Quan es tracta de política, no hi ha dia que no em sorprengui per la quantitat i varietat d’expressions que s’introdueixen en el llenguatge, la seva perversió és un fet constatat i, els eufemismes, un recurs habitual per tal d’evitar dir les coses pel seu nom.

Imagino que els assessors de comunicació fan mans i mànigues per trobar recursos lingüistics, i si no se’ls inventen, amb l’objectiu de distorssionar i mentir, si és el cas, de manera que la realitat queda falsejada a partir d’una retòrica que segueix unes consignes preestablertes en funció de les necessitats del moment. De fet, no és altra cosa que una tàctica pensada per adreçar-se a un auditori suposadament imbècil al qual se li ha de vendre un producte ben embolicat i amb un llaç ben vistós.

Per posar un exemple, recordar que en el seu dia, l’expressió substitutiva d’emigració va ser mobilitat exterior. El darrer despropòsit, que no l’últim, en aquest sentit va ser l’expressió indigència cultural amb motiu del 12 d’octubre. Si la indigència en sentit estricte suposa una situació lamentable pels que s’hi han vist abocats, penso que la indigència cultural no deixa de ser “pecata minuta” en comparació a la indigència democràtica que caracteritza a determinats individus que tenen responsabilitats polítiques, motiu pel qual, per un mínim respecte a la ciutadania, no haurien de recórrer als circumloquis quan, per honestedat, el que procedeix és explicar la realitat amb tota claredat i sense embuts.

18/10/2016