Com a client “d’aquells de tota la vida”, que ha conegut altres maneres de fer, vull manifestar que comparteixo totalment l’article signat per Clara Ponsatí L’estrella de La Caixa s’apaga, cal foc nou. Més clarividència, impossible!

És per això que davant la imminent fusió de CaixaBank i Bankia, no em puc estar de denunciar algunes qüestions que afecten les entitats bancàries en general, que venen de lluny i que repercuteixen molt negativament en la ciutadania: 1) La injecció econòmica de 60.000 milions d’euros -mai retornada- a càrrec de l’Estat, és a dir, dels contribuents, arran de la crisi financera de 2008. 2) La diligència -submissió- a l’hora de canviar les seus socials com a resposta del sector a l’1-O de 2017. 3) L’abús que suposen les comissions aplicades per múltiples conceptes, molts d’ells difícilment justificables,  malgrat que moltes gestions es fan mitjançant la banca online pels propis clients. 4) El tractament que es dóna als casos derivats de problemes hipotecaris o de lloguer (desnonaments). 5) La reducció de serveis en detriment del client: supressió de sucursals i implantació “d’oficines de disseny” a més d’instal·lació indiscriminada de caixers automàtics exteriors amb el risc que això comporta. 6) Els sous, bons, jubilacions i altres prebendes dels directius en contraposició a les jubilacions anticipades i els acomiadaments de bona part de les plantilles. 7) El fet de voler justificar el “deixar de guanyar com a pèrdua” malgrat declarar-se beneficis milionaris.

Per tot plegat i possiblement alguna omissió, reclamo més ètica i menys materialisme.

11/9/2020

Segons l’article 181 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, com cada mes de setembre, malgrat les limitacions d’aforament d’enguany a causa de la pandèmia, ha tingut lloc, en solemne cerimònia, la reestrena de l’Obertura de l’Any judicial, tot un clàssic en versió revisada i adaptada del Retaule de les meravelles (Miguel de Cervantes, 1547-1616).

Pel que fa al repartiment, poques novetats; els principals papers estan copats des de fa molt temps, alguns inclús amb dos anys de pròrroga. Res d’estrany perquè el càsting que s’ha de superar només està a l’abast de personatges amb qualitats molt específiques i tot sembla indicar que trobar intèrprets de garantia és complicat, la qual cosa dificulta un relleu que s’hauria de produir sense traumes, amb tota naturalitat.

En qualsevol cas, he de dir que m’ha sorprès gratament el discurs de la fiscal general, i no és per menys; la seva particular exposició sobre el concepte de normalitat exemplar, no deixa de ser una demostració d’enginy creatiu que, ben segur, traspassarà les fronteres d’Europa. Amb dissertacions d’aquest nivell és com es guanya la credibilitat, però sobretot, el prestigi.

“No temeu pel meu prestigi, que el meu triomf serà cert. Mes avui cal que un prodigi dels més grans sigui acomplert. Llàtzer dorm de malaltia, dorm i jo el despertaré. ” La Passió d’Olesa de Montserrat.

9/9/2020

“Si és ma casa ruïnosa, una altra n’he de bastir forta, clara, poderosa, que mai no pugui morir; que res no la pugui ajeure, ni l’odi ni els temporals. De vosaltres n’he d’extreure les pedres fonamentals…”.

Des d’una òptica realista, el cert és que aquest fragment de La Passió d’Olesa de Montserrat no deixa de ser un reflex -dramatitzat- dels fets que s’estan produint a Can Barça, perquè si hom els compara amb l’estructura d’un edifici, és clar que l’hipocentre del problema rau en els fonaments.

Ja fa uns quants anys que l’entitat va entrar en una dinàmica que, al final, ha provocat una implosió que es veia venir. És inadmissible que una institució amb més de cent anys d’història, portadora d’un sentiment de país i que pretén ser “més que un club”, hagi arribat als nivells de desgavell actuals; perquè no es pot negar que el desori existent portarà conseqüències traumàtiques de difícil solució.

És obvi que qualsevol projecte amb pretensió de solidesa i  perdurabilitat, ha de tenir  -metafòricament parlant- fonaments, parets mestres i envans; els tres elements són necessaris, però únicament el primer és imprescindible, perquè sense una bona base, els altres dos no se sostenen. Així doncs, és urgent i prioritari que el Barça procedeixi a restablir els seus fonaments i, en conseqüència, depurar responsabilitats a tots els nivells. De nyaps, és més que suficient; ja n’hi ha prou de fer el ridícul.

1/9/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Can Barça, una implosió que es veia venir” el 2/9/2020

Salvant la distància temporal i el context històric, Ada Colau representa la sublimació d’una mena de “populisme progre” a imitació del populisme preconitzat per un personatge que va començar la seva carrera política com a radical i la va acabar a les antípodes: Alejandro Lerroux (1864-1949). Aquest nefast individu, anomenat “El rei del Paral·lel” a la seva època, més aviat hauria de ser conegut com “El gran entabanador”, perquè al llarg de la seva trajectòria no va fer altra cosa que “aixecar la camisa”. Està per veure com es recordarà a l’alcaldessa, l’entabanadora cum laude dels darrers anys a la Ciutat Comtal.

En qualsevol cas, el fenomen Colau seria impossible sense estar ubicada al centre d’un “retaule de serafins i querubins” que, orbitant al seu voltant ja hi van bé; cor de personatges grisos amb aspiracions que pel sol fet d’aparèixer als mitjans de comunicació ja es consideren importants. Tanmateix, no són altra cosa que el repartiment d’una tragicomèdia en què els despropòsits i la inoperància són la base argumental d’un guió que no s’aguanta per enlloc.

En properes conteses electorals, per higiene democràtica i institucional, fora desitjable que la ciutadania mostrés la seva maduresa esborrant -de la cartellera política- aquesta colla de tafurs que viuen de l’ambigüitat, especialment, quan es tracta de pronunciar-se sobre temes compromesos. La darrera mostra la tenim en l’abstenció dels Comuns pel que fa a la retirada de la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona a Joan Carles I.

29/8/2020

Alfonso Guerra, socialista i republicà, el del: “Nos hemos cepillado el Estatuto catalán como un carpintero”, ha sigut un dels signataris d’un manifest que dóna suport al rei emèrit. El que s’ha de veure! Tot un venerat referent històric de l’esquerra espanyola de la transició, no es ruboritza al denunciar el que qualifica de “cacera reial” per part dels populistes i nacionalistes alhora que defensa la monarquia. Quines penques!

Precisament ell que, a la seva enyorada època daurada com a segon de Felipe González, es va distingir en l’art d’excitar masses d’adeptes incondicionals que li reien les gràcies i aplaudien tota mena d’insults i desqualificacions. Un martillo de herejes del segle XX.

Impressionant! Als 80 anys, aquest xarlatà, vividor de la política al llarg de quatre dècades, en signar el manifest ha demostrat la seva coherència i honestedat, sobretot al tractar-se d’un professional que un bon dia (o tal vegada no) en un atac d’incontinència verbal, va etzibar: “En política, la única posibilidad de ser honesto es siendo aficionado.”.

Les meves felicitacions a aquest presumpte influencer tardà. Òbviament, només per decència, sempre serà millor un bon aficionat que un mal professional.

20/8/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Sempre serà millor un bon aficionat que un mal professional” el 25/8/2020

La moderació i la desmesura són dos conceptes completament oposats. Amb independència d’aquest antagonisme i atès que no es tracta de magnituds, no poden tenir altra consideració que la d’accions qualitatives impossibles de mesurar i per tant, inquantificables. Així doncs, quins són el límits de la moderació i de la desmesura?

He llegit que el PP vol recuperar la moderació, és a dir, la mesura. Amb aquest objectiu, Pablo Casado -personatge patètic per excel·lència- possiblement influenciat o pressionat pels “paladins de la moderació” del seu entorn més proper, ha decidit defenestrar la marquesa com a conseqüència de la seva desmesura. No serà que veu en ella una rival ambiciosa que començava a fer-li ombra desmesuradament?

Revisant hemeroteques i gravacions, hom pot observar com des de sempre, tant des del poder com des de l’oposició, “el tot s’hi val” és consubstancial a la formació política blava; l’històric de l’extensa galeria de “paladins de la desmesura” en dóna fe. Tanmateix i malgrat la nul·la credibilitat, no deixa de ser encomiable que un partit amb aquest tarannà i tradició, vulgui reorientar la seva acció política en base a la moderació. Els fets ho diran… En qualsevol cas: “Res amb excés, tot amb mesura”  (Solón, 640-560 a C)

18/8/2020

Publicada a EL PERIÓDICO el 20/8/2020 

El gener de 2016 escrivia: “Als seus 87 anys i com a conseqüència del seu delicat estat de salut, Pere Casaldàliga diu que ja no pensa en poder tornar a Europa. Després de quasi tota una vida dedicada a defensar els drets dels menys afavorits en base a la teologia de l’alliberament,  quan li arribi l’hora, reposarà eternament al seu estimat Sant Fèlix d’Araguaia, a l’estat brasiler de Mato Grosso. Una personalitat com la del bisbe, per la gran tasca humanitària desenvolupada, és mereixedor d’un reconeixement públic que fins ara no ha tingut, és de justícia i se li deu“.

Han passat gairebé cinc anys i en Pere Casaldàliga ha deixat aquest món. Reposi en pau. Que el seu pas per aquesta vida es recordi com a pràctica efectiva de l’Evangeli i sobretot, que serveixi de referència a una Jerarquia que només representa  una Església oficial, institució que històricament i en nom de Déu ha comès crims de lesa humanitat i ha propiciat l’execució de barbaritats sempre al costat dels poderosos. Ancorada en l’etern pretext de la tradició, allunyada de la realitat, que no evoluciona ni vol evolucionar.

“No n’hi ha prou amb ser creient, s’ha de ser creïble” (Pere Casaldàliga, 1928-2020)

10/8/2020 

Publicada a EL PERIÓDICO el 12/8/2020 i a EL PUNT AVUI el 13/8/2020

Ara resulta que el PSOE i per extensió, la seva sucursal a Catalunya, el PSC, són partits republicans! No hi ha dia que hom no aprengui alguna cosa… En qualsevol cas i, per a sortir de dubtes, estaria bé que algun dels “cervells grisos de proximitat” es dignés a explicar, de forma pedagògica, el concepte de republicanisme que tenen en relació a la connivència amb la monarquia; perquè segons tinc entès, una república i una monarquia són sistemes antagònics per antonomàsia. Així doncs, qualsevol justificació és surrealista i ofensiva per a la intel·ligència de les persones decents.

Estem arribant a uns nivells d’estupidesa en què qualsevol analfabet intel·lectual que se les heu d’ideòleg, no té el més mínim rubor en fer afirmacions al límit de la ignorància més supina. Són els aprofitats habituals, individus sense ofici –però amb benefici- que han fet, fan i faran qualsevol cosa per tal de mantenir una posició que fa anys que dura i que corra el risc de desaparèixer a partir del moment en què la ciutadania obri els ulls -d’una vegada per totes- i els enviï a “pastar fang” democràticament, és a dir, mitjançant les urnes.

“Sortosos els homes que no tenen principis; poden dir bajanades amb solemnitat” (Remy de Gourmont, 1858-1915).

7/8/2020

Publicada al Bloc de VILAWEB el 13/1/2021