Salvant la distància temporal i el context històric, Ada Colau representa la sublimació d’una mena de “populisme progre” a imitació del populisme preconitzat per un personatge que va començar la seva carrera política com a radical i la va acabar a les antípodes: Alejandro Lerroux (1864-1949). Aquest nefast individu, anomenat “El rei del Paral·lel” a la seva època, més aviat hauria de ser conegut com “El gran entabanador”, perquè al llarg de la seva trajectòria no va fer altra cosa que “aixecar la camisa”. Està per veure com es recordarà a l’alcaldessa, l’entabanadora cum laude dels darrers anys a la Ciutat Comtal.

En qualsevol cas, el fenomen Colau seria impossible sense estar ubicada al centre d’un “retaule de serafins i querubins” que, orbitant al seu voltant ja hi van bé; cor de personatges grisos amb aspiracions que pel sol fet d’aparèixer als mitjans de comunicació ja es consideren importants. Tanmateix, no són altra cosa que el repartiment d’una tragicomèdia en què els despropòsits i la inoperància són la base argumental d’un guió que no s’aguanta per enlloc.

En properes conteses electorals, per higiene democràtica i institucional, fora desitjable que la ciutadania mostrés la seva maduresa esborrant -de la cartellera política- aquesta colla de tafurs que viuen de l’ambigüitat, especialment, quan es tracta de pronunciar-se sobre temes compromesos. La darrera mostra la tenim en l’abstenció dels Comuns pel que fa a la retirada de la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona a Joan Carles I.

29/8/2020