L’efecte Illa és simplementun eslògan publicitari orientat a promocionar la candidatura de l’exministre de Sanitat Salvador Illa a les properes eleccions del 14 de febrer. D’ençà del seu nomenament per part de l’aparell del  PSC, amb el vistiplau del PSOE -condició  sine qua non- com a candidat a la presidència de la Generalitat, l’anomenat efecte Illa -venut com a màgic-només es pot interpretar en clau de moda transitòria de conveniència, que passarà a formar part del cementiri d’eslògans electorals tant bon punt s’hagi acabat la campanya. Res més en absolut.

Tanmateix, posats a jugar amb eslògans, també es podria fer referència a l’efecte Salvador. I per explicar-ho, metafòricament,  res més apropiat que el text de La Passió d’Olesa de Montserrat que segueix:

Saduceu: Però van passant els dies i no ve per cap camí! Fariseu: Quan arribarà el Messies? Pere: No arribarà… Ja és aquí! Saduceu: Qui és aquí miserable? Pere: El Salvador d’Israel! El Messies veritable!Fariseu: Ens haurà plogut del cel? Saduceu: I porta corona al front? Fariseu: On són les seves carrosses? I els seus oficials, pon són? Saduceu: Com no ha fet tremir la terra amb els seus crits de furor? Joan: No ha vingut en to de guerra sinó de pau i d’amor. Fariseu: I d’on és aquest gran home? […] Fariseu: I dieu que és el Messies? Un visionari serà! Vaja prou! Ja ha durat massa! Prou paraules i cançons! Aquest home amb molta traça us ha fet veure visions! […] Saduceu: Explota vostra quimera i la vostra bona fe! Fariseu: Si és el Messies, què espera? Que demostri el seu poder!

Us imagineu un míting o un debat escenificant aquest fragment? L’audiència fliparia!

1/2/2021

Publicada a EL PERIÓDICO el 4/2/2021

Ja fa temps, massa, que segons determinats criteris en matèria educativa i professional, perquè hom es pugui realitzar com a persona i triomfi en aquest món de ximples, cal pujar a un tren com el que apareix en les novel·les de Harry Potter, un tren màgic. Una vegada a dalt, tot és qüestió de seguir un itinerari que comença als tres anys però que no se sap ben bé quan acaba… Alerta, perquè si al llarg del trajecte es baixa en alguna de les estacions, l’aura màgica del tren “fa figa” i en conseqüència, qualsevol perspectiva d’èxit vital passa a millor vida.

Preescolar és el punt de partida i, si es progressa adequadament, passant per “ponts i túnels” de tota mena, com són les successives etapes educatives, hi ha la possibilitat de cursar estudis superiors. Només així es pot acreditar una titulació acadèmica homologada que a la pràctica resulta totalment insuficient, de manera que per tal d’evitar frustracions i arrossegar traumes de per vida, és imprescindible complementar amb màsters, doctorats, idiomes, sortides a l’estranger i el que faci falta… Tot això per a poder treballar, sovint en precari o bé en sectors que no tenen res a veure amb els estudis que s’han cursat.

Davant d’aquesta realitat incontestable, és depriment veure els currículums de tota la fauna que de la política n’ha fet ofici. En qualsevol cas, això si que és cosa de màgia (negra) i el súmmum és poder constatar com la mediocritat més supina possibilita l’accés a càrrecs de primer nivell.

“Que Stalin aconseguís la seva posició fou la suprema expressió de la mediocritat de l’aparell del partit”  (León Trotsky, 1879-1940).

27/1/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 27/1/2021 i a EL PERIÓDICO amb el títol “No cal estudiar ni formar-se per tenir accés a càrrecs polítics de primer nivell” l’1/2/2021

Catalunya és un país de voluntariat, tant és així que la filantropia i l’altruisme es fan presents en l’ampli ventall d’entitats que hom pot trobar arreu del territori. És un fenomen que ve de lluny, que emana d’una mentalitat i que configura un tarannà.

En relació a la pandèmia que ens assola i pel que fa a tota l’escala laboral del sector sanitari, és evident que no es pot demanar, i molt menys exigir, que actuï en clau de voluntariat. Es tracta de professionals que, paral·lelament a una competència incontestable, cada dia posen de manifest uns comportaments més que encomiables malgrat les limitacions i mancances, de tot tipus, que estan patint.

Reclamo millors condicions de treball i sous dignes per a un sector que està en primera línia des de fa molts mesos i al qual se li ha d’agrair, no només amb paraules, la tasca que està desenvolupant. També per al personal de les residències geriàtriques que, amb una implicació més que admirable, està sent clau en l’atenció d’un sector de suma fragilitat.

En els darrers anys ens estem perdent en dialèctiques estèrils que no porten enlloc, el que convé és menys xerrameca i més acció, sobretot per part de la ”fauna” que s’ho mira des de la barrera amb l’atenció posada, únicament, en les enquestes electorals.

20/1/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Menys xerrameca i més acció: calen millors condicions de treball i sous dignes per al sector sanitari i de les residències” el 26/1/2021

Qui segueix el món del futbol sap que cada temporada hi ha dos períodes estipulats per a poder fitxar: l’estiu i l’hivern. A l’estiu s’incorporen els jugadors  suposadament de primer nivell i els anomenats “cracs” que, per a sorpresa de directius, tècnics i aficionats, en més d’una ocasió esdevenen “fiascos”. En arribar l’hivern, ja sigui per lesions, urgències vàries o suposades “gangues”, es fitxen jugadors considerats de segona o més aviat mediocres. Sigui pel motiu que sigui, la realitat confirma que llevat de casos molt excepcionals, acostumen a ser males inversions tant des del punt de vista esportiu com econòmic. En qualsevol cas, les “operacions” sempre giren entorn del potencial econòmic dels clubs, de la seva capacitat d’endeutament, del cos tècnic i, en ocasions, de les dèries d’algun president il·luminat. I no es pot obviar que en període estival o hivernal, també entren en acció tripijocs dels intermediaris per tal de col·locar la mercaderia, és a dir, el jugador.

Els fitxatges de Lorena Roldán pel Partit Popular i d’Anna Grau per Ciutadans, m’han fet pensar en el mercat d’hivern del món del futbol. Ignoro si les negociacions han estat directes o mitjançant representant, se me’n fot; el que sí tinc clar és que en ambdós casos, el rendiment no justificarà la inversió; per la qual cosa, si es produeix un descens de categoria en forma de desastre electoral, un traspàs a final de temporada és més que probable. Per cert, en el pitjor dels casos, si no hi ha ofertes al mercat, sempre es poden “penjar les botes”.

14/1/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “¿Els fitxatges en el mercat polític d’hivern també esdevindran fiascos com al del futbol? el 19/1/2021 i a EL PUNT AVUI el 22/1/2021

“Això és el que passa quan es roba una victòria sagrada a grans patriotes”

En llegir aquesta aberració, recupero una carta -no publicada- que vaig escriure a principis de novembre, arran dels resultats electorals, i que vaig titular com “Males pràctiques i rebequeries d’un impresentable”. Deia així:

“Entre l’acció d’empènyer i la de guiar, hi ha una diferència substancial: “Que fàcil és empènyer la gent… Però que difícil és guiar-la.” Rabindranath Tagore (1861-1941).

Des de molt abans d’accedir a la Casa Blanca, Donald Trump ja va donar mostres del seu tarannà: arrogant, prepotent, fatxenda, dictatorial, mentider, racista i especialment fastigós pel que fa a les seves opinions i referències envers les dones…Tot un cúmul de “qualitats” inherents a certa tipologia d’individus. En definitiva, un personatge impresentable que, el 2017, va aconseguir la presidència dels Estats Units. Quina vergonya per a la institució de la qual en George Washigton en fou el primer president (1789).

Òbviament, això no hagués estat possible sense la confluència d’una colla de factors determinants: l’ús tòxic de les xarxes, la cort d’acòlits incondicionals, la indústria armamentística, els poders fàctics habituals… i per completar el retaule, un element submís en aparença i alhora intrigant: el gendre.

Atès l’estil de l’actual president, no ha d’estranyar la demostració de petulància al proclamar-se guanyador de les eleccions abans del recompte final, i tampoc les rebequeries, típiques de criatura consentida, a mesura que els recomptes anaven confirmant les possibilitats del seu opositor Joe Biden.

Malgrat li costi pair-la, per un mínim de dignitat, Donald Trump hauria d’assumir la derrota i, per no denigrar la figura institucional que representa, comportar-se degudament fins a concloure el traspàs de poders. En aquest sentit, hauria de ser molt conscient de què el món sencer estarà a l’expectativa de tot el procés. A Donald Trump li hauria de preocupar com passarà a la Història.”

El trist espectacle de l’assalt al Capitoli revela com hi passarà.

10/1/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “A Donald Trump li hauria de preocupar com passarà a la Història” el 13/1/2021

És de domini públic que temes com la jubilació i les pensions són recurrents, però també, que només se’n parla en funció de determinades circumstàncies… I ves per on, són notícia o deixen de ser-ho segons bufa el vent. Heus aquí un misteri propi del programa Cuarto milenio.

Que es polemitzi sobre un tema tan sensible no és cap novetat, molt menys quan, periòdicament, es tracta de pregonar que el sistema és insostenible i que cal retallar prestacions i allargar els temps de vida laboral. Heus aquí la solució que plantegen els gurus experts en la redistribució… aliena.

Em vaig jubilar el 2014 i, després d’haver cotitzat al màxim durant 43 anys, se’m va aplicar el topall establert per llei. Així doncs, considero que no se m’està fent cap regal, perquè el que rebo, m’ho he guanyat amb escreix. I com jo, imagino que moltes altres persones. A l’Estat no li hem d’agrair res, només faltaria! És obvi que no fa altra cosa que gestionar el retorn de les nostres aportacions durant anys, aportacions que tot i haver tributat puntualment, es considera que han de ser contributives.

El sistema de pensions en general, serà sostenible des del moment en què les quotes i els períodes de cotització es basin en criteris racionals per a tothom d’acord amb la seva realitat en matèria laboral. Mentre els conceptes a partir dels quals es calculen siguin discriminatoris, és evident que el sistema es mantindrà descompensat, possiblement inviable, però no per manca de recursos. No és difícil d’entendre, oi? Sobra retòrica i falta decència.

1/1/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “En el tema de la jubiliació i pensions sobre retòrica i falta decència” el 7/1/2021

La celebració de la Festa dels Sants Innocents es remunta a la Roma clàssica, on, durant les saturnals -festes dedicades a Saturn- els esclaus gaudien d’una certa llibertat -estat transitori- que els permetia fer-se bromes de tot tipus. En arribar el cristianisme, el significat va canviar radicalment; la Bíblia narra com el rei Herodes, ordenà matar tots els nens de menys de dos anys per tal de desfer-se de Jesús.

Amb el temps, la cultura popular va reconvertir aquesta macabra història bíblica i, de fet, ja fa molts anys que el concepte d’innocent s’associa al d’una persona ingènua a la qual, en el marc d’un ambient festiu, s’intenta penjar-li una “llufa” a l’esquena. D’alguna manera, aquesta nova orientació va ser com recuperar els orígens pagans de la celebració.

A partir de la gènesi i de la concepció actual de la festa, és de justícia reflexionar i denunciar, una vegada més, la situació que pateixen Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sánchez i Jordi Turull. Deixant de banda la ingenuïtat que se’ls vulgui atribuir, és obvi que són innocents. Tanmateix, la macabra “llufa” que se’ls ha penjat a l’esquena no és la conseqüència de les saturnals, és simplement el resultat d’una perversitat herodiana.

Tant de bo el 2021 els sigui propici i puguin celebrar la festa de la seva llibertat.

28/12/2020

La història de la humanitat està farcida d’esdeveniments que certifiquen una realitat indiscutible i menyspreable: malgrat qualificar-nos d’animals racionals, som l’única espècie capaç de cometre actes que són del tot irracionals. Francament, no concebo quin plaer pot experimentar un ésser humà quan abat un animal ple de vida. Considero que es tracta d’un assassinat, d’una salvatjada que, per més arguments que es proposin, és impossible justificar.

Estupefacció és el que vaig sentir en llegir que una colla de degenerats van organitzar una “monteria” al país veí i que, com a conseqüència, més 500 animals -entre cèrvols i senglars- van resultar massacrats simplement per diversió. Aquesta exhibició d’irracionalitat és molt pròpia de la fauna que Berlanga va retratar a “La escopeta nacional”, fauna que, a més de la dèria cinegètica, hom pot imaginar còmodament instal·lada en un “tendido” de qualsevol plaça de braus de la geografia hispànica, aplaudint la “faena del maestro” a “las cinco de la tarde”, talment com manen els cànons de la tauromàquia. De fet, tot forma part d’una mateixa tipologia d’individus amb un concepte “carpetovetònic” de l’esport i la cultura. Tan real i vigent com lamentable.

“Caça és un eufemisme que s’assigna al assassinar de manera especialment covard a criatures indefenses. La caça és una espècie de malaltia mental.” (Theodor Heuss, 1884-1963)

25/12/2020

Publicada al Bloc de VILAWEB el 14/1/2021