Cada vegada amb més freqüència, en l’ecosistema polític, que té poc “d’eco” i molt de “sistema”, apareixen noves espècies. Són espècies si més no curioses, per no dir estrafolàries, conseqüència de mutacions incontrolades, que es caracteritzen per la quantitat de bajanades que són capaces de dir sense ni tan sols ruboritzar-se.

Darrerament, he pogut llegir dues frases dignes de passar a la posteritaten una edició actualitzadade la Antología del disparate: “Quien mejor encarna los valores clásicos republicanos es el rey” (Cayetana Álvarez de Toledo) i “Aplaudir al rey forma parte de los valores del republicanismo” (Irene Montero).

Si aquestes afirmacions s’han produït en estat de plena consciència, considero que ambdós espècimens tenen un greu problema de coherència personal i un nivell de desvergonyiment extraordinari, cosa que en política no representa cap novetat. Tanmateix, si no és així, demostren un nul respecte per a la ciutadania i un ultratge a la intel·ligència, perquè qui més qui menys coneix la diferència entre monarquia i república per ser conceptes antagònics.

7/2/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Tothom sap que monarquia i república són dos conceptes antagònics” el 15/2/2020

Una vegada, ja fa alguns anys, a classe, un alumne em va dir: profe, la calculadora s’ha equivocat. Tot seguit, li vaig preguntar: qui és que prem la tecla? Ell, em va respondre: jo. Llavors: qui és que s’ha equivocat? Lògicament, el tema va quedar perfectament aclarit. La calculadora fa el que se li diu, en conseqüència, qualsevol error que es pugui produir, intencionat o no, és humà.

Si en el seu moment -amb els comptes de la Generalitat intervinguts- Cristóbal Montoro va afirmar rotundament que no s’havia gastat ni un euro de l’erari públic en la jornada de l’1 d’octubre, com és possible que el Tribunal de Comptes argumenti el contrari? Va mentir el ministre d’Hisenda en seu parlamentària? Però la cosa no acaba aquí perquè, posats a fer, ara toca furgar en les delegacions i les activitats exteriors creades per tal de donar a conèixer Catalunya.

Quan el citat organisme gosa quantificar -al cèntim- el cost d’unes hipotètiques partides, és de suposar que disposa d’informació contrastada; per tant, la ciutadania té tot el dret a conèixer les fonts i les dades a partir de les quals s’exigeixen responsabilitats. Tanmateix, a falta de transparència, intueixo que es tracta d’un altre muntatge orientat a escanyar la caixa de solidaritat. “Acoso y derribo” de tot allò que sigui català, a qualsevol preu i sense escrúpols.

En qualsevol cas  -sense dades fidedignes- si no es demostra el contrari, hom pot deduir que la calculadora del Tribunal de Comptes s’ha equivocat. Òbviament, l’alumne va admetre el seu error.

4/2/2020

Publicada al diari ARA el 5/2/2020 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Si el Tribunal de Comptes contradiu Montoro sobre l’1-O, qui menteix?” el 6/2/2020

“Al di là” (Més enllà) és una cançó italiana que va guanyar el Festival de San Remo l’any 1961. Es tracta d’una cançó romàntica, la temàtica de la qual no té res a veure amb l’educació; no obstant això, considero que “Al di là” de la indigència educativa podria ser perfectament el títol de l’astracanada que, a falta de repertori, va escenificar la branca catalana de la Piccola compagnia teatrale Arancione els dies 27 i 28 del mes en curs en una de les seves propostes artístiques que, en funció de les consignes de sempre, possiblement tinguin continuació.

Els dos protagonistes, il divo Carlo e la diva Lorraine ben secundats pels soprannumerarios habituals, van exhibir per enèsima vegada la indigència educativa que els caracteritza des dels seus inicis i que, sistemàticament, projecten més enllà del no res.

És incomprensible com encara hi pugui haver sectors de la societat que aprovi les exhibicions de mala educació d’aquesta colla d’impresentables que empastifen els escons del Parlament de Catalunya; no pas per la seva ideologia com malintencionadament hom podria pensar, sinó perquè el respecte i les bones maneres, no haurien d’entrar en confrontació amb el pluralisme. Heus aquí el concepte que tenen de la democràcia.

29/1/2020

El 27 de gener de 2020 passarà a la història com el dia X, data en que el “caïnisme a la catalana” i “l’estupidesa congènita” van tenir com a protagonistes una colla de xitxarel·los que de la política n’han fet el seu ofici i benefici. Vergonya aliena i dignitat zero. Pobra Catalunya!

L’emprenyament que porto és tal que, per a celebrar-ho, se m’ha acudit fer una versió de “El baile de los pajaritos” -tema popularitzar per Mª Jesús i su acordeón a principis de la dècada dels 80- i dedicar-la als partits que han possibilitat que el Molt Honorable President Torra perdés la seva condició de diputat; en especial, als independentistes de nom però no de fets a l’hora de la veritat.

La meva particular versió diu així: Xitxarel·los a ballar, xitxarel·los a ballar… Xu, xu, xu, xu. Per un xixalel·lo ser, aquest ball has de ballar i a tothom acontentar xu, xu, xu, xu… El plomall ben sacsejat i la cua remenant xu, xu, xu, xu… Els genolls ben doblegats, xitxarel·los a ballar xu, xu, xu, xu… No és dia de festa, és dia de dol… Els genolls ben doblegats, xitxarel·los a ballar!

27/1/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 2/2/2020

Com a català bilingüe –sense complexos- perquè entenc que qualsevol idioma és sinònim de cultura, he decidit escriure aquesta carta en la llengua de Miguel de Cervantes.

La Oratoria o el arte de expresarse en público de manera elocuente, no está al alcance de todos los mortales. Este es un hecho que la historia corrobora con muchos y variados ejemplos : Pericles, Demòstenes, Ciceró, Abraham Lincoln, Miguel de Unamuno, Mahatma Gandhi,  Winston Churchill, Martin Luther King, Nelson Mandela… Todos ellos, y más, gozaron del don de la palabra.

Este no es precisamente el caso de la eurodiputada Dolors Montserrat, que si como portavoz del PP en el Congreso de Diputados ya nos “deleitaba” con sus intervenciones, a pesar del cambio de escenario y decorado, su nivel de oratoria no ha mejorado precisamente; ni en lo referente a la forma ni mucho menos en el fondo.

Pero centrémonos en el fondo. Como es posible que una representante del PP, partido imputado en múltiples casos de corrupción, desde hace muchos años, tenga la desfachatez de calificar a Carles Puigdemont i a Antoni Comín de ladrones? Las manifestaciones en este sentido demuestran la indigencia moral de quienes ocupan escaños europeos en pago a supuestos servicios prestados desde el servilismo más miserable.

Ya lo dice el refrán: “Piensa el ladrón que todos son de su condición”.

19/1/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La oratoria de Dolors Montserrat no ha mejorado ni en la forma ni en el fondo” el 24/1/2020

Hem arribat al 2020 i ara resulta que s’han vulnerat els drets dels energúmens que van protagonitzar els vergonyosos fets esdevinguts a Blanquerna (Madrid) amb motiu de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya de 2013. Increïble! En conseqüència, el TC diu que s’ha de repetir el judici. Inadmissible!

Arran d’aquell “espectacle ultra”, el 15 de setembre de 2013, escrivia:  “La qüestió no està només en il·legalitzar les organitzacions de caràcter feixista, sinó en crear unes “estades”, “campaments” o “colònies” a l’estil dels camps de concentració, de trist record, per tal de tenir l’oportunitat d’experimentar en persona les condicions que van haver de patir i suportar tantes i tantes víctimes del nazisme i altres règims afins. Els entusiastes de les idees totalitàries haurien de poder “gaudir” de tot allò que els provoca admiració […] Faria bé el govern i la resta de forces polítiques en prendre mesures serioses al respecte i no veure en accions similars, simples anècdotes o fets aïllats. Ja fa massa temps que determinats sectors de tots coneguts frivolitzen sobre el tema a més de fer-ne ostentació pública sense la més mínima conseqüència, i això, només s’explica des de la ignorància, la irresponsabilitat o la connivència.”

Han passat set anys i estem pitjor. A Alemanya, pel concepte que tenen de “memòria històrica”, s’hagués actuat amb contundència des del principi.

15/1/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 19/1/2020

Montesquieu (1689-1755), a L’esprit dels lois deia que un estat modern s’havia de fonamentar en tres poders independents: el Legislatiu, l’Executiu i el Judicial. Possiblement, si l’autor hagués de fer-ne una revisió actualitzada i especialment adaptada a l’Estat Espanyol, hi hauria d’incorporar un quart poder: l’Episcopal.

No és cap novetat que l’església espanyola té el vici d’interferir en assumptes terrenals i no precisament seguint els dictats de l’Evangeli. La llista que ho corrobora és llarga: declaracions de caire polític dretà, participació en manifestacions i concentracions polítiques ultres, celebracions de misses dedicades a feixistes, acceptació de condecoracions militars a imatges, ocultació sistemàtica de casos de pederàstia, invocacions marianes per a la salvació d’Espanya… Quina alegria poder fer ressuscitar el nacionalcatolicisme!

Malgrat que l’Article 16 de la Constitució explicita que cap confessió religiosa tindrà caràcter estatal, el catolicisme no ha deixat de perdre cap oportunitat per intentar mantenir un supremacisme de caire espiritual que ve de lluny i que històricament ha creat molts problemes. Doncs per si no n’hi hagués prou, ara proposa un curs prematrimonial de entre dos i tres anys com si es tractés d’un grau universitari. Inaudit!

A l’empara d’un Concordat que s’hauria d’haver revisat ja fa molt anys i vista la tendència del Poder Episcopal a “posar el nas i la banya” en temes que no li pertoquen, estaria bé que, encara que només fos per una vegada, es posicionés al costat dels que estan patint les injustícies més flagrants pel simple fet de ser demòcrates. Fer-ho, seria seguir bona part del missatge evangèlic de les Benaurances.

11/1/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “L’Episcopal, el quart poder” el 14/1/2020

Arran del debat d’investidura i de la cerimònia que marca el protocol a l’hora de jurar o prometre complir amb les obligacions inherents al càrrec de Presidente del Gobierno, se m’ha acudit la possibilitat de construir un “relat” en clau de metàfora a partir d’un hipotètic càsting d’aspirants a formar part del repartiment de l’obra que ben bé es podria titular: I ara què, nosaltres?

Com en altres ocasions, per a la dramatúrgia, utilitzo fragments de La Passió d’Olesa de Montserrat, el text de la qual és d’una riquesa descriptiva impressionant en tots els aspectes.

Inés: Ja tot està consumat!

Pablo: Jo no comprenc el que passa! La tenebra omple l’espai! Sentiu? La terra tremola! S’esberla de dalt a baix! I el vent xiula que fa espant!

Santiago: El cel amb foscor de gola, l’aire tot fred i revolt, el nostre món que tremola i el sol que es vesteix de dol.

Felipe: Amb la força sotragada la terra s’ha commogut; i han espetegat les pedres, i la terra s’ha esberlat, i la nit s’ha fet més negra, i el terror més exaltat. I la xusma, esparverada, muntanya avall ha fugit acotant la vista a terra i donant-se cops al pit.

Pedro: I ara que heu comès el mal us domina ja la por de que esdevingui el prodigi!

En les properes setmanes, caldrà veure quin rumb prenen els esdeveniments i quins són els protagonistes, perquè la realitat no és metafòrica.

8/1/2020