És de domini públic que temes com la jubilació i les pensions són recurrents, però també, que només se’n parla en funció de determinades circumstàncies… I ves per on, són notícia o deixen de ser-ho segons bufa el vent. Heus aquí un misteri propi del programa Cuarto milenio.

Que es polemitzi sobre un tema tan sensible no és cap novetat, molt menys quan, periòdicament, es tracta de pregonar que el sistema és insostenible i que cal retallar prestacions i allargar els temps de vida laboral. Heus aquí la solució que plantegen els gurus experts en la redistribució… aliena.

Em vaig jubilar el 2014 i, després d’haver cotitzat al màxim durant 43 anys, se’m va aplicar el topall establert per llei. Així doncs, considero que no se m’està fent cap regal, perquè el que rebo, m’ho he guanyat amb escreix. I com jo, imagino que moltes altres persones. A l’Estat no li hem d’agrair res, només faltaria! És obvi que no fa altra cosa que gestionar el retorn de les nostres aportacions durant anys, aportacions que tot i haver tributat puntualment, es considera que han de ser contributives.

El sistema de pensions en general, serà sostenible des del moment en què les quotes i els períodes de cotització es basin en criteris racionals per a tothom d’acord amb la seva realitat en matèria laboral. Mentre els conceptes a partir dels quals es calculen siguin discriminatoris, és evident que el sistema es mantindrà descompensat, possiblement inviable, però no per manca de recursos. No és difícil d’entendre, oi? Sobra retòrica i falta decència.

1/1/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “En el tema de la jubiliació i pensions sobre retòrica i falta decència” el 7/1/2021

La celebració de la Festa dels Sants Innocents es remunta a la Roma clàssica, on, durant les saturnals -festes dedicades a Saturn- els esclaus gaudien d’una certa llibertat -estat transitori- que els permetia fer-se bromes de tot tipus. En arribar el cristianisme, el significat va canviar radicalment; la Bíblia narra com el rei Herodes, ordenà matar tots els nens de menys de dos anys per tal de desfer-se de Jesús.

Amb el temps, la cultura popular va reconvertir aquesta macabra història bíblica i, de fet, ja fa molts anys que el concepte d’innocent s’associa al d’una persona ingènua a la qual, en el marc d’un ambient festiu, s’intenta penjar-li una “llufa” a l’esquena. D’alguna manera, aquesta nova orientació va ser com recuperar els orígens pagans de la celebració.

A partir de la gènesi i de la concepció actual de la festa, és de justícia reflexionar i denunciar, una vegada més, la situació que pateixen Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sánchez i Jordi Turull. Deixant de banda la ingenuïtat que se’ls vulgui atribuir, és obvi que són innocents. Tanmateix, la macabra “llufa” que se’ls ha penjat a l’esquena no és la conseqüència de les saturnals, és simplement el resultat d’una perversitat herodiana.

Tant de bo el 2021 els sigui propici i puguin celebrar la festa de la seva llibertat.

28/12/2020

La història de la humanitat està farcida d’esdeveniments que certifiquen una realitat indiscutible i menyspreable: malgrat qualificar-nos d’animals racionals, som l’única espècie capaç de cometre actes que són del tot irracionals. Francament, no concebo quin plaer pot experimentar un ésser humà quan abat un animal ple de vida. Considero que es tracta d’un assassinat, d’una salvatjada que, per més arguments que es proposin, és impossible justificar.

Estupefacció és el que vaig sentir en llegir que una colla de degenerats van organitzar una “monteria” al país veí i que, com a conseqüència, més 500 animals -entre cèrvols i senglars- van resultar massacrats simplement per diversió. Aquesta exhibició d’irracionalitat és molt pròpia de la fauna que Berlanga va retratar a “La escopeta nacional”, fauna que, a més de la dèria cinegètica, hom pot imaginar còmodament instal·lada en un “tendido” de qualsevol plaça de braus de la geografia hispànica, aplaudint la “faena del maestro” a “las cinco de la tarde”, talment com manen els cànons de la tauromàquia. De fet, tot forma part d’una mateixa tipologia d’individus amb un concepte “carpetovetònic” de l’esport i la cultura. Tan real i vigent com lamentable.

“Caça és un eufemisme que s’assigna al assassinar de manera especialment covard a criatures indefenses. La caça és una espècie de malaltia mental.” (Theodor Heuss, 1884-1963)

25/12/2020

Publicada al Bloc de VILAWEB el 14/1/2021

Cada any per aquesta època afloren els tòpics habituals del temps d’Advent, és “l’esperit nadalenc”; un estat d’ànim -transitori- reivindicat inclús pels éssers més miserables perquè la vilesa humana es fa present en qualsevol àmbit. Quanta hipocresia! Però no importa, és Nadal!

Tant de bo el fragment de La Passió d’Olesa de Montserrat que segueix, servis -com a recurs metafòric- per a fer reflexionar sobre si la injustícia i la indignitat es poden blanquejar mitjançant un bany “d’esperit nadalenc.” En qualsevol cas, els meus millors desitjos per a tothom i que el 2021 sigui un any de llibertat, igualtat i fraternitat en el sentit més ampli dels conceptes.

Pilat: Sabeu que m’heu obligat a escriure aquesta sentència que és contra la consciència del jutge que us ha escoltat. Si ara doncs trobeu amarg el rètol que hi ha a la creu, hi ha un remei: no us el mireu, i tombats, passeu de llarg […] Sí, aquest és el meu intent: que us ofegui la malícia. M’heu forçat a la injustícia de condemnar un innocent. Res, però no esmenaré del que he dit, perquè és de llei […] Llegiu, rabins semidéus, llegiu que aquest que mateu, mor avui dalt d’una creu perquè és el rei dels jueus.

22/12/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 24/12/2020 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Quanta hipocresia! Però no importa, és Nadal!” el 28/12/2020

Pel que es veu, tot sembla indicar que els humans cada vegada tenim més necessitat d’exterioritzar les nostres neures. Per minses que siguin, al cap de l’any, són múltiples les ocasions en què es manifesta aquest fenomen tan recurrent i les festes nadalenques en són un exemple per excel·lència, tant pel que fa a la qüestió sentimental com a la material (consumisme).

Si en condicions normals no n’hi havia prou, enguany, la pandèmia no està fent altra cosa que incrementar una neurosi col·lectiva que posa en evidència una alarmant pèrdua de seny que afecta a bona part de la societat. En aquests moments que estem vivint, per damunt de qualsevol altra consideració, ha de prevaldre la vida de les persones. Sota cap concepte i per més Nadal que sigui, no hem de pensar només en els nostres desitjos, ans al contrari, el que cal és empatitzar amb el proïsme sent més responsables i solidaris que mai, perquè com a societat ens hi juguem no només el present, també el futur.

Des d’un posicionament realista, cal confiar en què vindran temps millors, ben segur que podrem tornar a fer celebracions en funció del calendari, però ara la prudència ens diu que no toca. Fem-li cas.

“Una bona consciència és un Nadal constant” (Benjamin Franklin, 1706-1790)

17/12/2020

Publicada a LA VANGUARDIA amb el títol “La ‘dèria’ nadalenca” el 22/12/2020 i a EL PERIÓDICO amb el títol “La ‘neura’ nadalenca: la prudència ens diu que ara no toca celebrar” el 23/12/2020

“Quan finalment el feixisme arribi a Occident, ho farà en nom de la llibertat” (George Orwell, 1903-1950).

Orwell ho va clavar, òbviament el feixisme s’empara en la llibertat, de fet, la instrumentalitza. En qualsevol cas, com si es tractés d’una maledicció a causa de la pertinaç estultícia humana, tot sembla indicar que aquesta aberració qualificada d’ideologia, està còmodament instal·lada en determinats sectors del món occidental. Espanya n’és capdavantera, perquè el virus del franquisme continua viu i no s’albira cap mena de vacuna, cosa incomprensible després de 45 anys.

En base a aquestes consideracions, és evident que per a qualsevol demòcrata, la simbologia feixista i les consignes ultres, són inadmissibles. El vergonyós espectacle, en clau de provocació, escenificat a la Plaça de Sant Jaume, amb motiu del Dia de la Constitució, va ser una prova més de permissivitat i connivència, conductes que possibiliten accions massa habituals i que algun haurem de lamentar.

Un Estat que es vanta de ser de Dret, no pot permetre que hordes d’extrema dreta campin sense cap mena de limitació; les seves activitats s’han de tallar de soca-rel aplicant les lleis amb contundència i sense contemplacions.

7/12/2020

Publicada a EL PERIÓDICO el 8/12/2020

Estic indignat per la carta que una colla d’impresentables han adreçat al monarca i també per la nul·la resposta d’aquest. Ni els desitjos expressats són precisament innocents i propis del que s’acostuma a escriure a les cartes dels Reis Mags, ni el silenci és procedent.

En temps d’Advent, se m’acut que, com a presentació, hagués estat bé encapçalar la missiva amb un fragment dels Pastorets d’en Josep Mª Folch i Torres:

“Som les fúries de l’Infern, som els monstres infernals; i al caliu del foc etern forgem pecats capitals. Som la força, som el llamp, som l’escòria, som l’espant! Nostra feina és atiar el foc dels avencs pregons i entre els homes fer triomfar totes les males passions. Visca, visca, Satanàs! Mori, mori tot el bo! Cremi tot al nostre pas! Som el foc, el llamp i el tro!

I recordant un altre fragment, trobo la més que possible resposta:

“Està bé. Molt complagut he escoltat vostra cançó, i ja he conegut pel to vostre geni fi i astut […] Vostres armes poderoses triomfaran, n’estic segur, puix, fins ara mai ningú poder posar-vos recloses […] Aneu, i feu treball bo, com em convé, ja ho sabeu. Cada ànima que em porteu us farà guanyar un galó…”.

Enguany, a la meva carta a SS.MM els Reis d’Orient, demanaré el retorn d’en Lluquet, d’en Rovelló i de Sant Miquel.

4/12/2020

Publicada a EL PERIÓDICO el 4/12/2020

Sempre he pensat que tothom és necessari i ningú imprescindible; així doncs, pobre del que s’hi considera, demostra ”el peu que calça”. També he de dir que en base a l’experiència que atorga el pas del temps, he arribat a la conclusió de què hi ha personatges que ni tan sols són necessaris; llur trajectòria és un aval que no admet discussió.

Dissortadament, la història recent està farcida de casos d’aquesta mena. Com a producte de proximitat, en tenim un d’especial rellevància i un altre que és representatiu del “quiero y no puedo”. Em refereixo a José Mª Aznar i a Pablo Casado respectivament.

Al guru de la dreta carpetovetònica nacional, exemple de toxicitat per excel·lència, se’l recordarà per haver format part de la conxorxa que va desembocar en la guerra de l’Irak i per la seva actuació en els atemptats de Madrid l’11 de març de 2004. També per la tendència a pontificar, pràctica habitual d’estadista frustrat. Pel que fa al “quiero y no puedo” està per veure, tanmateix tot apunta vers la indiferència.

“Tots els cementiris del món estan plens de gent que es considerava imprescindible.”  (Georges Clemenceau, 1841-1929)

1/12/2020