“España es una deformación grotesca de la civilización europea” (Ramón María del Valle-Inclán, 1866-1936)

Hom entén per Generació del 98 el grup d’escriptors, assagistes i poetes espanyols que es van sentir profundament afectats per la crisi moral, política i social en què Espanya es va veure immersa arran d’un conjunt d’esdeveniments desastrosos: derrota militar en la guerra amb Estats Units i pèrdues de Puerto Rico, Guam, Cuba i Filipines el 1898.

Angel Ganivet, Azorín, els germans Pío i Ricardo Baroja, Miguel de Unamuno, Ramiro de Maeztu, Antonio Machado, poden considerar-se els autors més representatius d’aquest període decadent. Com a denominador comú cal fer constar que van assumir la realitat d’Espanya alhora que es van comprometre en l’àrdua tasca de buscar solucions per a transformar el país. Encomiable intent, però fallit al cap i a la fi, perquè a la pràctica no va prosperar en absolut, el país continuà sent el de sempre. Voluntat de canvi, zero…

En qualsevol cas, fem un salt en el temps… Anys 50.  Postguerra. Els de la meva generació, ben segur que recordaran (quan a l’escola sí que s’adoctrinava) la famosa enciclopèdia Álvarez. En ella, es definia Espanya com una “unidad de destino en lo universal” i també es podia llegir allò de “una, grande y libre” tot referint-se a la idea de “patria”.

Suposant que es pugui, em pregunto si hi ha algun intel·lectual que sigui capaç d’explicar què significa “unidad de destino en lo universal”, concepte abstracte per excel·lència, però del gust dels “afectos al régimen” i dels nostàlgics d’èpoques pretèrites, que han despertat de la letargia.

Pel que fa a “una, grande y libre” no cal, perquè sens dubte, Espanya és única; que se la consideri gran, depèn del concepte d’aquesta magnitud que es tingui i pel que fa a la llibertat, la història és ben explícita.

Voldria creure que, al segle XXI, la majoria de la ciutadania té plena consciència que el ressorgiment de l’extrema dreta, bàsicament es deu al discurs actualitzat, però totalitari en el fons, de personatges indecents assedegats de poder, vividors impresentables, aprofitats del sistema que s’envolten de masses enardides que els fan de claca. Tot això amb el suport econòmic i mediàtic de poders fàctics sense escrúpols.

Però, tornem a la frase del principi: “España es una deformación grotesca de la civilización europea.”

La nostàlgia d’un passat qualificat d’imperial que va acabar com el “rosari de l’aurora”, el fanatisme, la decepció per la gestió d’una esquerra que ha renunciat a la seva raó de ser i, també la ignorància -voluntària- en molts casos, xacres estructurals del país, com no podia ser d’altra manera, conformen els aliats imprescindibles d’aquest ressorgiment caspós que hauria de ser neutralitzat, sense contemplacions i de forma contundent, per l’acció ineludible dels tres poders de l’Estat.

Febrer de 2026