Ens ha deixat una bona persona

El politòleg nigerià Kalu Ndukwe Kalu deia: “Quan mors, les coses que fas per a tu mateix desapareixen, però les que fas per als altres donen forma al teu llegat”.

A Olesa de Montserrat, el dia 15 d’octubre, a l’edat de setanta tres anys, ens va deixar una bona persona, un bon home, un home bo. No tocava. Trobarem a faltar l’Andreu Avel·lí Font i Pujol, però malgrat la seva absència, el seu record serà perenne.

Honest, compromès i responsable, humil per naturalesa, tranversal en el tracte, amant de la seva terra, emprenedor, activista de l’esport i la cultura. El basquet i el teatre li donaven vida. Quants records i quantes vivències compartides!

No hi ha cap mena de dubte sobre el llegat que heretem, perquè les actituds i comportaments que el caracteritzaven, així ho acrediten. En el darrer viatge vers l’eternitat, ben segur que el seu equipatge era pesant; és per això que el pas de l’Andreu per aquest món no haurà estat en va, ha tingut sentit. Ens ha deixat materialment, però el seu esperit segueix viu.

Descansa amic, descansa en pau Andreu!

17/10/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 8/11/2020 i al períodic mensual 08640 (novembre)

“Sección especial”: una pel·lícula que cal recuperar

Sección especial fou una pel·lícula produïda a França el 1975. La direcció va ser assumida per Costa-Gavras, que obtingué el Premi al millor director al Festival de Cannes del mateix any. Destacar l’autor del guió, Jorge Semprún, ministre de Cultura d’Espanya entre 1988 i 1991, el qual es va inspirar en la novel·la escrita per Hervé Villeré. Vull remarcar que, malgrat l’èxit del film, a Espanya no es va estrenar fins el 1977.

L’acció se situava a la França col·laboracionista del mariscal Petain, on es va crear una organització repressora coneguda amb el nom de Secció Especial. Aquest ens, controlat per un tribunal corrupte que aplicava lleis abjectes  fetes a mida, tenia la missió de condemnar a la pena capital (guillotina) víctimes seleccionades aleatòriament per tal d’apaivagar possibles represàlies nazis. Submissió a l’invasor amb sàdica complaença per part de sectors feixistes de la societat francesa d’aleshores.

Recuperar el film pot contribuir a conèixer un període històric luctuós i vergonyant, però principalment a despertar consciències i reflexionar sobre la promulgació de  lleis, el paper del poder judicial i el fet d’impartir justícia. Tanmateix, el més interessant és veure com es construeix el relat per tal d’argumentar allò que es coneix com: “raons d’Estat”.

10/10/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 19/10/2020

Embolica que fa fort!

De les múltiples bajanades que ens inunden cada dia, n’hi ha dues que m’han cridat especialment l’atenció. I no és per menys, perquè, com es pot arribar a un grau d’estupidesa tan superlatiu? Se m’acut una possibilitat: considerar que els estúpids són els altres, és a dir, la ciutadania. Aquesta percepció cada dia es fa més palesa en determinats personatges de la fauna política.

Llegir o escoltar com Cayetana Álvarez de Toledo fa una crida als autèntics republicans perquè defensin el Rei, és de traca i mocador. Suposo que en base al mateix raonament (¿?) es podria demanar als monàrquics autèntics, que defensessin la República. I que dir de l’ignífug Miquel Iceta i Llorens reclamant renovació, quan ell porta quatre dècades escalfant tota mena de seients. S’ha de ser barrut i poca solta.

Pel que fa a la marquesa, podria donar-se el cas que, per una escolaritat deficient, confongués monarquia amb república; de fet, no seria l’únic cas de l’ecosistema polític que presenta mancances greus. L’ignífug és una altra cosa, perquè s’ha de reconèixer la seva habilitat per anar vivint de la rifeta durant quaranta anys -tota una travessia i no del desert precisament- mentre persones més que preparades, han de treballar en condicions indignes i amb unes perspectives de futur deplorables. Embolica que fa fort!

7/10/2020

“Con sumo gusto…”

“Cúcheme, cúcheme… Con sumo gusto tendremos ocasión de ver las pruebas en la sesión documental…”

“Con sumo gusto”. Aquesta expressió, carregada de cinisme, resultarà familiar a tothom que va seguir la retransmissió de les sessions del judici al procés independentista català (febrer- octubre de 2019).

Esperem que  “las pruebas documentales visionades con sumo gusto” quevan presentar les defenses dels acusats, però que no es van tenir en consideració, serveixin per tal que la justícia faci caure tot el pes de la llei sobre els energúmens que, l’1-O de 2017, a l’empara d’un uniforme, es van dedicar a repartir garrotades sense contemplacions i de forma indiscriminada. Després de tres anys ja fóra hora, perquè les traves que s’han arribat a posar per tal d’impedir identificar els executors de les salvatges agressions, són injustificables. En qualsevol cas, no menys que la covardia manifesta dels que, amagats en l’anonimat, van donar les ordres  però mai han reconegut ser-ne els responsables.

Si la justícia és igual per a tothom, aquesta és una oportunitat d’or per a deixar-ho ben clar. S’aprofitarà?

3/10/2020

Això és el que hi ha, res més

La Covid-19, ha provocat que s’acabessin de destapar “les vergonyes” d’Espanya, és a dir, els greus problemes enquistats i els que han anat sorgint al llarg d’aquests mesos, perquè no hi ha dia en què no aflori algun assumpte tèrbol. Pel que fa a la quantitat i varietat de casos, les hemeroteques són prou explícites.

El panorama és el següent: 1) Llevat de comptades i honroses excepcions, polítics impresentables de dretes i d’esquerres -si és que actualment hi ha alguna diferència- preocupats únicament per copar càrrecs que reportin beneficis immediats o de futur (portes giratòries). 2) Un poder judicial que està completament polaritzat cap a posicions conservadores d’allò més ranci. 3) Una monarquia que ha abdicat del paper que li marca la Constitució. 4) Pel que fa al govern de torn, tot sembla indicar que balla al ritme dels poders fàctics, entre els quals destaquen determinats mitjans de comunicació indecents.

Davant d’aquest caos institucional a tots nivells, és impossible que el país pugui avançar; en qualsevol cas, només és operatiu per a la munió de vividors del sistema. La gent de bé, amb independència de la seva ideologia, està farta de tanta indignitat. En definitiva, d’una presa de pèl ancestral, planificada, sistemàtica i permanent.

“El Estado es nuestro enemigo. Un Estado sin limitaciones es el peor enemigo del hombre; por eso tenemos que luchar, para limitar los poderes del Estado.” Enrique Tierno Galván (1918-1986)

Això ho deia un socialista que, per la seva trajectòria, hauria de ser un referent.

1/10/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La Covid-19 ha destapat el caos institucional” el 5/10/2020

Inhabilitació del President Quim Torra: Y viva España

“Entre flores, fandanguillos y alegrías, nació mi España […] Y es impossible que pueda haber dos […] Por eso se oye este refrán ¡Que viva España! […] La gente canta con ardor ¡Que viva España! […] Y España es la mejor. En las tardes soleadas de corrida, la gente aclama al diestro con fervor. Y el saluda paseando a su cuadrilla, con esa gracia de hidalgo español…

La comunicació de la sorprenent i inesperada sentència que inhabilita el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya Quim Torra podia haver anat acompanyada  del pasodoble Y viva España, tema més que adient pel missatge que conté i el que representa. Quina vergonya de país!

Sobre el pasodoble en qüestió, contràriament al que hom pugui pensar, dir que aquell hit carpetovetònic -popularitzat pel cantant Manolo Escobar- va néixer a Bèlgica el 1971. La música i la lletra, van ser obra de Leo Caerts i Leo Rozenstraten, ambdós de nacionalitat belga; i no deixa de ser una paradoxa que una composició que enaltia uns valors tan espanyols, veiés la llum en un país geogràficament distant però que és símbol de la democràcia europea.

29/9/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La inhabilitació del President Quim Torra:¡Que viva España! l’1/10/2020

Colau, Valls i la Dansa Apache

La Dansa Apache era un ball associat a la cultura popular dels carrers de París a principis del segle XX i he de dir que és realment curiós conèixer els entrellats d’aquesta modalitat artística.

Arran del disbarat que suposa el fet d’haver retirat la Medalla d’Or a Heribert Barrera, m’he imaginat a Ada Colau  i Manuel Valls ballant la Dansa Apache, sarau aquest, que requereix d’una altra compenetració acrobàtica de la parella i que paga la pena visionar. Les gravacions “La Danse Apache de 1935” i “Apache Dance de 1955” en són dos exemples excel·lents.

En qualsevol cas, és innegable que per tenir el desvergonyiment d’haver plantejat la retirada del guardó, ambdós personatges han de tenir interessos en comú, és a dir, ser acròbates… I no precisament d’una disciplina tan sacrificada com la dansa.

A monsieur Valls ja el coneixia, a la senyora Colau, cada dia més. Només em faltava veure’ls en un cartell, de disseny progre, com a parella Apache a la Barcelona del segle XXI.

25/9/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Colau i Valls, dos acròbates ballant la dansa apache parisenca” el 29/9/2020

Bon tros de quòniam

Considero que el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya és una persona culta i, com a tal, té a l’abast uns recursos lingüistics que li permeten expressar-se al marge de la vulgaritat que predomina en bona part de la classe política.

És per aquest motiu que s’ha alçat una polseguera quan el President Joaquim Torra ha titllat Pedro Sánchez, Presidente del Gobierno, de “bon tros de quòniam”. Què hi farem si una gran majoria de la població, jo mateix per exemple, desconeixia l’expressió emprada… Particularment, no puc fer altra cosa que agrair una aportació enriquidora per a tothom que posa en valor l’ampliació del seu vocabulari.

En qualsevol cas, tinc la certesa que, com acostuma a passar, el fet de tractar el President de la Generalitat despectivament i amb una total falta de respecte, s’hauria considerat normal. La mala educació i la incultura ja ho té això.

D’aquests dos temes se n’ha parlat i escrit molt al llarg de la història; les tres frases que segueixen en són exemples inequívocs:

1) “Només l’home culte és lliure.” (Epicteto, 50-135)

2) “La cultura és la bona educació de l’enteniment.” (Jacinto Benavente, 1866-1954)

3) “La cultura fa que l’home sigui quelcom més que un accident de l’Univers.” (André Malraux, 1901-1976)

22/9/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 25/9/2020