Fa 300 anys que no es vol entendre que Catalunya és una nació, se la considera propietat de l’Estat i com a tal se li aplica l’anacrònic “dret de conquesta” en forma d’un finançament injust basat en un concepte pervers de solidaritat que a molts ja els hi va bé. Qualsevol iniciativa sorgida a Catalunya no és ben vista i en els darrers temps se la qualifica d’il·legal o d’anticonstitucional. Esporàdicament es promouen campanyes anticatalanes aprofitant qualsevol pretext i es crea un sentiment de rebuig en aquells que desconeixen quina és la realitat. La llengua catalana és menyspreada obviant la riquesa cultural que com a qualsevol altra llengua representa, hi ha una obssessió per presentar el castellà com a llengua marginada quan la realitat demostra just el contrari, per tant, negar-ho és pura fal·làcia. No s’enten que persones no nascudes a Catalunya entenguin Catalunya i tinguin la voluntat d’integrar-se amb tota normalitat però es considera normal i s’aplaudeix que persones nascudes aquí es comportin com  “bufons” alhora que no fan altra cosa que seguir consignes orientades a torpedinar la convivència més elemental fomentant enfrontaments, sortosament només dialèctics, i denunciant conflictes inexistents. Tenim la desgràcia de patir una plaga de personatges que a l’ampar de la democràcia viuen de la política, escenifiquen la seva preocupació pels problemes del pais i ofenen la intel·ligència de les persones amb plantejaments sectaris carents de tot fonament i en ocasions adobats de falsedats, gestats sense cap mena d’escrúpol pels estrategues de torn, amb l’unic objectiu de perpetuar-se en la seva posició de privilegi. Per combatre aquesta xacra és del tot imprescindible una regeneració de la política, recuperar els valors democràtics autèntics, els comportaments ètics i l’honestedat.

30/4/2013