La implantació de la Llei de Dependència s’està convertint en una vergonya que hauria de fer sortir els colors als responsables de la seva aplicació, però ben al contrari, els fets demostren un passotisme total davant les carències, les necessitats i els drets de moltes persones. Argumentaré aquestes afirmacions de la forma següent: 1 Una vegada presentada tota la documentació no es respecten per a res els terminis legals. 2  No hi ha forma humana de contactar amb algun responsable, la telefonista de torn es menja tot els “marrons”. 3 La resposta a qualsevol consulta és una evasiva o una ambigüetat. 4 Sembla que es juga al possibilisme, és a dir, especular amb la possibilitat que el beneficiari es mori abans de rebre la prestació. 5 La prestació així com els endarreriments que corresponguin estan lliures d’impostos si es cobren en vida, però en cas de defunció, tributen si els familiars els reclamen. A què juguem? La  conclusió és la següent: drets per a l’administració i deures per als ciutadans. Per acabar i davant del gastat argument de “no hi ha diners” recomano: menys càrrecs i organismes inútils, menys sous desorbitats, menys dietes, menys cotxes oficials, menys luxes innecessaris, menys … etc i més bona administració dels recursos que no s’ha d’oblidar que són nostres.

28/10/2009