Ara resulta que el PNB ha decidit donar suport als pressupostos de l’Estat a canvi de 15 anys de tranquilitat fiscal a més de retornar-li 1400 milions d’euros pels deutes corresponents a la quota des de l’any 2007. Com sempre, vetllen pels seus interessos i, en aquesta ocasió, el PP, en minoria i necessitat de vots, ha acceptat les seves exigències sense la més mínima objecció. Me n’alegro pels ciutadans d’Euskadi. Me n’alegro, però no deixo de pensar en les reaccions de la resta de l’Estat espanyol si aquesta situació s’hagués produït a Catalunya.

Estic fins a la barretina de sentir com se’ns tracta de: fenicis, mercantilistes, egoïstes, insolidaris … i d’altres qualificatius que m’abstindré de comentar, quan la realitat demostra just el contrari. En qualsevol cas, no hi ha dubte que el pacte entre el PP i el PNB contribueix a clarificar moltes coses.

Davant de negociacions i acords com els que han possibilitat la tramitació dels pressupostos, no deixa de ser paradoxal que quan des de Catalunya es reclama el que li correspon, la resposta de l’Estat sigui sempre la mateixa: incompliment sistemàtic dels compromisos adquirids i dilació “sine die” de les obligacions contretes. Per més sentències favorables que es dictin, la llei no es compleix malgrat esbombar a tort i a dret, sempre invocant la Constitució, que les lleis s’han de complir. La qüestió de fons és: qui ha de complir les lleis?

Però tornem a l’acord entre el PP i el PNB. Tinc curiositat per veure la reacció de C’s, perquè una cosa és “garlar” i una altra és posicionar-se de forma coherent. Si no em falla la memòria, i no m’acostuma a fallar, C’s volia eliminar el concert econòmic basc, oi? És clar que dia que passa i davant dels esdeveniments, a Albert Rivera i als seus acòlits, com no podia ser d’altra manera, se’ls veu la de sota.

Si a aquesta realitat incontestable hi afegim les reiterades campanyes de difamació i desprestigi envers Catalunya, a les quals dissortadament ens hem acostumat, que venen de lluny i que responen a interessos esclusivament partidistes, hem de concloure que no hauria d’estranyar ni causar estupefacció el fet de voler marxar, anar-nos-en per tal de tenir l’oportunitat, i alhora el repte, d’intentar fer una pais nou i potencialment millor.

5/5/2017

Publicada a El Periódico amb el títol “El pacte entre PNB i PP i el greuge comparatiu amb Catalunya” el 9/5/2017