Sempre he pensat que tothom és necessari i ningú imprescindible; així doncs, pobre del que s’hi considera, demostra ”el peu que calça”. També he de dir que en base a l’experiència que atorga el pas del temps, he arribat a la conclusió de què hi ha personatges que ni tan sols són necessaris; llur trajectòria és un aval que no admet discussió.

Dissortadament, la història recent està farcida de casos d’aquesta mena. Com a producte de proximitat, en tenim un d’especial rellevància i un altre que és representatiu del “quiero y no puedo”. Em refereixo a José Mª Aznar i a Pablo Casado respectivament.

Al guru de la dreta carpetovetònica nacional, exemple de toxicitat per excel·lència, se’l recordarà per haver format part de la conxorxa que va desembocar en la guerra de l’Irak i per la seva actuació en els atemptats de Madrid l’11 de març de 2004. També per la tendència a pontificar, pràctica habitual d’estadista frustrat. Pel que fa al “quiero y no puedo” està per veure, tanmateix tot apunta vers la indiferència.

“Tots els cementiris del món estan plens de gent que es considerava imprescindible.”  (Georges Clemenceau, 1841-1929)

1/12/2020