Era l’any quinzè de l’Imperi de Tiberi Cèsar quan, essent procurador de Judea Ponç Pilat, essent Herodes el tetrarca de Galilea i essent Anàs i Caifàs els prínceps dels sacerdots…

Caifàs: Tres delictes, Ponç Pilat, tots de pena capital: sedició, atentat contra el tresor de l’estat i suplantació reial! […] Pilat: No puc condemnar aquest reu… Cap culpa no és provada. Caifàs: Acabem d’una vegada! […] Pilat: Sabeu que m’heu obligat a escriure aquesta sentència que és contra la consciència del jutge que us ha escoltat. Si ara doncs trobeu amarg el rètol que va a la creu, hi ha un remei: no us el mireu, i tombats, passeu de llarg […] Caifàs: Canvia el rètol! Enclou tot ell un contrasentit! Pilat: El que és escrit, és escrit, I marxeu, que ja n’hi ha prou ! […] I ara que heu comès el mal us domina ja la por de que esdevingui el prodigi! Caifàs: I a tu no  et domina, no? Pilat: No crec en res de la vida i de res no tinc temor! Però si ell ressuscita, que serà de tu, pretor? (La Passió d’Olesa de Montserrat).

Malgrat la distància temporal, el context social i el component religiós, no em puc estar d’establir una comparativa entre el contingut d’aquest text i la situació que estem patint. És innegable que en aquells temps, el Sanedrí va construir un relat ple de falsedats amb un únic objectiu: anihilar un revolucionari i amb ell, el missatge alliberador que predicava.

Qualsevol condemna sense proves és una ignomínia que no té res a veure amb la justícia, però si amb la venjança. “Però quan la veritat s’imposi, què serà de tu, pretor?” Reflexió extensible a tothom que ha participat en la fal·làcia judicial que ens ocupa i ens preocupa.

2/11/2018