“Cúcheme, cúcheme… Con sumo gusto tendremos ocasión de ver las pruebas en la sesión documental…”

“Con sumo gusto”. Aquesta expressió, carregada de cinisme, resultarà familiar a tothom que va seguir la retransmissió de les sessions del judici al procés independentista català (febrer- octubre de 2019).

Esperem que  “las pruebas documentales visionades con sumo gusto” quevan presentar les defenses dels acusats, però que no es van tenir en consideració, serveixin per tal que la justícia faci caure tot el pes de la llei sobre els energúmens que, l’1-O de 2017, a l’empara d’un uniforme, es van dedicar a repartir garrotades sense contemplacions i de forma indiscriminada. Després de tres anys ja fóra hora, perquè les traves que s’han arribat a posar per tal d’impedir identificar els executors de les salvatges agressions, són injustificables. En qualsevol cas, no menys que la covardia manifesta dels que, amagats en l’anonimat, van donar les ordres  però mai han reconegut ser-ne els responsables.

Si la justícia és igual per a tothom, aquesta és una oportunitat d’or per a deixar-ho ben clar. S’aprofitarà?

3/10/2020

La Covid-19, ha provocat que s’acabessin de destapar “les vergonyes” d’Espanya, és a dir, els greus problemes enquistats i els que han anat sorgint al llarg d’aquests mesos, perquè no hi ha dia en què no aflori algun assumpte tèrbol. Pel que fa a la quantitat i varietat de casos, les hemeroteques són prou explícites.

El panorama és el següent: 1) Llevat de comptades i honroses excepcions, polítics impresentables de dretes i d’esquerres -si és que actualment hi ha alguna diferència- preocupats únicament per copar càrrecs que reportin beneficis immediats o de futur (portes giratòries). 2) Un poder judicial que està completament polaritzat cap a posicions conservadores d’allò més ranci. 3) Una monarquia que ha abdicat del paper que li marca la Constitució. 4) Pel que fa al govern de torn, tot sembla indicar que balla al ritme dels poders fàctics, entre els quals destaquen determinats mitjans de comunicació indecents.

Davant d’aquest caos institucional a tots nivells, és impossible que el país pugui avançar; en qualsevol cas, només és operatiu per a la munió de vividors del sistema. La gent de bé, amb independència de la seva ideologia, està farta de tanta indignitat. En definitiva, d’una presa de pèl ancestral, planificada, sistemàtica i permanent.

“El Estado es nuestro enemigo. Un Estado sin limitaciones es el peor enemigo del hombre; por eso tenemos que luchar, para limitar los poderes del Estado.” Enrique Tierno Galván (1918-1986)

Això ho deia un socialista que, per la seva trajectòria, hauria de ser un referent.

1/10/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La Covid-19 ha destapat el caos institucional” el 5/10/2020

“Entre flores, fandanguillos y alegrías, nació mi España […] Y es impossible que pueda haber dos […] Por eso se oye este refrán ¡Que viva España! […] La gente canta con ardor ¡Que viva España! […] Y España es la mejor. En las tardes soleadas de corrida, la gente aclama al diestro con fervor. Y el saluda paseando a su cuadrilla, con esa gracia de hidalgo español…

La comunicació de la sorprenent i inesperada sentència que inhabilita el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya Quim Torra podia haver anat acompanyada  del pasodoble Y viva España, tema més que adient pel missatge que conté i el que representa. Quina vergonya de país!

Sobre el pasodoble en qüestió, contràriament al que hom pugui pensar, dir que aquell hit carpetovetònic -popularitzat pel cantant Manolo Escobar- va néixer a Bèlgica el 1971. La música i la lletra, van ser obra de Leo Caerts i Leo Rozenstraten, ambdós de nacionalitat belga; i no deixa de ser una paradoxa que una composició que enaltia uns valors tan espanyols, veiés la llum en un país geogràficament distant però que és símbol de la democràcia europea.

29/9/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La inhabilitació del President Quim Torra:¡Que viva España! l’1/10/2020

La Dansa Apache era un ball associat a la cultura popular dels carrers de París a principis del segle XX i he de dir que és realment curiós conèixer els entrellats d’aquesta modalitat artística.

Arran del disbarat que suposa el fet d’haver retirat la Medalla d’Or a Heribert Barrera, m’he imaginat a Ada Colau  i Manuel Valls ballant la Dansa Apache, sarau aquest, que requereix d’una altra compenetració acrobàtica de la parella i que paga la pena visionar. Les gravacions “La Danse Apache de 1935” i “Apache Dance de 1955” en són dos exemples excel·lents.

En qualsevol cas, és innegable que per tenir el desvergonyiment d’haver plantejat la retirada del guardó, ambdós personatges han de tenir interessos en comú, és a dir, ser acròbates… I no precisament d’una disciplina tan sacrificada com la dansa.

A monsieur Valls ja el coneixia, a la senyora Colau, cada dia més. Només em faltava veure’ls en un cartell, de disseny progre, com a parella Apache a la Barcelona del segle XXI.

25/9/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Colau i Valls, dos acròbates ballant la dansa apache parisenca” el 29/9/2020

Considero que el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya és una persona culta i, com a tal, té a l’abast uns recursos lingüistics que li permeten expressar-se al marge de la vulgaritat que predomina en bona part de la classe política.

És per aquest motiu que s’ha alçat una polseguera quan el President Joaquim Torra ha titllat Pedro Sánchez, Presidente del Gobierno, de “bon tros de quòniam”. Què hi farem si una gran majoria de la població, jo mateix per exemple, desconeixia l’expressió emprada… Particularment, no puc fer altra cosa que agrair una aportació enriquidora per a tothom que posa en valor l’ampliació del seu vocabulari.

En qualsevol cas, tinc la certesa que, com acostuma a passar, el fet de tractar el President de la Generalitat despectivament i amb una total falta de respecte, s’hauria considerat normal. La mala educació i la incultura ja ho té això.

D’aquests dos temes se n’ha parlat i escrit molt al llarg de la història; les tres frases que segueixen en són exemples inequívocs:

1) “Només l’home culte és lliure.” (Epicteto, 50-135)

2) “La cultura és la bona educació de l’enteniment.” (Jacinto Benavente, 1866-1954)

3) “La cultura fa que l’home sigui quelcom més que un accident de l’Univers.” (André Malraux, 1901-1976)

22/9/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 25/9/2020

Com a client “d’aquells de tota la vida”, que ha conegut altres maneres de fer, vull manifestar que comparteixo totalment l’article signat per Clara Ponsatí L’estrella de La Caixa s’apaga, cal foc nou. Més clarividència, impossible!

És per això que davant la imminent fusió de CaixaBank i Bankia, no em puc estar de denunciar algunes qüestions que afecten les entitats bancàries en general, que venen de lluny i que repercuteixen molt negativament en la ciutadania: 1) La injecció econòmica de 60.000 milions d’euros -mai retornada- a càrrec de l’Estat, és a dir, dels contribuents, arran de la crisi financera de 2008. 2) La diligència -submissió- a l’hora de canviar les seus socials com a resposta del sector a l’1-O de 2017. 3) L’abús que suposen les comissions aplicades per múltiples conceptes, molts d’ells difícilment justificables,  malgrat que moltes gestions es fan mitjançant la banca online pels propis clients. 4) El tractament que es dóna als casos derivats de problemes hipotecaris o de lloguer (desnonaments). 5) La reducció de serveis en detriment del client: supressió de sucursals i implantació “d’oficines de disseny” a més d’instal·lació indiscriminada de caixers automàtics exteriors amb el risc que això comporta. 6) Els sous, bons, jubilacions i altres prebendes dels directius en contraposició a les jubilacions anticipades i els acomiadaments de bona part de les plantilles. 7) El fet de voler justificar el “deixar de guanyar com a pèrdua” malgrat declarar-se beneficis milionaris.

Per tot plegat i possiblement alguna omissió, reclamo més ètica i menys materialisme.

11/9/2020

Segons l’article 181 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, com cada mes de setembre, malgrat les limitacions d’aforament d’enguany a causa de la pandèmia, ha tingut lloc, en solemne cerimònia, la reestrena de l’Obertura de l’Any judicial, tot un clàssic en versió revisada i adaptada del Retaule de les meravelles (Miguel de Cervantes, 1547-1616).

Pel que fa al repartiment, poques novetats; els principals papers estan copats des de fa molt temps, alguns inclús amb dos anys de pròrroga. Res d’estrany perquè el càsting que s’ha de superar només està a l’abast de personatges amb qualitats molt específiques i tot sembla indicar que trobar intèrprets de garantia és complicat, la qual cosa dificulta un relleu que s’hauria de produir sense traumes, amb tota naturalitat.

En qualsevol cas, he de dir que m’ha sorprès gratament el discurs de la fiscal general, i no és per menys; la seva particular exposició sobre el concepte de normalitat exemplar, no deixa de ser una demostració d’enginy creatiu que, ben segur, traspassarà les fronteres d’Europa. Amb dissertacions d’aquest nivell és com es guanya la credibilitat, però sobretot, el prestigi.

“No temeu pel meu prestigi, que el meu triomf serà cert. Mes avui cal que un prodigi dels més grans sigui acomplert. Llàtzer dorm de malaltia, dorm i jo el despertaré. ” La Passió d’Olesa de Montserrat.

9/9/2020

“Si és ma casa ruïnosa, una altra n’he de bastir forta, clara, poderosa, que mai no pugui morir; que res no la pugui ajeure, ni l’odi ni els temporals. De vosaltres n’he d’extreure les pedres fonamentals…”.

Des d’una òptica realista, el cert és que aquest fragment de La Passió d’Olesa de Montserrat no deixa de ser un reflex -dramatitzat- dels fets que s’estan produint a Can Barça, perquè si hom els compara amb l’estructura d’un edifici, és clar que l’hipocentre del problema rau en els fonaments.

Ja fa uns quants anys que l’entitat va entrar en una dinàmica que, al final, ha provocat una implosió que es veia venir. És inadmissible que una institució amb més de cent anys d’història, portadora d’un sentiment de país i que pretén ser “més que un club”, hagi arribat als nivells de desgavell actuals; perquè no es pot negar que el desori existent portarà conseqüències traumàtiques de difícil solució.

És obvi que qualsevol projecte amb pretensió de solidesa i  perdurabilitat, ha de tenir  -metafòricament parlant- fonaments, parets mestres i envans; els tres elements són necessaris, però únicament el primer és imprescindible, perquè sense una bona base, els altres dos no se sostenen. Així doncs, és urgent i prioritari que el Barça procedeixi a restablir els seus fonaments i, en conseqüència, depurar responsabilitats a tots els nivells. De nyaps, és més que suficient; ja n’hi ha prou de fer el ridícul.

1/9/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Can Barça, una implosió que es veia venir” el 2/9/2020