Malgrat considerar la institució com a passada de moda, no és el meu objectiu polemitzar sobre la monarquia ni sobre les dinasties, però si provocar una reflexió pel que fa als aspectes successoris que li són inherents i que, malauradament, com si fos d’allò més natural, ja formen part de la partitocràcia que impera en la vida política.

Delfí fou el títol nobiliari reservat al fill legítim, del monarca regnant, que havia d’heretar el tron de França. A tall de curiositat esmentar el Duc d’Angulema Lluís Antoni de Borbó i Savoia (1775-1844) com a últim personatge de la línia dinàstica en ostentar el títol. Actualment, i de manera més aviat informal, la denominació s’utilitza quan es fa referència a la successió per ocupar un càrrec; heus aquí el quid de la qüestió.

Dit això, és evident que el pla estratègic orquestrat des de la Moncloa i batejat com Efecte llla, que segons els experts havia de provocar un canvi radical en la correlació de forces parlamentàries amb l’objectiu de conquerir la Generalitat de Catalunya, a la pràctica, no ha estat altra cosa que un dels incomptables eslògans electorals que hom pot trobar en qualsevol hemeroteca.

Atesa la realitat d’unes potencials aspiracions o … imposicions, frustrades, i del tarannà demostrat, francament, no m’imagino l’exministre de Sanitat com cap de l’oposició al llarg de tota la legislatura. És per això que penso en la línia successòria esmentada al principi i concretament en Eva Granados, prototip de personatge amb ambicions de poder que probablement aspiri a convertir-se en el cap de cartell del PSC una vegada el sempitern Miquel Iceta ha aconseguit l’ascensió a l’Olimp ministerial.

Dieu et mon droit! I és que, cada vegada més, els camins de la política són inescrutables…

7/3/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 10/3/2021 i a EL PERIÓDICO l’11/3/2021