Estic molt tip de les dissensions entre els partits independentistes, i com jo, imagino que una bona part dels demòcrates (independentistes o no) que únicament aspiren a clarificar una situació que es tradueix en una pregunta ben senzilla: què vol la  ciutadania de Catalunya?

Sembla ser que no n’hi ha prou amb les andanades unionistes (farcides de demagògia), que s’han de barallar entre ells donant un espectacle llastimós. Inaudit i inútil a tots els efectes!

Els grans moments de la història requereixen polítics que estiguin a l’altura, que deixin de banda els interessos partidistes, en ocasions personals, i orientin les seves accions en el sentit de l’objectiu comú. D’aquests tipus de polítics se’n diu estadistes. En tenim?

Pel missatge que comporta, no em cansaré de fer referència a tres fragments de La Passió d’Olesa de Montserrat molt significatius i de vigent actualitat:

“Sempre el mateix: la discòrdia. Fariseus i saduceus! Com pot haver-hi concòrdia entre els llops i les guineus? Fa molts anys la nostra terra era un verger beneït; però encengueren la guerra les discòrdies de partit.”

“I vingué la gran desfeta: la discòrdia entre germans portà una carrera feta de legionaris romans. No tingueren resistència i els imposaren la pau. I la nostra independència s’ha tornat la d’un esclau”.

“I quan arribi aquesta hora de llum i de llibertat, cal que ens trobi a tots alhora ben units i al seu costat!”

6/10/2018

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Catalunya: tan difícil és posar-se d’acord? el 13/10/2018