“Hi ha dues classes de tirania; una de real, que consisteix en la violència del govern i una d’opinió, que es fa sentir quan els qui governen estableixen coses que xoquen amb la forma de pensar d’una nació” (Montesquieu, segle XVIII).

El govern en funcions, el partit que el sustenta i d’altres formacions afins, posen de manifest una tirania encoberta darrera el discurs repetitiu de la legalitat vigent, legalitat que s’interpreta a conveniència. Amparar-se en el compliment d’unes lleis fetes a la seva mida i, suposadament immutables, per oposar-se a qualsevol possibilitat de canvi és negar el dret al lliure pensament i a les aspiracions legítimes d’una ciutadania que està farta de la situació actual. No es tracta de legalitat, es tracta de legitimitat; així doncs, fer referència a l’estat de dret constantment, és la culminació del cinisme en la seva màxima expressió. Un sistema democràtic no contempla utilitzar les institucions amb finalitats partidistes, la separació dels tres poders (legislatiu, executiu i judicial) n’és la seva garantia i salvaguarda. Insistir en un argumentari que és impossible defensar des de la racionalitat, no té altra sortida que amençar sistemàticament amb mesures de caràcter coactiu, l’objectiu de les quals és acoquinar i privar a la ciutadania de les llibertats més elementals.

Mentrestant, una esquerra miop, perduda en la divagació dialèctica, immersa en lluites intestines i incapaç de prendre una postura realista, no fa altra cosa que possibilitar el marasme en el qual ens trobem. Es tracta també d’una forma de tirania. La tirania de la indefinició permanent.

8/10/2016

Publicada a El Periódico el 17/10/2016