Entre l’acció d’empènyer i la de guiar, hi ha una diferència substancial: “Que fàcil és empènyer la gent… Però que difícil és guiar-la.” Rabindranath Tagore (1861-1941).

Des de molt abans d’accedir a la Casa Blanca, Donald Trump ja va donar mostres del seu tarannà: arrogant, prepotent, fatxenda, dictatorial, mentider, racista i especialment fastigós pel que fa a les seves opinions i referències envers les dones…Tot un cúmul de “qualitats” inherents a certa tipologia d’individus. En definitiva, un personatge impresentable que, el 2017, va aconseguir la presidència dels Estats Units. Quina vergonya per a la institució de la qual en George Washigton en fou el primer president (1789).

Òbviament, això no hagués estat possible sense la confluència d’una colla de factors determinants: l’ús tòxic de les xarxes, la cort d’acòlits incondicionals, la indústria armamentística, els poders fàctics habituals… i per completar el retaule, un element submís en aparença i alhora intrigant: el gendre.

Atès l’estil de l’actual president, no ha d’estranyar la demostració de petulància al proclamar-se guanyador de les eleccions abans del recompte final, i tampoc les rebequeries, típiques de criatura consentida, a mesura que els recomptes anaven confirmant les possibilitats del seu opositor Joe Biden.

Malgrat li costi pair-la, per un mínim de dignitat, Donald Trump hauria d’assumir la derrota i, per no denigrar la figura institucional que representa, comportar-se degudament fins a concloure el traspàs de poders. En aquest sentit, hauria de ser molt conscient de què el món sencer estarà a l’expectativa de tot el procés. A Donald Trump li hauria de preocupar com passarà a la Història.

9/11/2020

Com ja és costum i no podia ser d’altra manera, una vegada confirmada la sentència favorable al major Josep Lluís Trapero, ha faltat temps per filmar un nou episodi de la sèrie “La saga del tricorni”.

No es pot dir que la trama sigui original perquè l’argument sempre apunta en el mateix sentit, motiu pel qual, els capítols són repetitius i avorrits. No obstant, sempre pot sorgir algun factor sorpresa que provoqui un viratge en el rumb traçat a priori; a voltes, quan es creu tenir-ho tot més que ben lligat, es pot desfer el nus de la forma més inesperada. En qualsevol cas, mentre es mantingui el mateix equip de guionistes i realitzadors, és impossible pensar en cap mena de canvi substancial.

Pel que fa a una hipotètica comercialització i atesa la realitat, seria estrany que alguna productora estrangera comprés els drets i molt més encara que obtingués algun guardó de prestigi internacional. Diguem que es tracta d’un fulletó d’estar per casa i poca cosa més, gens comparable a altres produccions similars, però de qualitat contrastada en tots els aspectes.

Ben mirat, si hom fa una anàlisi exhaustiva del muntatge, malgrat el desplegament de mitjans emprats en tots els àmbits, la mediocritat  es fa palesa i el dispendi pressupostari injustificable.

28/10/2020

Si ens parem a analitzar determinades partides dels pressupostos generals de l’Estat -vigents per prorrogació- és molt possible que ens agafi un esglai. Les prioritats són evidents, en especial, si es fa una comparativa entre el que es destina a sanitat i a defensa respectivament.

Segons s’ha publicat, el cost d’un partit de lliga de la primera divisió de futbol, per drets arbitrals (ajudants inclosos) és de 6.000 €. Els àrbitres espanyols perceben 2.100 € per partit i tenen un fix anual que pot sobrepassar els 18.000 €. L’ingrés mitjà d’un col·legiat, comptant els drets d’imatge, es dispara fins els 66.000 €. Per a més informació, els seus emoluments respecte a la temporada passada s’han incrementat en un 52% a conseqüència d’un acord amb els clubs, per la qual cosa, han passat a ser els millors pagats del món.

Tot això, amb el VAR auxiliador i sense tenir dedicació exclusiva perquè normalment són professionals d’altres sectors. Alguns però -pobrets- han hagut de deixar de treballar per problemes d’incompatibilitat horària… D’altres mantenen el seu lloc de treball, tot suma, només faltaria.

Aquests són petits detalls. Normalitat absoluta en un país fantàstic…, per a segons qui. I mentrestant, els greus problemes econòmics anteriors a la Covid-19, els que han sorgit i els que aniran apareixent. El govern actual és d’esquerres i l’oposició és solidària, oi? Com es diu popularment: “I un be negre amb potes rosses”.

26/10/2020

Publicada a EL PERIÓDICO el 30/10/2020

Aquesta frase tan explícita es deu a Francisco de Quevedo y Villegas (1580-1645), insigne escriptor conceptista del Siglo de Oro espanyol i portaveu, per antonomàsia, de la propaganda anticatalana de l’època. És un fet contrastat que l’anticatalanisme no és una dèria actual, ve de lluny, de molt lluny.

L’absolució del major Josep Lluís Trapero i la cúpula dels Mossos per part de l’Audiència Nacional arran dels fets de l’1-O del 2017, no tan sols deixa en evidència el muntatge que va constituir la instrucció del sumari, mitjançant un munt d’informes falsejats, sinó també les declaracions testimonials. Després de tres anys d’angoixa i patiment, ha quedat palès que als acusats els assistia la raó. Efectivament, però una raó carregada de perill. Ara la qüestió rau en si als responsables del desgavell se’ls hi exigiran responsabilitats o se’ls atorgarà algun tipus de condecoració talment com acostuma a passar.

Pel que fa a la sentència, cal reparar  -no és un detall menor- en les 96 pàgines de la resolució absolutòria en contraposició a les 460 que pretenen argumentar el vot particular contrari. Quasi cinc vegades més… Calia? I sinó, què es pretén demostrar?

Atesa la resolució adoptada pel Tribunal Suprem l’octubre de 2019, a partir d’un relat similar i clarament inconsistent, no seria de justícia reparar tot el mal ocasionat? Arribats a aquest punt, l’amnistia és la sortida més decent que es pot aplicar a tots els empresonats.

22/10/2020

Publicada a LA VANGUARDIA amb el títol “Amb l’absolució del major” el 24/10/2020

“Hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. Pel que fa a  l’Univers no n’estic segur” Albert Einstein (1879-1955).

Malgrat una hipotètica ignorància, si hom es pren la molèstia de documentar-se sobre el fenomen feixista a l’Europa dels anys trenta del segle passat, dels conflictes que va provocar i de les nefastes i luctuoses conseqüències ocasionades, és evident que la frase d’Einstein recobra el sentit amb tota la seva plenitud; perquè actualment, s’ha de ser estúpid per abraçar una ideologia criminal que només va portar desgràcies.

Tanmateix, dissortadament i pel que es veu, no només perduren nostàlgics recalcitrants, sinó que han anat sorgint “minories selectes” que se senten captivades per personatges com el Führer, el Duce, el Caudillo i d’altres individus de la mateixa mena. Des d’una òptica racional, incomprensible. El cert però, és que apel·lar a la racionalitat en determinats àmbits és del tot inútil, perquè com es diu popularment: “D’on no n’hi ha no en pot rajar”.

En qualsevol cas i vistos els antecedents, no es tracta únicament de “no rajar”, perquè qui mou els fils “raja perfectament”. Es tracta però de gent malvada. Així doncs, és obvi que la permissivitat i connivència actual a Espanya és totalment inadmissible i, el que és pitjor, una xacra per a la democràcia. Es prendran mesures contundents per aturar la barbàrie?

21/10/2020

Publicada al Bloc de VilaWeb el 8/2/2021

El politòleg nigerià Kalu Ndukwe Kalu deia: “Quan mors, les coses que fas per a tu mateix desapareixen, però les que fas per als altres donen forma al teu llegat”.

A Olesa de Montserrat, el dia 15 d’octubre, a l’edat de setanta tres anys, ens va deixar una bona persona, un bon home, un home bo. No tocava. Trobarem a faltar l’Andreu Avel·lí Font i Pujol, però malgrat la seva absència, el seu record serà perenne.

Honest, compromès i responsable, humil per naturalesa, tranversal en el tracte, amant de la seva terra, emprenedor, activista de l’esport i la cultura. El basquet i el teatre li donaven vida. Quants records i quantes vivències compartides!

No hi ha cap mena de dubte sobre el llegat que heretem, perquè les actituds i comportaments que el caracteritzaven, així ho acrediten. En el darrer viatge vers l’eternitat, ben segur que el seu equipatge era pesant; és per això que el pas de l’Andreu per aquest món no haurà estat en va, ha tingut sentit. Ens ha deixat materialment, però el seu esperit segueix viu.

Descansa amic, descansa en pau Andreu!

17/10/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 8/11/2020 i al períodic mensual 08640 (novembre)

Sección especial fou una pel·lícula produïda a França el 1975. La direcció va ser assumida per Costa-Gavras, que obtingué el Premi al millor director al Festival de Cannes del mateix any. Destacar l’autor del guió, Jorge Semprún, ministre de Cultura d’Espanya entre 1988 i 1991, el qual es va inspirar en la novel·la escrita per Hervé Villeré. Vull remarcar que, malgrat l’èxit del film, a Espanya no es va estrenar fins el 1977.

L’acció se situava a la França col·laboracionista del mariscal Petain, on es va crear una organització repressora coneguda amb el nom de Secció Especial. Aquest ens, controlat per un tribunal corrupte que aplicava lleis abjectes  fetes a mida, tenia la missió de condemnar a la pena capital (guillotina) víctimes seleccionades aleatòriament per tal d’apaivagar possibles represàlies nazis. Submissió a l’invasor amb sàdica complaença per part de sectors feixistes de la societat francesa d’aleshores.

Recuperar el film pot contribuir a conèixer un període històric luctuós i vergonyant, però principalment a despertar consciències i reflexionar sobre la promulgació de  lleis, el paper del poder judicial i el fet d’impartir justícia. Tanmateix, el més interessant és veure com es construeix el relat per tal d’argumentar allò que es coneix com: “raons d’Estat”.

10/10/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 19/10/2020

De les múltiples bajanades que ens inunden cada dia, n’hi ha dues que m’han cridat especialment l’atenció. I no és per menys, perquè, com es pot arribar a un grau d’estupidesa tan superlatiu? Se m’acut una possibilitat: considerar que els estúpids són els altres, és a dir, la ciutadania. Aquesta percepció cada dia es fa més palesa en determinats personatges de la fauna política.

Llegir o escoltar com Cayetana Álvarez de Toledo fa una crida als autèntics republicans perquè defensin el Rei, és de traca i mocador. Suposo que en base al mateix raonament (¿?) es podria demanar als monàrquics autèntics, que defensessin la República. I que dir de l’ignífug Miquel Iceta i Llorens reclamant renovació, quan ell porta quatre dècades escalfant tota mena de seients. S’ha de ser barrut i poca solta.

Pel que fa a la marquesa, podria donar-se el cas que, per una escolaritat deficient, confongués monarquia amb república; de fet, no seria l’únic cas de l’ecosistema polític que presenta mancances greus. L’ignífug és una altra cosa, perquè s’ha de reconèixer la seva habilitat per anar vivint de la rifeta durant quaranta anys -tota una travessia i no del desert precisament- mentre persones més que preparades, han de treballar en condicions indignes i amb unes perspectives de futur deplorables. Embolica que fa fort!

7/10/2020