Cada vegada que es convoca algun tipus de manifestació unionista, la ultradreta torna a adquirir protagonisme. Des de l’anomenada “Transición”, tot semblava indicar que es tractava d’un fenòmen residual del franquisme però, malauradament, els darrers esdeveniments demostren que la ultradreta estava en període de letarg en espera de temps millors per reaparèixer en tota la seva plenitud.

Cal fer notar que, com és natural i era d’esperar,  malgrat el pas del temps, el seu discurs no ha variat en res i, mancat de qualsevol tipus d’argumentació, continua basant-se en la “testosterona”: insults, amenaces i agressions físiques són el seu distintiu. Tot un mostrari de les seves capacitats racionals.

Paradoxalment, no deixa de sorprendre la impunitat que els acompanya quan els seus elements fan acte de presència. D’altra banda però, la permisivitat no fa altra cosa que posar en evidència el tarannà del govern de torn i el dels qui, amb el seu silenci, es converteixen en còmplices. En qualsevol estat democràtic no s’hauria de tolerar el més mínim “moviment ultradretà”, perquè és una xacra que va en contra de la llibertat i de la convivència de la ciutadania.

La revisió de la Història conclou que el feixisme, en qualsevol de les seves modalitats, només ha portat conflictes i conseqüències negatives per a les societats que l’han hagut de patir. Es tracta per tant, d’evitar tornar a reviure èpoques de barbàrie i nefast record.

Dit això, denunciar la frivolitat i la mala fe amb que el PP i C’s, utilitzen la terminologia feixista amb un únic objectiu: desqualificar els adversaris a qualsevol preu i aconseguir rèdits polítics amb el suport d’un segment de la població, sortosament minoritari, que comparteix els postulats de la ultradreta.

“He vist les democràcies intervenir contra quasi tot, excepte contra els feixismes” (André Malraux,1901-1976).

6/11/2017

Publicada a El Periódico el 7/11/2017