Malgrat la sorpresa inicial pel nomenament, però tenint en compte els esdeveniments i la consegüent gestió arran de la pandèmia, d’ençà que Pedro Sánchez va optar per Salvador Illa Roca com a ministre de Sanitat, hom pot pensar, i possiblement no s’equivoqui, que algun oracle -Miquel Iceta- va inspirar-ne la designació. Aquesta tesi és plausible considerant que la “adhesión inquebrantable” del PSC al candidat a presidir el govern estatal, havia de tenir alguna contrapartida rellevant de cara a Catalunya, almenys de nom: un ministeri per exemple. En base a aquesta premissa, res més adient que col·locar un filòsof al capdavant del ministeri de Sanitat. 

Ironies a part, sempre he pensat i segueixo pensant, que assumir un càrrec comporta estar mínimament preparat, és a dir, conèixer l’àmbit que s’ha de gestionar. Si no és així -cosa força habitual en política- es depèn de l’assessorament de suposats experts -càrrecs de confiança- normalment propers al titular, per la qual cosa, la potencial capacitat de decisió queda condicionada fins al punt d’estar en situació de “dependència permanent”, d’haver “d’empassar-se gripaus” i d’acabar “signant” tot el que se li presenta; en conseqüència, haver d’assumir responsabilitats i en últim extrem, dimitir (cosa que en aquest país no es porta).

És per tot plegat que, des de la racionalitat, s’hauria d’explicar quina és la relació que hi ha entre la Filosofia i la Sanitat. Oi que un raonament lògic ens faria entendre el motiu pel qual un filòsof és ministre de Sanitat?

6/5/2020

En la seva línia, Ada Colau volia tornar a sortir a la foto. Ser protagonista li agrada, no és pas cap novetat; intueixo que es tracta d’una qüestió vocacional. De fet, que les persones tinguin aspiracions és d’allò més lícit, però ves per on, n’hi ha que si no poden ser protagonistes no estan contentes. Què hi farem…

A la senyora alcaldessa de Barcelona se li va acudir la brillant idea d’organitzar un concert “solidari” pressupostat en 200.000 euros, però segons sembla, es pretenia que els artistes actuessin per, diguem-ne filantropia. Així doncs, els 200.000 euros, on anaven a parar?

Tal com està el panorama, em sembla que s’hi s’han d’invertir diners en un esdeveniment de caràcter lúdic, per més “solidari” que sigui, han de revertir en els protagonistes: músics i cantants en aquest cas. Sortir a la palestra per justificar un desgavell com el que s’ha muntat, dient que les productores assumiran la totalitat dels costos, en cap cas justifica el plantejament inicial.

És evident que enguany, la prioritat és invertir en sanitat, però sense descuidar la cultura en qualsevol dels seus àmbits i, òbviament, establir mecanismes de recuperació econòmica, a curt termini, que corregeixin els errors d’un passat recent; si convé, retallant dràsticament les assignacions pressupostàries dels sectors improductius, dels organismes innecessaris i dels càrrecs inútils.

Senyora alcaldessa, suposo que li consten els aplaudiments diaris al sector sanitari i adjacents, i la gran quantitat d’encomiables actuacions musicals “gratuïtes” a les terrasses i balcons de particulars. S’ha d’agrair  a professionals i aficionats, d’arreu del país que, de forma altruista, mostren la seva solidaritat d’ençà que va començar el confinament. Iniciatives com aquestes, sí que tenen sentit, bàsicament perquè ni es pretén ni hi ha lloc per a protagonismes individuals.

A principis de setembre de 2019, vaig escriure una carta -publicada- el títol de la qual era: Professió: “cantamanyanes”. Com és de suposar, es referia a la senyora alcaldessa, i he de confessar que no solament no he canviat d’opinió, sinó que em reafirmo en el contingut cada dia que passa.

3/5/2020

Segons es desprèn de les darreres declaracions del conseller delegat de Banc Sabadell -Jaume Guardiola- l’entitat ha notat l’impacte de la pandèmia (normal, oi?) però que, malgrat aquest imprevist, el banc es manté en bona posició. Tanmateix, considera que caldrà estar a l’aguait de l’evolució de la situació i de com es reactiva l’economia (lògic, oi?).

També aprofita l’ocasió per reivindicar la feina que fa la banca, queixant-se de “l’estigmatització” que pateix el sector. Segons ell: “La banca necessita més reconeixement i menys bufetades” (¿?).

Ignoro si aquestes darreres afirmacions les té interioritzades o bé són conseqüència d’un lapsus, en qualsevol cas citaré alguns exemples, no exclusius de BS, que al meu humil entendre, justifiquen la percepció generalitzada que es té sobre les entitats bancàries: 1) La injecció econòmica de 60.000 milions d’euros -mai retornada- a càrrec de l’Estat, és a dir, de la ciutadania, arran de la crisi financera de  2008. 2) La diligència a l’hora de canviar les seus socials com a resposta del sector a l’1-O de 2017. 3) El cobrament desmesurat de comissions malgrat que moltes gestions es fan mitjançant la banca online. 4) El tractament que es dona als casos derivats de problemes hipotecaris o de lloguer (desnonaments). 5) La supressió d’oficines en detriment dels empleats i del servei al client. 6) La implantació indiscriminada de “sucursals de disseny” i de caixers automàtics al carrer. 7) Els sous, bons, jubilacions i altres prebendes dels directius. 8) El fet de voler justificar el “deixar de guanyar com a pèrdua” malgrat declarar-se beneficis milionaris.

1/5/2020

Juan Martín Díez (1775-1825) anomenat “El Empecinado” fou un militar i líder guerriller durant la Guerra del Francès. El sobrenom d’aquest curiós personatge històric va ser la font de l’expressió “empecinarse” com a sinònim d’obstinar-se en una idea, intenció o bé opinió, en general poc o gens encertada, i sense tenir en consideració altres possibilitats. Tanmateix, la paraula tenia un origen més antic i diferent; en realitat es tractava del sobrenom que, a causa de  l’abundància de pecina (llot negre) al rierol Botijas que creuava el poble, tenien tots aquells que naixien al poble de Castrillo de Duero (Valladolid). Així doncs, referit a una persona, originalment, la paraula “empecinado” tenia el sentit de brut i amb poca cura.

Deixant de banda les connotacions higièniques i pel que fa a la pandèmia, penso en les decisions preses pel Presidente del Gobierno, les quals han posat en evidència el seu “empecinamiento”i em pregunto si en el futur, se’l coneixerà com a Pedro Sánchez “El Empecinado”, perquè Espanya és un país de qualificatius.

Atenció però a Juan Martín Díez, perquè el citat personatge, malgrat ser considerat un heroi en el seu moment, va acabar de forma tràgica. En tant que liberal, el seu posicionament contrari a l’absolutisme de Fernando VII -monarca de la dinastia borbònica que va rubricar de la derogació de la Constitució de  1812- li va costar la vida. Morí a la forca.  

Vagi en compte doncs en Pedro Sánchez, perquè entre els carronyaires d’una oposició infecta, els del seu propi partit i uns assessors de més que dubtosa competència, és probable que -políticament parlant- faci la fi del “cagaelàstics”, la qual cosa s’haurà guanyat a pols per “EMPECINADO”

29/4/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “En el futur coneixerem Pedro Sánchez com El Empecinado”? el 4/5/2020

“De pronto los pesados muros se desplomaron hacia adelante y en medio de un estrépito infernal toda aquella masa informe, con un rumor semejante a la voz de mil cataratas, se sumergió de golpe en el profundo y cenagoso lago, cuyas negras aguas, conmovidas en su sueño secular por aquella avalancha, se cerraron triste y silenciosamente a mis pies, sobre los restos pulverizados de la Casa Usher.”

Serveixi aquest text d’Edgar Allan Poe per descriure -metafòricament parlant-  el panorama que s’albira. No es tracta de ser catastrofista, sinó de contemplar una realitat que no és altra cosa que el resultat de la mediocritat i la incompetència que ha imperat,  i que impera, en aquest país i, que es fa visible cada vegada amb més intensitat. Per acció i per omissió, s’ha arribat a unes quotes de putrefacció del sistema que, quan ha aparegut un problema gravíssim -la pandèmia- i en conseqüència la crisi econòmica que se’n derivarà, el govern central ha estat incapaç de donar respostes racionals malgrat l’escenografia, els actors triats i el desplegament publicitari. Tanmateix, cal ser molt conscients que l’oposició s’ha dedicat, i es dedica, com és habitual, al “acoso y derribo”  en benefici d’interessos de partit i també personals; d’aquí el seu grau de responsabilitat.

Tinc l’esperança que la catarsi que estem vivint serveixi per ressituar-nos a tots plegats, però principalment, per activar i cloure un procés de regeneració que foragiti els paràsits que de la política n’han fet ofici. Llevat d’honroses excepcions, és del tot imprescindible.

23/4/2020

Les meves felicitacions més excelses al cervell gris (¿?) que ha tingut la idea  de quantificar les mascaretes que havien d’arribar a Catalunya, a qui ha donat el vist i plau a la brillant iniciativa i, per extensió, a tothom que hagi intervingut o participat d’alguna manera en el disseny de l’operació. Per a tots i totes, el meu reconeixement!

Ben mirat, i és d’admirar, tot plegat no deixa de ser una exhibició d’intel·ligència emocional i de misèria humana, perquè sens dubte, s’ha de ser miserable per tramar actuacions d’aquesta índole, molt més en moments luctuosos com els que estem vivint en que hi ha persones que moren diàriament.

No crec en casualitats, per tant, entenc que com en altres ocasions, la qüestió de fons no és altra que utilitzar simbolismes especialment significatius -1714 en aquest cas- per proclamar la preponderància de l’Estat en qualsevol moment, circumstància, per damunt de tot i de tothom. De fet, tot s’hi val quan no hi ha arguments i, com va dir Miguel de Unamuno (1864-1936): “Venceréis però no convenceréis”. En qualsevol cas, confio en que més tard o més d’hora, els esdeveniments ens permetin dir: “Hem guanyat perquè hem convençut”.

Ah!, per tal d’evitar falses interpretacions i d’esvair qualsevol dubte, deixar molt clar que el concepte de “guanyar” en política, l’entenc sempre en un context democràtic, és a dir, de pacifisme, de civisme, de respecte i de racionalitat.

Els que han ordit  l’operació “1₁714.000 mascaretes” poden dir el mateix?

13/4/2020

No és cap novetat que hi ha periodistes i d’altres espècimens que tenen la pretensió de ser-ho. Es tracta d’un reducte de la professió, pura porqueria, que malgrat tot té la seva audiència i que es deu a empreses que no es distingeixen precisament per la seva qualitat en matèria informativa.

Dels molts articles que es poden llegir aquests dies de confinament n’hi ha un escrit per un professional contrastat -Jordi Barbeta- que m’ha arribat a l’ànima: L’obsessió malaltissa del Tribunal Suprem. He de dir que comparteixo totalment el seu contingut i no tinc cap problema per qualificar de miserables els qui han ordit una estratègia, indecent, amb l’objectiu de d’articular advertiments i amenaces mitjançant un comunicat de premsa del qual és palès que ningú n’assumeix l’autoria directament.

Al Talmud, text fonamental del judaisme rabínic, pel que fa al dret religiós i a la teologia jueva, es pot llegir: “¡Ai de la generació els jutges de la qual mereixen ser jutjats!”.

1/4/2020

D’ençà que es va iniciar el confinament es venen observant unes actituds i uns comportaments que són un aparador i alhora un indicatiu del tipus de país en el qual ens ha tocat viure. 

Al meu entendre, enguany, hi ha algunes qüestions preocupants a destacar:  1) La gestió del govern de l’Estat que, al marge dels criteris mèdics, impedeix qualsevol iniciativa que s’aparti de la seva línia centralista d’actuació. 2) La retòrica castrense de portaveus condecorats que no porta enlloc ni resol res. 3) La inoperància d’un ministre de Sanitat que sembla estar a la inòpia. 4) La irresponsabilitat, o millor dit, l’estultícia de sectors minoritaris de la societat que, per insolidaritat i egoisme, fan cas omís a les recomanacions sanitàries. 5) L’oportunisme de polítics i polítiques indignes que aprofiten la més mínima ocasió per vomitar el seu discurs demagògic.  

Confio en que una vegada superada la pandèmia, la ciutadania sigui prou intel·ligent com per fer una valoració de tot plegat i actuar en conseqüència, amb l’objectiu de separar el gra de la palla i promoure una regeneració en tots els aspectes. Per higiene mental i dignitat, és imprescindible.

“El polític pensa en les pròximes eleccions, l’estadista en la pròxima generació” (Otto Von Bismarck, 1815-1898).

Acabo manifestant la meva més profunda admiració per tot el personal que, d’una manera o altra està lluitant des del principi, amb professionalitat, abnegació i coratge. A tots ells i elles, moltíssimes gràcies!!!

26/3/2020