Davant dels esdeveniments que s’han produït, es produeixen i es produiran, Catalunya evidencia, una vegada més, que té un problema ancestral: la incapacitat de posar-se d’acord en matèria política i caminar plegats en moments trascendentals. Els partits són incapaços de renunciar a uns interessos legítims en condicions normals, que no haurien de ser prioritaris en aquests moments, i posen en risc una acció unitària que, a dia d’avui, hauria de privar per damunt de qualsevol altra consideració. Falta sentit d’estat, de l’estat que es vol construir.

No n’aprenen. O el que és més trist, no en volen aprendre. Enguany, aquesta miopia política gairebé congènita, resta la força que necesita el mandat democràtic sorgit de la ciutadania, un mandat defensat per la gent amb perseverança i fermesa fins les últimes conseqüències. El fet de no arribar a consensuar una llista unitària perjudica clarament la possibilitat de culminar el procés democràtic d’autodeterminació amb l’èxit tan esperat, i necessari, per a la construcción d’un nou país més just.

“Corren vents d’esgarrifança damunt el poble […] i un desig i una esperança palpiten a dintre seu […] I quan arribi aquesta hora de llum i de llibertat, cal que ens trobi tots alhora ben units i al seu costat. L’odi lluny, la vista enlaire, el pas decidit i greu, el pit ben obert a l’aire i el cor ben obert …” (La Passió d’Olesa de Montserrat).

8/11/2017

Publicada a El Periódico amb el títol “Unitat, un problema ancestral” el 12/11/2017