Se suposa que els diputats i diputades van al Congrés o al Parlament a treballar. Se suposa que quan es va a treballar, s’ha d’estar per a la feina. Se suposa que si s’està per a la feina, no hi pot haver cap element de distracció a l’abast: llibres, revistes, diaris, tauletes, mòbils … Tot plegat, molt suposar, però…

Però pel que es veu, de forma recurrent, n’hi ha que es dediquen a omplir el temps amb activitats diverses que res tenen a veure amb les seves obligacions professionals, si és que el fet de dedicar-se a la política es pot considerar una professió. Normalment es parla de servei a la ciutadania, oi?

També, de forma recurrent, es pot constatar la mala o nul·la educació que impera als hemicicles: escons buits segons qui parla, desinterès pel què es diu,  comentaris en veu alta, aplaudiments en forma de claca,  crits, xiulades … 

Pel que fa a l’abandonament de l’escó, cosa molt freqüent, considero que és una falta de respecte i una mala pràctica tolerada. Òbviament, en qualsevol altre sector seria impossible un comportament similar, perquè tothom coneix les conseqüències de tipus econòmic o laboral que es deriven de l’incompliment de les seves obligacions. O és que els diputats i diputades no en tenen?

Tot plegat un espectacle lamentable i inadmissible que retrata a la perfecció  bona part dels i les que haurien de tenir molt present que cobren de l’erari públic – sufragat per tota la ciutadania – per fer una feina que segons sembla, és de dubtosa o nul·la productivitat.

En qualsevol cas el problema rau en el fet que tot aquest sistema de privilegis és un tripijoc compartit, on tothom hi va bé atès que les diferències ideològiques  no acostumen a ser prioritàries perquè se subordinen als interessos econòmics dels que se suposa que ens representen.

Des d’una òptica racional, són admissibles aquest tipus de martingales descontrolades en àmbits on haurien de prevaldre el sentit del deure i la responsabilitat? I què dir de les formes? Sovint, la falta d’educació provoca vergonya aliena.

Les institucions esmentades mereixen un respecte i els seus membres haurien de fer pedagogia, entre d’altres qüestions, de les bones formes que, en definitiva és el que ens arriba a través dels mitjans de comunicació i conformen tot un mostrari d’actituds i comportaments indignes.

Tanmateix, com escriví Jacinto Benavente (1866-1954) a Los intereses creados: “He aquí el tinglado de la antigua farsa…”

Març de 2026