Just acabar l’última representació de “Gesta” i ja ens preguntàven quina seria la propera. Com de costum, la propera hauria de ser completament diferent en tots els aspectes. Com que per a nosaltres el teatre és un “divertimento”, és evident que l’obra hauria de permetre dur a la pràctica tot allò que conforma la nostra manera de pensar i de fer.

Després de buscar i llegir ens vàrem decidir per “La llei d’herència” de Santiago Rusiñol, una obra poc coneguda i tal vegada considerada com a menor, però que oferia una colla de possibilitats molt interessants.

No sabem el motiu pel qual Santiago Rusiñol va escriure-la, però en un exercici d’imaginació, podríem arribar a la conclusió que, com en altres ocasions, volia satiritzar o fer crítica festiva. En aquest cas, i si considerem que en aquella època afloràven els primers estudis seriosos de criminologia, quasi podríem afirmar que aquesta va ser la font d’inspiració.

Des d’Itàlia, Cesare Lombroso, considerat el pare de la criminologia moderna, defensava idees tals com: el delinqüent té uns trets antropològics característics, el delicte és un fenòmen natural, existeix un paral.lelisme entre l’home prehistòric, el salvatge, el primitiu i l’actual … Quin material per una personalitat com la de l’autor, acostumat a treure punxa de qualsevol situació !

I aquí som, treballant i gaudint com de costum, amb l’objectiu d’oferir unes representacions dignes i de qualitat, a l’Escola, en un nou espai, amb un muntatge diferent, i sobretot, creient en el que fem.

Març de 2003

El curs passat escrivia l’article “Daina-Isard Teatre” i en ell, al final, feia esment de la “Teoria de l’equilibri”.

Passats alguns mesos, després de rellegir i reflexionar, voldria puntualitzar els conceptes que conformen la nostra filosofia.

Deia:

Ens agrada fer teatre. La societat que ens ha tocat viure comporta un ritme de vida que de vegades pot arribar a ser frenètic. Sembla com si disposar de temps per allò que agrada resultés cada vegada més difícil. Poder desconnectar de l’activitat quotidiana i relaxar-se física i mentalment és cada dia que passa més complicat, i en ocasions, sembla del tot impossible. Doncs bé, davant d’aquesta realitat reivindiquem el valor de l’afecció, en el nostre cas el teatre, com element dinamitzador d’allò que es coneix com a “qualitat de vida”.

Entenem el teatre com un “divertimento”, com una activitat formativa i com exercici de responsabilitat compartida. “Divertimento”. Treball lliurement acceptat i diversió. Aquest és un plantejament positivista que malauradament no sempre es pot desenvolupar en la tasca diària. Per a nosaltres el teatre és una activitat formativa en la qual cadascú pot desenvolupar les seves possibilitats. Llibertat d’elecció però responsabilitat a l’assumir un compromís individual i col.lectiu alhora.

Volem integrar, és a dir, estem oberts a tothom, ja formi part de l’escola o no. El nostre tarannà obert fa que la incorporació de noves persones sigui d’allò més normal. Refusem per principi qualsevol mena de plantejament sectari. No creiem en els clans. Pensem que el contacte entre gent diversa és enriquidor i aporta aire fresc.

No som partidaris d’intervenir en cap mena de competició. Gaudim fent al marge de qualsevol competició. La nostra competició, si es vol dir així, és interna, a nivell de grup i amb l’únic objectiu d’oferir un treball digne i cada vegada més ben fet.

Ens motiva l’agradable risc de donar alternatives i descobrir “talents”. Si en l’esport anomenat de risc es descarrega l’adrenalina en el teatre també. Apostar per una persona no és fàcil, té el seu risc, de vegades molt. Però si el risc és alt, molt més alta és la satisfacció d’haver encertat en l’elecció. No es podria demostrar res sense tenir l’oportunitat de fer-ho. Juguem al possibilisme.

Considerem que tothom que hi participa pot tenir alguna cosa a dir. Som receptius. El diàleg és la base de la nostra relació. A banda de les pautes marcades per la direcció considerem que les aportacions contribueixen a millorar l’espectacle. La receptivitat estableix una complicitat entre tots els components del grup i al final això es nota. El públic percep aquest clima.

No ens agraden els protagonismes individuals. Som un col·lectiu compromès en el qual cadascú desenvolupa la seva tasca. L’activitat teatral és el resultat d’una suma i conjugació d’esforços per part de persones que es veuen i d’altres que estan a l’ombra. Algú es pot imaginar una posta en escena sense el component tècnic i logístic? Què seria del o de la protagonista si un secundari o secundària no donés la rèplica adequada en el moment oportú? Per tant, té sentit parlar d’individualitat?

Valorem l’autocrítica i l’acceptació de les limitacions personals. Cada professió requereix fer autocrítica de forma periòdica i reconèixer les pròpies limitacions. Si això és així, què no s´ha de fer quan es tracta d’una simple afecció? Diuen que la ignorància és atrevida, per tant, del coneixement de si mateix en depèn tenir clar allò que es pot fer o no. La humilitat entesa de forma natural ajuda a saber fins a quin nivell de compromís es pot arribar.

Ens mou un esperit de superació. La rutina va en contra de qualsevol inquietud, porta a la inèrcia i al conformisme. Des d’aquesta òptica ens neguem a fer per fer. Volem descobrir, experimentar, innovar i si és el cas, rectificar els nostres propis errors. Aspirem a créixer. El dia que diguem “ja està bé”, deixarem de fer teatre.

Tenim tendència a “complicar-nos la vida” perquè creiem en la “Teoria de l’equilibri”. “Complicar-nos la vida” significa procurar posar en pràctica els nou punts anteriors.

Conclusió:

La “Teoria de l’equilibri” es fonamenta en valors que haurien de formar part de la vida de qualsevol persona. Res extraordinari, res que no es pugui aconseguir amb L’EDUCACIÓ.

Març de 2002

Des dels seus inicis la nostra escola va tenir inquietuds teatrals. A la pròpia aula o bé aprofitant qualsevol festivitat, sempre hi havia la persona disposada a preparar algun muntatge.

Recordo un professor de llengua, castellana en aquells temps, utilitzant el teatre com a eina de treball, com a recurs didàctic mitjançant el qual i d’una manera sistemàtica es fomentava el desenvolupament progressiu i eficaç de l’expressió oral de forma atractiva, lúdica i motivadora.

Recordo també altres experiències… L’època de les activitats extraescolars en què es feia teatre i al final del curs s’oferia una representació. Entremig i de refiló, alguna incursió en el món del musical també, en “play-bac” naturalment. Quina llàstima no tenir-ho tot enregistrat …! La videoteca seria considerable.

Als anys vuitanta i després als noranta, “Els Pastorets” amb gent des de nou a divuit anys. El muntatge escènic dels Jocs Florals com a introducció de la festa, creat a partir de les propostes d’uns alumnes cada vegada més motivats. I així vàrem arribar a la celebració dels vint-i-cinc anys. Obra, “La Baldirona”. Crec sincerament que amb “La Baldirona” es va iniciar un període de producció teatral molt important, tant pel que fa a les obres representades com per la quantitat i varietat de persones que hi van participar, hi participen i espero que també hi participaran en properes ocasions. “Els analfabets”, “Souper -Tango”, “Tafalitats”, “La feréstega domada” i “Gent d’ara” per celebrar el trentè aniversari.

I és precisament aquí quan ens vàrem plantejar la possibilitat de formar companyia amb tot el que això significa. La Companyia de teatre Daina-Isard, l’objectiu de la qual és continuar fent teatre en base als principis que responen a la nostra manera de pensar:

• Ens agrada fer teatre
• Entenem el teatre com un “divertimento”, com una activitat formativa i com exercici de responsabilitat compartida
• Volem integrar, és a dir, estem oberts a tothom, ja formi part de l’escola o no
• No som partidaris d’intervenir en cap mena de competició
• Ens motiva l’agradable risc de donar alternatives i descobrir “talents”
• Considerem que tothom que hi participa pot tenir alguna cosa a dir. Som receptius
• No ens agraden els protagonismes individuals. Som un col.lectiu compromès en qual cadascú desenvolupa la seva tasca
• Valorem l’autocrítica i l’acceptació de les limitacions personals
• Ens mou un esperit de superació
• Tenim tendència a “complicar-nos la vida” perquè creiem en la “Teoria de l’equilibri”

Març de 2001

El proper mes de maig i amb motiu de la celebració del trentè aniversari de la nostra escola, posarem en escena l’obra de teatre “Gent d’ara” d’Eduard Coca i Vallmajor. Nascut a Barcelona l’any 1872 i mort el 1908 fou col·laborador habitual de la revista “Cu-cut” amb el pseudònim de KOK. La seva producció teatral, a més de l’obra esmentada, va ser un monòleg titulat “Casat !” i una paròdia sobre Sherlok Holmes.

Pel que fa a “Gent d’ara”, tot i que va ser escrita a principis de segle, concretament l’any 1908, any de la mort de’n Coca, pot afirmar-se que el seu contingut té plena vigència. Certament que els temps, les persones i les circumstàncies han canviat, però hi ha situacions i personatges que en el decurs de la història es repeteixen de forma cíclica. De fet, alguns comportaments i tarannàs ens poden resultar del tot familiars en una època completament diferent, és a dir, l’any 2000. Les relacions familiars, els conflictes generacionals, les aparences, els rols socials, els valors, el principi d’autoritat, el concepte d’educació … etc, no formen part també avui de la condició humana ?

Ben segur que “Gent d’ara” ens provocarà unes sensacions que tal vegada ens facin reflexionar … Pura vivència actualitzada. Comèdia dramàtica o drama amb dosis de comèdia? Còm classificar-la ? Des del senyor Francisco a donya Mercedes, personatges tots ells autèntics, actuals i absolutament vius.

Conseqüents amb el concepte que tenim del teatre com a “divertimento” esperem passar-nos-ho bé i fer-vos gaudir amb la gent d’abans, de començaments de segle, però que en el fons és “Gent d’ara”.

Març de 2000

Fa un cert temps, mentre parlava d’un projecte, se´m va demanar quina opinió tenia sobre “la salut” del teatre a Olesa. La pregunta em va sorprendre, no me l’esperava.

He de confessar que la meva resposta immediata no va ser massa explícita. Vaig dir que depenia del concepte que es tingués de salut però que de totes maneres, la meva percepció m’obligava a manifestar que el teatre a Olesa gaudia de força bona salut.

Alguns dies després, tot reflexionant sobre el tema, em vaig plantejar les següents qüestions:

• Sempre s´ha dit que Olesa té un potencial teatral molt important. S’explota   aquesta capacitat?
• La gent que es diu “de teatre”, s’implica seriosament en projectes ?
• Es busquen nous reptes ?
• A nivell d’afeccionats, persisteix la idea de categories ?
• Els clans, són positius ?
• Es viu de records ?
• Es compta amb els joves ?
• I amb els no tan joves ?
• S’és crític en el bon sentit de la paraula o simplement es critica ?
• S’opina amb coneixement de causa ?
• S’entén el concepte “autocrítica” ?
• S’és conscient de les pròpies limitacions ?
• Hi ha humilitat ?
• Es creu en els “mites” locals ?
• S’és capaç de renunciar a “protagonismes” ?
• Es valora l’esforç col.lectiu ?
• Es té clar que formar part d’un col.lectiu requereix disciplina i repecte a la tasca comuna?
• Quin concepte es té de responsabilitat ?
• Els pressupostos han de ser racionals ?
• Es creu en la dignitat de l’espectacle ?
• El públic, mereix un respecte?

…

Aquestes i moltes altres ben segur que podrien ser motiu de debat i de polèmica, però en absolut pretenc tal cosa. La meva intenció és simplement promoure qualsevol tipus de reflexió personal per respondre a la pregunta que se´m va fer. El teatre a Olesa, gaudeix de bona salut?

Març de 1999

“El teatre és un gènere literari de gran tradició cultural. Utilitza el mot parlat amb totes les seves variants: diàleg, monòleg, silencis… Les paraules es poden dir en prosa o en vers, i poden expressar des del realisme més cru a la màxima estilització poètica.  Aquest però no és el seu únic llenguatge. Hi intervenen de manera molt important també, el gest i el moviment, la mímica facial, el maquillatge, el pentinat, la màscara, el vestuari, la il.luminació, la música i els efectes sonors, el decorat. I tots coincideixen a formar un tot que és el missatge que rep l’espectador, de manera simultània encara que no al mateix ritme; així, en un moment determinat de l’espectacle rep, alhora, sis o set informacions (decorats, vestuari, il.luminació, moviments i gestos dels actors, la seva expressió mímica, la seva dicció), però alguns d’aquests elements romanen – el decorat, per exemple -, alhora que d’altres van passant – la paraula, els gestos – . Aquest conjunt de signes és la teatralitat”.

Si hom es planteja la relació que hi pot haver entre el teatre, els “chorizos” i els “polacos”, ben segur que arribarà a la següent conclusió: no tenen res a veure. El Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua defineix el “chorizo” com “un pedazo corto de tripa lleno de carne, regularmente de puerco, picada i adobada” i “el polaco” com “un natural de Polonia”. A banda d’aquestes definicions acadèmiques, tothom coneix les connotacions de caire despectiu que tenen els termes esmentats. S’entén per “chorizo” una persona que roba o estafa amb una certa habilitat, i per “polaco” un català.

Doncs bé, al contrari del que podia semblar, hi ha una estreta relació entre el teatre, els “chorizos” i els “polacos”.

Segons les cròniques de l’època, els “chorizos” eren els partidaris del Teatro del Príncipe (Madrid, 1742). Sembla ser que un tal Francisco Rubert, actor de la companyia, en una funció de tarda i a falta d’uns xoriços que s’havia de menjar en plena escena, va improvisar una gran quantitat i varietat d’exclamacions contra l’encarregat de l’atrezzo. La reacció del públic va ser immediata, un atac de riure col.lectiu. Des d’aleshores l’enginyós actor va ser anomenat “el de los chorizos”, i de la mateixa forma també foren reconeguts tots els qui a partir d’aquell moment assistien a les representacions del Teatre del Príncipe.

Les mateixes cròniques diuen que els “polacos” eren els partidaris del Teatro de la Cruz (Madrid, 1742). L’apel.latiu es deu a Pedro Polaco, frare trinitari, cap d’un grup d’espectadors (los parciales), que quan hi havia una funció d’estrena al Príncipe, hi anaven a xiular, cosa que també feien els altres quan l’estrena era al de la Cruz. Es diu que els “polacos” duien una cinta blau cel al barret per tal de distingir-se dels “chorizos” que també en portaven una, daurada, però.

Vet-ho-aquí doncs l’origen històric dels “chorizos”, dels “polacos” i de la seva relació amb el teatre. Qui ho havia de dir!

Març de 1998

El teatre entès com a “divertimento” és una activitat col.lectiva que permet passar molt bones vetllades a la gent que comparteix aquesta afecció. El fet de trobar-se periòdicament i participar de forma activa en el procés de creació d’un espectacle és sempre una experiència gratificant, i normalment, qui ho prova sol repetir.

Des de la primera lectura, i de manera progressiva, es pot observar com els participants s’impliquen cada vegada més i van configurant el seu personatge. Paral.lelament, es donen situacions que fan dels assaigs trobades realment divertides. Un comentari, unes indicacions, una correcció, una prova, una aportació, una anècdota , una discussió també, provoquen reaccions espontànies sovint molt saludables si es té un bon sentit de l’humor.

És important que l’assaig sigui divertit i malament quan es converteix en rutina. L’assaig ha de motivar i ha de possibilitar que l’actor exterioritzi les seves potencialitats interpretatives. Diversió, però amb serietat i responsabilitat.

Des d’una òptica de lliure participació, però atès que llibertat obliga i compromet, considero que en el teatre, el resultat final respon a una suma d’esforços individuals dins d’un projecte comú assumit per tots amb responsabilitat i alegria.

D’acord amb aquesta manera d’entendre el teatre, una colla de gent il·lusionada estan treballant en la creació d’una comèdia musical basada en el text de l’obra Souper – Tango de Santiago Rusiñol. Vint-i-cinc personatges, ballet i música en directe són els ingredients. A més, com sempre, els que amb el seu suport tècnic fan possible la màgia de l’espectacle i sense la col.laboració dels quals res no seria possible.

Aquest és l’actual projecte. Després de La Baldirona i Els analfabets, un “divertimento” més … Souper – Tango.

Març de 1997

En el marc del teatre no professional, quan hom decideix posar en escena una obra, un dels aspectes més problemàtics, i sovint motiu de preocupació, és encertar el repartiment. Una postura còmoda consisteix en buscar actrius i actors d’experiència contrastada. L’altra cara de la moneda, treballar amb persones que no han fet mai teatre o bé n’han fet molt poc.

Al meu entendre, la decisió correcta i alhora gratificant és buscar l’equilibri entre experiència i inexperiència. És necessari donar l’oportunitat. Tothom ha començat. Qui no recorda la primera vegada que va fer teatre? La persona que interpreta per primera vegada ha de tenir la confiança de la direcció i el recolzament dels companys. Suport tècnic, però principalment humà. S’ha de sentir còmoda i ha d’anar adquirint seguretat. Mitjançant l’assaig ha d’arribar a un nivell d’autocontrol i relaxament que li permeti explorar totes les seves possibilitats i, així, progressivament, introduir-se en el procés de creació del personatge i de tota l’obra. Quants talents han aflorat, però quantes persones no han tingut mai l’oportunitat de demostrar la seva vàlua!

El teatre entès com activitat col·lectiva, lluny de protagonismes, afavoreix el desenvolupament personal i comporta sentir-se part essencial d’un engranatge cada vegada més equilibrat. I arriba el dia de la representació. Actrius i actors davant el públic. L’hora de l’examen. Exposats a la crítica. Nervis exterioritzats quasi sempre com a conseqüència del sentit de responsabilitat. Responsabilitat individual i col·lectiva. Individual per un mateix i col.lectiva per tots aquells que no es veuen però sense els quals, res de tot allò seria possible. Al final, l’aplaudiment i un sentiment íntim de satisfacció per la prova superada. Vivències per haver tingut l’oportunitat de fer teatre.

Març de 1996