Allò que amb aigua comença per força s’ha d’aigualir

“Allò que amb aigua comença per força s’ha d’aigualir” (La Passió d’Olesa de Montserrat).

Des d’una òptica racional, si a casa nostra -Catalunya- la passada legislatura va acabar com va acabar, algú podia pensar que començar-ne una de nova variant-ne el repartiment de l’auca aconseguiria un èxit de públic i crítica? Cras error, perquè la dramatúrgia segueix sent la mateixa i el fracàs de la temporada teatral anterior fou estrepitós.

És evident que les suposades tàctiques i estratègies emprades no han reeixit i que, com d’habitud, els interessos de partit s’han posat per davant dels que el país reclama amb raó sobrada. La realitat corrobora que la mediocritat de la classe política, la manca de voluntat i altres dèficits -llevat de comptades excepcions- conformen un dic de contenció que impossibilita qualsevol gestió de signe positiu malgrat el potencial d’una ciutadania cada vegada més decebuda i fastiguejada per la inoperància d’aquells i aquelles que s’atorguen llur representació cada quatre anys.

I arribats a aquest punt, què? Només apel·lar a l’honestedat, valor en desús evident i també a la coherència com a pilar de la més elemental credibilitat. Per bé que s’intenti reiteradament, la retòrica mai podrà substituir els conceptes que emanen de les llibertats, els drets i les responsabilitats; així doncs, quedi clar que la frase del principi, lluny de voler pervertir el llenguatge, és només una metàfora.

11/10/2022

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Política catalana: Allò que amb aigua comença per força s’ha d’aigualir” el 17/10/2022