Es defineix la coherència com la connexió i l’absència de contradiccions, és a dir, l’actuació d’acord amb el pensament; l’honestedat com la conformitat envers el pudor i la decència; la dignitat com la qualitat moral per la qual hom no tolera ser ofès. Quins conceptes de dimensió tan transcendental, oi? En qualsevol cas, malgrat les dificultats i l’esforç que comporta procurar ser coherent, ser honest i no caure en la indignitat, valors com aquests haurien de ser consubstancials a la vida de les persones.

La voràgine d’esdeveniments que d’un temps ençà ens envolta, posa de manifest just el contrari, és a dir, evidencia la facilitat i el desvergonyiment amb que determinats personatges de la vida política es posicionen, únicament per a la seva conveniència, sense cap mena d’escrúpols. Segons els casos l’objectiu és clar: col·locar-se, recolocar-se i, a ser possible, perpetuar-se.

En aquest sentit, alguns exemples notoris ens poden il·lustrar: el servilisme manifest d’Enric Millo amb la finalitat d’escalar posicions; l’obsesió malaltissa de Xavier Garcia Albiol, fent advertiments i amenaçant, per tal de mantenir els càrrecs que acumula; la dialèctica repetitiva d’Inés Arrimadas amb l’objectiu de promocinar-se; i com a colofó, el discurs amb pretensions pedagògiques de l’aspirant a estadista Miquel Iceta, portaveu de la franquícia catalana del PSOE, per tal de justificar, sigui com sigui, alguns noms inclosos enguany en la llista que es presentarà a les properes eleccions del dia 21 de desembre. Aquesta colla de “vividors” de la política ofenen la intel·ligència d’una gran part de la ciutadania alhora que s’aprofiten d’aquells que els hi donen crèdit.

Per descomptat, no tinc cap problema en admetre que dins dels sectors independentistes i no independentistes, però demòcrates, no tot és de color blanc immaculat, també es poden qüestionar determinats posicionaments. Perquè, com ja se sap, la política és l’art del possible … O tal vegada, l’art de l’impossible.

12/11/2017

Publicada a El Periódico el 14/11/2017