Sóc net d’alcalde republicà. El meu avi es va haver d’exiliar a França per haver defensat els seus ideals i mantenir-se fidel a la República. La seva esposa va ser vexada i juntament amb les seves quatre filles de curta edat, va haver de patir tota mena de privacions com a càstig per ser del bàndol dels perdedors. Com el cas que explico, una llista inacabable … És vergonyós que quaranta anys després, cap govern no hagi estat capaç ni hagi tingut la voluntat de normalitzar una situació com és la de l’anomenada “memòria històrica”, també és vergonyós que encara se celebrin actes de commemoració en honor de la figura d’un dictador el mèrit del qual no va ser altre que encapçalar un cop militar contra un govern legalment constituït, i comandar, acabada la guerra, una repressió sense precedents; i encara és més vergonyós que en un país no confessional, s’oficiïn misses en record seu.

Malgrat aquests fets, impensables en qualsevol autèntica democràcia, encara hi ha personatges de la vida política, que no van viure el conflicte, que es permeten fer declaracions i comentaris carregats de demagògia i profundament ofensius per a totes aquelles persones que van poder sobreviure al desastre d’un període de color negre en la història d’aquest país. Aquest procedir és vil i menyspreable.

20/11/2015

Publicada a El Periódico amb el títol “Franco: 40 anys després, on queda la memòria històrica?” el 23/11/2015