De les múltiples bajanades que ens inunden cada dia, n’hi ha dues que m’han cridat especialment l’atenció. I no és per menys, perquè, com es pot arribar a un grau d’estupidesa tan superlatiu? Se m’acut una possibilitat: considerar que els estúpids són els altres, és a dir, la ciutadania. Aquesta percepció cada dia es fa més palesa en determinats personatges de la fauna política.

Llegir o escoltar com Cayetana Álvarez de Toledo fa una crida als autèntics republicans perquè defensin el Rei, és de traca i mocador. Suposo que en base al mateix raonament (¿?) es podria demanar als monàrquics autèntics, que defensessin la República. I que dir de l’ignífug Miquel Iceta i Llorens reclamant renovació, quan ell porta quatre dècades escalfant tota mena de seients. S’ha de ser barrut i poca solta.

Pel que fa a la marquesa, podria donar-se el cas que, per una escolaritat deficient, confongués monarquia amb república; de fet, no seria l’únic cas de l’ecosistema polític que presenta mancances greus. L’ignífug és una altra cosa, perquè s’ha de reconèixer la seva habilitat per anar vivint de la rifeta durant quaranta anys -tota una travessia i no del desert precisament- mentre persones més que preparades, han de treballar en condicions indignes i amb unes perspectives de futur deplorables. Embolica que fa fort!

7/10/2020