la reflexió, heus aquí una frase prou significativa: “No hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i sota l’escalf de la justícia.” (Montesquieu,1689-1775).

25/7/2020

Publicada al Bloc de WILAWEB el 27/4/2021