Fer un discurs o unes declaracions i esmentar els principis sempre queda bé. Altra cosa és fer referència als finals, de fet no acostuma a passar; perquè entre el que es diu i el que es fa, sovint hi ha una diferència abismal o com es diu en algunes pel·lícules: Tota semblança amb la realitat és pura coincidència.

I és que segons Grouxo Marx (1890-1977): Si no le gustan mis principios tengo otros.

Heus aquí un parell d’exemples que corroboren tal afirmació:

Any 2003, primer Tripartit : pactes PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA. President de la Generalitat, Pasqual Maragall.

Any 2006, segon Tripartit: reedició del primer. President de la Generalitat, José Montilla.

I per si no ni ha prou, dos exemples actuals: 1) Enguany, ERC dóna suport als pressupostos de Pedro Sánchez malgrat els “seus presos polítics i exiliats”, a més de la repressió a Catalunya. 2) Pere Aragonès, President de la Generalitat (en funcions), aposta per aliances “més enllà de l’independentisme”.

És per això, i molt més, que es necessita tenir barra per dir: El rival sempre és el PSC. No hi pactarem, primer són els principis. La frase és de Sergi Sabrià, diputat al Parlament de Catalunya per ERC.

Malgrat les enquestes, està per veure que passarà a les eleccions del 14 de febrer de 2021. En qualsevol cas, hi ha una colla de polítics que millor seria que es compressin un bosc per a perdre’s i pastar-hi fang. Ben segur que Catalunya es trauria un pes de sobre que ja fa massa temps que suporta.

29/11/2020

Qualificar Alfonso Guerra no paga la pena, es desqualifica per si sol cada vegada que obre la boca. Ara li toca a la llengua catalana. Bé, ni cas: Brams d’ase no arriben al cel. Utilitzo aquesta expressió tan nostra amb tots els meus respectes pels ases,  animals que malgrat les connotacions pejoratives, sens dubte mereixen més consideració que alguns humans.

Dit això, vull deixar palès el meu convenciment de què en el decurs de la història es repeteixen els clixés de determinats estereotips. Des d’aquesta òptica i al meu entendre, Alfonso Guerra no deixa de ser la vulgar imitació d’un  ésser malvat per excel·lència que, sustentat per un règim de terror, va gaudir d’un protagonisme nefast durant la Revolució Francesa: Robespierre.

Al llarg de tota la seva trajectòria, Alfonso Guerra ha encarnat els “valors” de Robespierre, anomenat “L’incorruptible”, el qual, per paradoxes de la vida, va patir el mateix final que les incomptables víctimes les quals havia fet guillotinar. Sortosament, l’única diferència rau en què el “socialista” mai va disposar d’una guillotina; l’artefacte substitutiu va ser, i continua sent, una llengua viperina que es manté en exercici.

17/11/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 24/11/2020

En una carta publicada l’agost de 2019, denunciava el “caïnisme a la catalana” com a mala pràctica ancestral, cada vegada més estesa, en l’àmbit de la política. Ha passat més d’un any i em reafirmo en tot el que vaig escriure perquè encara vaig fer curt.

És que no n’hi ha prou de tot plegat? No s’està fent prou el ridícul? És que no se’n aprèn? O és que tal vegada el país i la gent som el gran pretext d’una colla d’aprofitats i aprofitades per anar vivint en base a la filosofia del dolce far niente? Perquè en general, llevat d’honroses i comptades excepcions, l’actuació de la classe política que es vanta de representar-nos, francament, fot fàstic.

“Sempre el mateix: la discòrdia […] Com pot haver-hi concòrdia entre els llops i les guineus? […] Uns i altres pretenien el domini dels demés […] Cada bàndol defensava la raó i la veritat […] I vingué la gran desfeta: la discòrdia entre germans portà una carrera feta de legionaris romans. No tingueren resistència i els imposaren la pau. I la nostra independència s’ha tornat la d’un esclau. D’aital dissort els culpables foren els nostres passats, que amb llurs odis incurables van perdre les llibertats. I enmig del nostre esclavatge i en la nostra submissió, va seguit l’odi salvatge […] Penseu que s’atansen dies de prova, d’expiació […] I quan arribi aquesta hora de llum i de llibertat cal que ens trobi tots alhora ben units i al seu costat! L’odi lluny, la vista enlaire, el pas decidit i greu…” (La Passió d’Olesa de Montserrat).

14/11/2020

Publicada al Bloc de VILAWEB el 19/1/2021

Entre l’acció d’empènyer i la de guiar, hi ha una diferència substancial: “Que fàcil és empènyer la gent… Però que difícil és guiar-la.” Rabindranath Tagore (1861-1941).

Des de molt abans d’accedir a la Casa Blanca, Donald Trump ja va donar mostres del seu tarannà: arrogant, prepotent, fatxenda, dictatorial, mentider, racista i especialment fastigós pel que fa a les seves opinions i referències envers les dones…Tot un cúmul de “qualitats” inherents a certa tipologia d’individus. En definitiva, un personatge impresentable que, el 2017, va aconseguir la presidència dels Estats Units. Quina vergonya per a la institució de la qual en George Washigton en fou el primer president (1789).

Òbviament, això no hagués estat possible sense la confluència d’una colla de factors determinants: l’ús tòxic de les xarxes, la cort d’acòlits incondicionals, la indústria armamentística, els poders fàctics habituals… i per completar el retaule, un element submís en aparença i alhora intrigant: el gendre.

Atès l’estil de l’actual president, no ha d’estranyar la demostració de petulància al proclamar-se guanyador de les eleccions abans del recompte final, i tampoc les rebequeries, típiques de criatura consentida, a mesura que els recomptes anaven confirmant les possibilitats del seu opositor Joe Biden.

Malgrat li costi pair-la, per un mínim de dignitat, Donald Trump hauria d’assumir la derrota i, per no denigrar la figura institucional que representa, comportar-se degudament fins a concloure el traspàs de poders. En aquest sentit, hauria de ser molt conscient de què el món sencer estarà a l’expectativa de tot el procés. A Donald Trump li hauria de preocupar com passarà a la Història.

9/11/2020

Com ja és costum i no podia ser d’altra manera, una vegada confirmada la sentència favorable al major Josep Lluís Trapero, ha faltat temps per filmar un nou episodi de la sèrie “La saga del tricorni”.

No es pot dir que la trama sigui original perquè l’argument sempre apunta en el mateix sentit, motiu pel qual, els capítols són repetitius i avorrits. No obstant, sempre pot sorgir algun factor sorpresa que provoqui un viratge en el rumb traçat a priori; a voltes, quan es creu tenir-ho tot més que ben lligat, es pot desfer el nus de la forma més inesperada. En qualsevol cas, mentre es mantingui el mateix equip de guionistes i realitzadors, és impossible pensar en cap mena de canvi substancial.

Pel que fa a una hipotètica comercialització i atesa la realitat, seria estrany que alguna productora estrangera comprés els drets i molt més encara que obtingués algun guardó de prestigi internacional. Diguem que es tracta d’un fulletó d’estar per casa i poca cosa més, gens comparable a altres produccions similars, però de qualitat contrastada en tots els aspectes.

Ben mirat, si hom fa una anàlisi exhaustiva del muntatge, malgrat el desplegament de mitjans emprats en tots els àmbits, la mediocritat  es fa palesa i el dispendi pressupostari injustificable.

28/10/2020

Si ens parem a analitzar determinades partides dels pressupostos generals de l’Estat -vigents per prorrogació- és molt possible que ens agafi un esglai. Les prioritats són evidents, en especial, si es fa una comparativa entre el que es destina a sanitat i a defensa respectivament.

Segons s’ha publicat, el cost d’un partit de lliga de la primera divisió de futbol, per drets arbitrals (ajudants inclosos) és de 6.000 €. Els àrbitres espanyols perceben 2.100 € per partit i tenen un fix anual que pot sobrepassar els 18.000 €. L’ingrés mitjà d’un col·legiat, comptant els drets d’imatge, es dispara fins els 66.000 €. Per a més informació, els seus emoluments respecte a la temporada passada s’han incrementat en un 52% a conseqüència d’un acord amb els clubs, per la qual cosa, han passat a ser els millors pagats del món.

Tot això, amb el VAR auxiliador i sense tenir dedicació exclusiva perquè normalment són professionals d’altres sectors. Alguns però -pobrets- han hagut de deixar de treballar per problemes d’incompatibilitat horària… D’altres mantenen el seu lloc de treball, tot suma, només faltaria.

Aquests són petits detalls. Normalitat absoluta en un país fantàstic…, per a segons qui. I mentrestant, els greus problemes econòmics anteriors a la Covid-19, els que han sorgit i els que aniran apareixent. El govern actual és d’esquerres i l’oposició és solidària, oi? Com es diu popularment: “I un be negre amb potes rosses”.

26/10/2020

Publicada a EL PERIÓDICO el 30/10/2020

Aquesta frase tan explícita es deu a Francisco de Quevedo y Villegas (1580-1645), insigne escriptor conceptista del Siglo de Oro espanyol i portaveu, per antonomàsia, de la propaganda anticatalana de l’època. És un fet contrastat que l’anticatalanisme no és una dèria actual, ve de lluny, de molt lluny.

L’absolució del major Josep Lluís Trapero i la cúpula dels Mossos per part de l’Audiència Nacional arran dels fets de l’1-O del 2017, no tan sols deixa en evidència el muntatge que va constituir la instrucció del sumari, mitjançant un munt d’informes falsejats, sinó també les declaracions testimonials. Després de tres anys d’angoixa i patiment, ha quedat palès que als acusats els assistia la raó. Efectivament, però una raó carregada de perill. Ara la qüestió rau en si als responsables del desgavell se’ls hi exigiran responsabilitats o se’ls atorgarà algun tipus de condecoració talment com acostuma a passar.

Pel que fa a la sentència, cal reparar  -no és un detall menor- en les 96 pàgines de la resolució absolutòria en contraposició a les 460 que pretenen argumentar el vot particular contrari. Quasi cinc vegades més… Calia? I sinó, què es pretén demostrar?

Atesa la resolució adoptada pel Tribunal Suprem l’octubre de 2019, a partir d’un relat similar i clarament inconsistent, no seria de justícia reparar tot el mal ocasionat? Arribats a aquest punt, l’amnistia és la sortida més decent que es pot aplicar a tots els empresonats.

22/10/2020

Publicada a LA VANGUARDIA amb el títol “Amb l’absolució del major” el 24/10/2020

“Hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. Pel que fa a  l’Univers no n’estic segur” Albert Einstein (1879-1955).

Malgrat una hipotètica ignorància, si hom es pren la molèstia de documentar-se sobre el fenomen feixista a l’Europa dels anys trenta del segle passat, dels conflictes que va provocar i de les nefastes i luctuoses conseqüències ocasionades, és evident que la frase d’Einstein recobra el sentit amb tota la seva plenitud; perquè actualment, s’ha de ser estúpid per abraçar una ideologia criminal que només va portar desgràcies.

Tanmateix, dissortadament i pel que es veu, no només perduren nostàlgics recalcitrants, sinó que han anat sorgint “minories selectes” que se senten captivades per personatges com el Führer, el Duce, el Caudillo i d’altres individus de la mateixa mena. Des d’una òptica racional, incomprensible. El cert però, és que apel·lar a la racionalitat en determinats àmbits és del tot inútil, perquè com es diu popularment: “D’on no n’hi ha no en pot rajar”.

En qualsevol cas i vistos els antecedents, no es tracta únicament de “no rajar”, perquè qui mou els fils “raja perfectament”. Es tracta però de gent malvada. Així doncs, és obvi que la permissivitat i connivència actual a Espanya és totalment inadmissible i, el que és pitjor, una xacra per a la democràcia. Es prendran mesures contundents per aturar la barbàrie?

21/10/2020

Publicada al Bloc de VilaWeb el 8/2/2021