Cada any per aquesta època afloren els tòpics habituals del temps d’Advent, és “l’esperit nadalenc”; un estat d’ànim -transitori- reivindicat inclús pels éssers més miserables perquè la vilesa humana es fa present en qualsevol àmbit. Quanta hipocresia! Però no importa, és Nadal!

Tant de bo el fragment de La Passió d’Olesa de Montserrat que segueix, servis -com a recurs metafòric- per a fer reflexionar sobre si la injustícia i la indignitat es poden blanquejar mitjançant un bany “d’esperit nadalenc.” En qualsevol cas, els meus millors desitjos per a tothom i que el 2021 sigui un any de llibertat, igualtat i fraternitat en el sentit més ampli dels conceptes.

Pilat: Sabeu que m’heu obligat a escriure aquesta sentència que és contra la consciència del jutge que us ha escoltat. Si ara doncs trobeu amarg el rètol que hi ha a la creu, hi ha un remei: no us el mireu, i tombats, passeu de llarg […] Sí, aquest és el meu intent: que us ofegui la malícia. M’heu forçat a la injustícia de condemnar un innocent. Res, però no esmenaré del que he dit, perquè és de llei […] Llegiu, rabins semidéus, llegiu que aquest que mateu, mor avui dalt d’una creu perquè és el rei dels jueus.

22/12/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 24/12/2020 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Quanta hipocresia! Però no importa, és Nadal!” el 28/12/2020

Pel que es veu, tot sembla indicar que els humans cada vegada tenim més necessitat d’exterioritzar les nostres neures. Per minses que siguin, al cap de l’any, són múltiples les ocasions en què es manifesta aquest fenomen tan recurrent i les festes nadalenques en són un exemple per excel·lència, tant pel que fa a la qüestió sentimental com a la material (consumisme).

Si en condicions normals no n’hi havia prou, enguany, la pandèmia no està fent altra cosa que incrementar una neurosi col·lectiva que posa en evidència una alarmant pèrdua de seny que afecta a bona part de la societat. En aquests moments que estem vivint, per damunt de qualsevol altra consideració, ha de prevaldre la vida de les persones. Sota cap concepte i per més Nadal que sigui, no hem de pensar només en els nostres desitjos, ans al contrari, el que cal és empatitzar amb el proïsme sent més responsables i solidaris que mai, perquè com a societat ens hi juguem no només el present, també el futur.

Des d’un posicionament realista, cal confiar en què vindran temps millors, ben segur que podrem tornar a fer celebracions en funció del calendari, però ara la prudència ens diu que no toca. Fem-li cas.

“Una bona consciència és un Nadal constant” (Benjamin Franklin, 1706-1790)

17/12/2020

Publicada a LA VANGUARDIA amb el títol “La ‘dèria’ nadalenca” el 22/12/2020 i a EL PERIÓDICO amb el títol “La ‘neura’ nadalenca: la prudència ens diu que ara no toca celebrar” el 23/12/2020

“Quan finalment el feixisme arribi a Occident, ho farà en nom de la llibertat” (George Orwell, 1903-1950).

Orwell ho va clavar, òbviament el feixisme s’empara en la llibertat, de fet, la instrumentalitza. En qualsevol cas, com si es tractés d’una maledicció a causa de la pertinaç estultícia humana, tot sembla indicar que aquesta aberració qualificada d’ideologia, està còmodament instal·lada en determinats sectors del món occidental. Espanya n’és capdavantera, perquè el virus del franquisme continua viu i no s’albira cap mena de vacuna, cosa incomprensible després de 45 anys.

En base a aquestes consideracions, és evident que per a qualsevol demòcrata, la simbologia feixista i les consignes ultres, són inadmissibles. El vergonyós espectacle, en clau de provocació, escenificat a la Plaça de Sant Jaume, amb motiu del Dia de la Constitució, va ser una prova més de permissivitat i connivència, conductes que possibiliten accions massa habituals i que algun haurem de lamentar.

Un Estat que es vanta de ser de Dret, no pot permetre que hordes d’extrema dreta campin sense cap mena de limitació; les seves activitats s’han de tallar de soca-rel aplicant les lleis amb contundència i sense contemplacions.

7/12/2020

Publicada a EL PERIÓDICO el 8/12/2020

Estic indignat per la carta que una colla d’impresentables han adreçat al monarca i també per la nul·la resposta d’aquest. Ni els desitjos expressats són precisament innocents i propis del que s’acostuma a escriure a les cartes dels Reis Mags, ni el silenci és procedent.

En temps d’Advent, se m’acut que, com a presentació, hagués estat bé encapçalar la missiva amb un fragment dels Pastorets d’en Josep Mª Folch i Torres:

“Som les fúries de l’Infern, som els monstres infernals; i al caliu del foc etern forgem pecats capitals. Som la força, som el llamp, som l’escòria, som l’espant! Nostra feina és atiar el foc dels avencs pregons i entre els homes fer triomfar totes les males passions. Visca, visca, Satanàs! Mori, mori tot el bo! Cremi tot al nostre pas! Som el foc, el llamp i el tro!

I recordant un altre fragment, trobo la més que possible resposta:

“Està bé. Molt complagut he escoltat vostra cançó, i ja he conegut pel to vostre geni fi i astut […] Vostres armes poderoses triomfaran, n’estic segur, puix, fins ara mai ningú poder posar-vos recloses […] Aneu, i feu treball bo, com em convé, ja ho sabeu. Cada ànima que em porteu us farà guanyar un galó…”.

Enguany, a la meva carta a SS.MM els Reis d’Orient, demanaré el retorn d’en Lluquet, d’en Rovelló i de Sant Miquel.

4/12/2020

Publicada a EL PERIÓDICO el 4/12/2020

Sempre he pensat que tothom és necessari i ningú imprescindible; així doncs, pobre del que s’hi considera, demostra ”el peu que calça”. També he de dir que en base a l’experiència que atorga el pas del temps, he arribat a la conclusió de què hi ha personatges que ni tan sols són necessaris; llur trajectòria és un aval que no admet discussió.

Dissortadament, la història recent està farcida de casos d’aquesta mena. Com a producte de proximitat, en tenim un d’especial rellevància i un altre que és representatiu del “quiero y no puedo”. Em refereixo a José Mª Aznar i a Pablo Casado respectivament.

Al guru de la dreta carpetovetònica nacional, exemple de toxicitat per excel·lència, se’l recordarà per haver format part de la conxorxa que va desembocar en la guerra de l’Irak i per la seva actuació en els atemptats de Madrid l’11 de març de 2004. També per la tendència a pontificar, pràctica habitual d’estadista frustrat. Pel que fa al “quiero y no puedo” està per veure, tanmateix tot apunta vers la indiferència.

“Tots els cementiris del món estan plens de gent que es considerava imprescindible.”  (Georges Clemenceau, 1841-1929)

1/12/2020

Fer un discurs o unes declaracions i esmentar els principis sempre queda bé. Altra cosa és fer referència als finals, de fet no acostuma a passar; perquè entre el que es diu i el que es fa, sovint hi ha una diferència abismal o com es diu en algunes pel·lícules: Tota semblança amb la realitat és pura coincidència.

I és que segons Grouxo Marx (1890-1977): Si no le gustan mis principios tengo otros.

Heus aquí un parell d’exemples que corroboren tal afirmació:

Any 2003, primer Tripartit : pactes PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA. President de la Generalitat, Pasqual Maragall.

Any 2006, segon Tripartit: reedició del primer. President de la Generalitat, José Montilla.

I per si no ni ha prou, dos exemples actuals: 1) Enguany, ERC dóna suport als pressupostos de Pedro Sánchez malgrat els “seus presos polítics i exiliats”, a més de la repressió a Catalunya. 2) Pere Aragonès, President de la Generalitat (en funcions), aposta per aliances “més enllà de l’independentisme”.

És per això, i molt més, que es necessita tenir barra per dir: El rival sempre és el PSC. No hi pactarem, primer són els principis. La frase és de Sergi Sabrià, diputat al Parlament de Catalunya per ERC.

Malgrat les enquestes, està per veure que passarà a les eleccions del 14 de febrer de 2021. En qualsevol cas, hi ha una colla de polítics que millor seria que es compressin un bosc per a perdre’s i pastar-hi fang. Ben segur que Catalunya es trauria un pes de sobre que ja fa massa temps que suporta.

29/11/2020

Qualificar Alfonso Guerra no paga la pena, es desqualifica per si sol cada vegada que obre la boca. Ara li toca a la llengua catalana. Bé, ni cas: Brams d’ase no arriben al cel. Utilitzo aquesta expressió tan nostra amb tots els meus respectes pels ases,  animals que malgrat les connotacions pejoratives, sens dubte mereixen més consideració que alguns humans.

Dit això, vull deixar palès el meu convenciment de què en el decurs de la història es repeteixen els clixés de determinats estereotips. Des d’aquesta òptica i al meu entendre, Alfonso Guerra no deixa de ser la vulgar imitació d’un  ésser malvat per excel·lència que, sustentat per un règim de terror, va gaudir d’un protagonisme nefast durant la Revolució Francesa: Robespierre.

Al llarg de tota la seva trajectòria, Alfonso Guerra ha encarnat els “valors” de Robespierre, anomenat “L’incorruptible”, el qual, per paradoxes de la vida, va patir el mateix final que les incomptables víctimes les quals havia fet guillotinar. Sortosament, l’única diferència rau en què el “socialista” mai va disposar d’una guillotina; l’artefacte substitutiu va ser, i continua sent, una llengua viperina que es manté en exercici.

17/11/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 24/11/2020

En una carta publicada l’agost de 2019, denunciava el “caïnisme a la catalana” com a mala pràctica ancestral, cada vegada més estesa, en l’àmbit de la política. Ha passat més d’un any i em reafirmo en tot el que vaig escriure perquè encara vaig fer curt.

És que no n’hi ha prou de tot plegat? No s’està fent prou el ridícul? És que no se’n aprèn? O és que tal vegada el país i la gent som el gran pretext d’una colla d’aprofitats i aprofitades per anar vivint en base a la filosofia del dolce far niente? Perquè en general, llevat d’honroses i comptades excepcions, l’actuació de la classe política que es vanta de representar-nos, francament, fot fàstic.

“Sempre el mateix: la discòrdia […] Com pot haver-hi concòrdia entre els llops i les guineus? […] Uns i altres pretenien el domini dels demés […] Cada bàndol defensava la raó i la veritat […] I vingué la gran desfeta: la discòrdia entre germans portà una carrera feta de legionaris romans. No tingueren resistència i els imposaren la pau. I la nostra independència s’ha tornat la d’un esclau. D’aital dissort els culpables foren els nostres passats, que amb llurs odis incurables van perdre les llibertats. I enmig del nostre esclavatge i en la nostra submissió, va seguit l’odi salvatge […] Penseu que s’atansen dies de prova, d’expiació […] I quan arribi aquesta hora de llum i de llibertat cal que ens trobi tots alhora ben units i al seu costat! L’odi lluny, la vista enlaire, el pas decidit i greu…” (La Passió d’Olesa de Montserrat).

14/11/2020

Publicada al Bloc de VILAWEB el 19/1/2021