Era l’any quinzè de l’Imperi de Tiberi Cèsar quan, essent procurador de Judea Ponç Pilat, essent Herodes el tetrarca de Galilea i essent Anàs i Caifàs els prínceps dels sacerdots…

Caifàs: Tres delictes, Ponç Pilat, tots de pena capital: sedició, atentat contra el tresor de l’estat i suplantació reial! […] Pilat: No puc condemnar aquest reu… Cap culpa no és provada. Caifàs: Acabem d’una vegada! […] Pilat: Sabeu que m’heu obligat a escriure aquesta sentència que és contra la consciència del jutge que us ha escoltat. Si ara doncs trobeu amarg el rètol que va a la creu, hi ha un remei: no us el mireu, i tombats, passeu de llarg […] Caifàs: Canvia el rètol! Enclou tot ell un contrasentit! Pilat: El que és escrit, és escrit, I marxeu, que ja n’hi ha prou ! […] I ara que heu comès el mal us domina ja la por de que esdevingui el prodigi! Caifàs: I a tu no  et domina, no? Pilat: No crec en res de la vida i de res no tinc temor! Però si ell ressuscita, que serà de tu, pretor? (La Passió d’Olesa de Montserrat).

Malgrat la distància temporal, el context social i el component religiós, no em puc estar d’establir una comparativa entre el contingut d’aquest text i la situació que estem patint. És innegable que en aquells temps, el Sanedrí va construir un relat ple de falsedats amb un únic objectiu: anihilar un revolucionari i amb ell, el missatge alliberador que predicava.

Qualsevol condemna sense proves és una ignomínia que no té res a veure amb la justícia, però si amb la venjança. “Però quan la veritat s’imposi, què serà de tu, pretor?” Reflexió extensible a tothom que ha participat en la fal·làcia judicial que ens ocupa i ens preocupa.

2/11/2018

Les meves felicitacions al senyor Mario Martínez (Barcelona) per la seva carta: “No entiendo que gente que no ha estado nunca en Catalunya sean anticatalanes”. Reconforta veure que hi ha persones amb seny i que, a més, tenen el valor de fer públiques les seves opinions i defensar-les amb arguments sòlids. D’això se’n diu constructivisme.

A partir d’aquí, em permeto fer cinc puntualitzacions per tal de contrarestar possibles crítiques a qui ens ha regalat una magnífica reflexió: 1) En cap cas s’ha de renunciar a les arrels perquè són senyals d’identitat de les quals hom ha de sentir-se orgullós. 2) És de desagraït atacar a qui t’ha acollit sense condicions i t’ha ofert oportunitats per a progressar. 3) No s’ha de confondre integració amb assimilació. Integrar-se sempre és enriquidor, entre altres coses, perquè incrementa el bagatge cultural. 4) Opinar sobre un tema sense estar-ne informat no és intel·ligent, just el contrari, demostra estultícia. 5) Històricament, el “seguidisme” ha estat un fenomen que ha beneficiat la demagògia, eina pròpia dels desaprensius. En qualsevol cas, tenir criteri propi costa perquè obliga a pensar.

21/10/2018

Els de la meva generació, ben segur que recordaran (quan a l’escola sí que s’adoctrinava) la famosa enciclopèdia Álvarez. En ella, es definia Espanya com una “unidad de destino en lo universal” i també es podia llegir allò de “una, grande y libre” tot referint-se a la idea de “patria”.

Suposant que es pugui, em pregunto si hi ha algun intel·lectual unionista que sigui capaç d’explicar què significa “unidad de destino en lo universal”, concepte abstracte per excel·lència, però del gust dels “afectos al régimen” i dels nostàlgics d’èpoques pretèrites, que han despertat de la letargia.

Pel que fa a “una, grande i libre” no cal, perquè, sens dubte, Espanya és única; que se la consideri gran, depèn del concepte d’aquesta magnitud que es tingui i pel que fa a la llibertat, la història recent és ben explícita.

En entorns suposadament civilitzats, la retòrica totalitària s’hauria d’haver superat, perquè històricament han quedat demostrats els seus efectes nocius.  És per això que voldria creure que, al segle XXI, la majoria de la ciutadania té plena consciència que el ressorgiment de l’extrema dreta, bàsicament es deu al discurs de personatges indecents i assedegats de poder (Casado, Rivera i la resta d’impresentables que els fa de claca) amb el suport econòmic i mediàtic de poders fàctics sense escrúpols.

El fanatisme i la ignorància, xacres estructurals del país, com no podia ser d’altra manera, són els aliats imprescindibles d’aquest ressorgiment que hauria de ser neutralitzat, de forma contundent per l’acció competencial dels tres poders de l’Estat.

“España es una deformación grotesca de la civilización europea” (Ramón María del Valle-Inclán, 1866-1936).

15/10/2018

Publicada al Bloc de VILAWEB el 25/1/2021

Els trets que defineixen l’estupidesa són variats, però de tots ells n’hi ha un que és extremadament significatiu. L’estúpid acostuma a destacar per la seva  presumpció, presumpció que progressivament es transforma en supèrbia. Segons el jurista musulmà Abu Bakr Al-Turtus (1059-1126), “la supèrbia és un excés de presumpció”.

Pels estúpids, l’única manera d’aconseguir protagonisme és fer ostentació pública de la seva estupidesa. Aquest procedir és típic d’uns personatges que es dediquen a “fer de polítics” perquè de la política n’han fet el seu ofici.

Davant del nivell exhibit, se m’acut la possibilitat que alguna universitat es decideixi a crear una nova titulació: Màster en estupidesa. Ben segur que la quantitat de matriculacions suposaria una bona font d’ingressos per a les facultats seleccionades. Una altra cosa fóra el prestigi, cosa que avui dia sembla ser que no té massa importància.

Albert Camus (1913-1960) deia que “l’estupidesa insisteix sempre”, motiu pel qual, obtenir l’acreditació acadèmica seria relativament fàcil perquè d’estúpids no en falten, en especial d’insistents (només cal veure que passa al Congrés, al Parlament, a les tertúlies i llegir determinats articles).

Tal com s’ha evidenciat en casos recents, no els caldria anar a classe, ni haver de presentar treballs i molt menys, presentar-se a algun tipus d’examen; pels docents, seria suficient comprovar la capacitat de l’estúpid a l’hora de persistir en allò que el caracteritza.

12/10/201

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La nova titulació dels màsters en estupidesa” el 5/11/2018

Estic molt tip de les dissensions entre els partits independentistes, i com jo, imagino que una bona part dels demòcrates (independentistes o no) que únicament aspiren a clarificar una situació que es tradueix en una pregunta ben senzilla: què vol la  ciutadania de Catalunya?

Sembla ser que no n’hi ha prou amb les andanades unionistes (farcides de demagògia), que s’han de barallar entre ells donant un espectacle llastimós. Inaudit i inútil a tots els efectes!

Els grans moments de la història requereixen polítics que estiguin a l’altura, que deixin de banda els interessos partidistes, en ocasions personals, i orientin les seves accions en el sentit de l’objectiu comú. D’aquests tipus de polítics se’n diu estadistes. En tenim?

Pel missatge que comporta, no em cansaré de fer referència a tres fragments de La Passió d’Olesa de Montserrat molt significatius i de vigent actualitat:

“Sempre el mateix: la discòrdia. Fariseus i saduceus! Com pot haver-hi concòrdia entre els llops i les guineus? Fa molts anys la nostra terra era un verger beneït; però encengueren la guerra les discòrdies de partit.”

“I vingué la gran desfeta: la discòrdia entre germans portà una carrera feta de legionaris romans. No tingueren resistència i els imposaren la pau. I la nostra independència s’ha tornat la d’un esclau”.

“I quan arribi aquesta hora de llum i de llibertat, cal que ens trobi a tots alhora ben units i al seu costat!”

6/10/2018

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Catalunya: tan difícil és posar-se d’acord? el 13/10/2018

De bell antuvi i pel que fa als esdeveniments que s’han pogut veure, manifestar que ni comparteixo les actuacions dels Mossos ni les accions dels eixelebrats del sector independentista. Les unes per desprestigiar el Cos i les altres per enterbolir una majoria incontestable de manifestants assenyats. Tothom hauria de ser molt conscient que aquest no és el camí. Dels que van venir a provocar, ni cas.

Dit això i vistes algunes declaracions posteriors, vull incidir (una vegada més i van…) en dos individus que personifiquen la negació dels drets i de les llibertats fonamentals:  Pablo Casado i Albert Rivera.

Senyor Casado, puc entendre les seves mancances, però a banda d’amenaçar i reclamar obsessivament l’aplicació del 155, sap fer alguna altra cosa? Ha sentit parlar mai de constructivisme? Vostè representa la típica figura de l’arribista que ha aconseguit el càrrec que ostenta no precisament per mèrits propis, sinó per desmèrits dels altres, motiu pel qual, ha de fer el que sigui per mantenir-s’hi. Ai, ai, ai, la dignitat!

Senyor Rivera, puc entendre que el seu reiteratiu discurs sigui conseqüència de les frustracions que acumula. Sap què vol dir esperit de servei? Vostè està en política simplement per servir-se’n. Vigili perquè no superar una frustració sovint traumatitza. Com actor mediocre que és, tingui molt present que quan el públic s’afarti de les seves interpretacions, quedarà esborrat de qualsevol repartiment. I caure en l’oblit sí que traumatitza!

Prestarien un bon servei a la ciutadania “comprant-se un bosc i perdent-se”, perquè desapareixent del mapa polític, tothom hi sortiria guanyant. Dit d’altra manera: farien un magnífic favor a la democràcia. Saben de què parlo?

2/10/2018

Arran de la polèmica suscitada per la venda de bombes “intel·ligents” a l’Aràbia Saudita, s’ha destapat un afer de vital importància: Catalunya disposa d’armes de destrucció massiva.

Per si el relat “oficial” no és prou surrealista, a partir d’ara i amb l’objectiu de fer-lo més creïble, es prendran les mesures oportunes (sempre aplicades amb proporcionalitat) per tal que els nens i les nenes (adoctrinats i adoctrinades) no facin avions de paper. Com sempre, hi haurà danys col·laterals inevitables, motiu pel qual, el sector de la papiroflèxia corre el risc d’entrar en crisi, probablement es perdran llocs de treball en detriment de l’economia. El bel·licisme no és gratuït.

Cal informar que segons els experts en la matèria, la perillositat dels avions de paper ve donada per la tecnologia bèl·lica d’última generació amb la qual han estat dissenyats i construïts. A destacar el seu desplaçament silenciós i l’absència de contaminació, cosa que confirma el respecte pel medi ambient. És pot afirmar amb rotunditat que són armes ecològiques de proximitat. En qualsevol cas, es prohibirà la seva fabricació i s’impugnarà o es presentarà querella sobre qualsevol decisió que contravingui l’ordre, el decret, la llei… O el què faci falta!

Última hora: el Consell Regulador de la Denominació d’Origen certifica que el paper emprat en la construcció dels avions prové de boscos autòctons i d’empreses catalanes homologades.

Els catalans s’estan passant!

29/9/2018

Publicada a EL PERIÓDICO  amb el títol “Les “armes de destrucció massiva” de Catalunya” el 9/10/2018

Le capitain Fracasse va ser una pel·lícula francesa del 1961. Situat al segle XVII, l’argument es pot resumir tal com segueix: tot veient-se arruïnat, el noble Philippe de Sigognac(Jean Marais) decideix unir-se a una companyia de teatre. S’enamora d’Isabelle ( Geneviève Grad) i per aquest motiu es veu implicat en un duel. El cert és que la pel·lícula no és cap cosa de l’altre món, una de les moltes pel·lícules d’aventures de l’època. Particularment, però, em crida l’atenció el títol, en especial la paraula fracasse.

Des del 1961 han passat cinquanta set anys i Le capitain Fracasse, continua vigent, això si, a Catalunya i, enguany personificat per Manuel Valls, i no precisament com a protagonista d’una pel·lícula d’entreteniment, més aviat d’una obra de teatre, d’una farsa.

Els esdeveniments diran de qui s’enamora (si és que ja no n’està d’enamorat) i si també es veu involucrat en un duel; en qualsevol cas, si s’ha de batre en duel (és una expressió) possiblement sigui per motius inconfessables i, està per veure qui serà el contrincant.

Algú podia sospitar que hi hauria una segona edició de Le capitain Fracasse? Ah, per cert, alguns dels secundaris van ser: Gerard Barray, Anna Maria Ferrero, Philippe Noiret,Louis de Funes i Jean Rochefort. Avui és evident que els secundaris són de C’s.

Tres anys més tard, Jean Marais i Louis de Funes, també van protagonitzar Phantomas. De fantasmes sempre n’hi haurà, oi?

27/9/2018

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Manuel Valls, “Le capitain Fracasse” l’1/10/2018