No és un fenòmen nou. Ha passat sempre, passa i passarà. Bàsicament, hi ha dos motius pels quals hom es pot dedicar a la política: esperit de servei o aspiració “professional”. La meva admiració i el meu respecte per qui ho fa per esperit de servei, una altra cosa és qui de la política en fa el seu ofici.

El món de la política n’està ple de personatges amb aspiracions “professionals”. El seu objectiu és triple: col·locar-se, perpetuar-se i, sobretot, jubilar-se en condicions de privilegi. Per tal d’aconseguir-ho, no reparen en res i, si cal, arriben a l’extrem de renunciar a la dignitat personal. Les hemeroteques n’estan plenes de casos i d’exemples fefaents.

Heus ací algunes cites que corroboren aquestes consideracions:

“No sap res i creu saber-ho tot. Això el faculta clarament per a la carrera política” (George Bernard Shaw, 1856-1950)

“Només hi ha una regla per a tots els polítics del món. No diguis en el poder el que deies en l’oposició” (John Galsworthy, 1867-1933)

“Tot el que demano als polítics és que s’acontentin en canviar el món, sense començar per canviar la veritat” (Jean Paulhan, 1884-1968)

“Com que els polítics no creuen mai en el que diuen, es sorprenen si algú ho creu” (Charles de Gaulle, 1890-1970)

“El que no s’atreveix a ser intel·ligent, es fa polític” (Enrique Jardiel Poncela, 1901-1952)

Aquestes cites, gairebé permeten identificar perfectament amb noms i cognoms, l’extensa llista de polítics “professionals” que patim i mantenim, oi?

15/4/2017

Publicada a El Periódico el 24/4/2017