“Esquinçar-se les vestidures”. Quin dramatisme!

Segons manifestacions d’Isabel Coixet a Segovia, l’ambient a Catalunya és irrespirable, com a conseqüència, mantenir el seny és complicat. Segons ella, no entén com gent intel·ligent, en sentir el discurs del President Quim Torra, no s’esquinça les vestidures. Quin dramatisme!

Senyora Coixet, ignoro els ambients que vostè freqüenta però m’ho puc imaginar, ben segur que no són els meus. El que si li puc dir és que els que jo acostumo a freqüentar; li asseguro que estan formats per persones dignes, honestes i per descomptat, també intel·ligents. En qualsevol cas, ha de saber que dits ambients són perfectament respirables, així doncs, cap problema per mantenir el seny, ans al contrari, hi estem avesats perquè és consubstancial al nostre tarannà.

Pel que fa al tema de les vestidures, li vull explicar una cosa. Als anys vuitanta, interpretava el personatge de Caifàs a La Passió d’Olesa de Montserrat; doncs bé, en una escena m’havia d’esquinçar les vestidures i així ho feia (naturalment de forma fictícia per no malmetre la vestimenta). Des de llavors no hi he tornat, però li puc assegurar que si es presenta l’ocasió i ho he de repetir, lluny d’interpretacions, no serà pel què pugui dir el President, sinó per la quantitat de bajanades,  mentides i despropòsits que he de sentir per boca d’Albert Rivera, Pablo Casado i la resta de figurants de l’obra (relat) que s’intenta escriure (per cert, amb una dramatúrgia horrible).

24/9/2018

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “El dramatisme d’Isabel Coixet sobre Catalunya” el 27/9/2018 i a EL PUNT AVUI el 29/9/2018 

Duce, Führer i Caudillo, tres paraules de trist record pel que van significar, pel patiment que van ocasionar i per les posteriors conseqüències. Sens dubte van marcar una època nefasta i representen el mateix: totalitarisme.

Malgrat la maldat que van personificar, és inaudit que hi hagi negacionistes i, el que és pitjor, seguidors al segle XXI.

Amb el seu posicionament i darreres manifestacions, Albert Rivera, per a qui en tenia dubtes, s’ha acabat de posar en evidència. És el viu retrat del dictador que, cal tenir esperança, mai arribi a tenir la més mínima responsabilitat de govern.

A la seva proclama, només hi he trobat a faltar fer esment als Mossos (omissió casual o de sentiment?) malgrat en les seves salmòdies, no es cansa d’emprar les expressions: “como catalán” i “mi tierra”.

Si davant d’aquestes actuacions els seus votants passats, presents i potencialment futurs encara segueixen donant-li suport, és que Espanya (no només Catalunya) realment té un problema extremadament greu, perquè personatges d’aquest calat no aporten absolutament res de bo, llevat d’allò que no sigui en benefici propi.

Duce, Führer o Caudillo? … Probablement, ni això.

20/9/2018

Vull expressar públicament el meu respecte i admiració envers totes aquelles persones que amb esforç, sacrifici i responsabilitat han aconseguit les titulacions que poden acreditar amb tota normalitat, no com els impresentables que inflen els seus currículums de forma fraudulenta.

Ho dic pels casos que s’han destapat i pels que s’aniran destapant, però especialment pels d’Albert Rivera i de Pablo Casado. Com és possible que dos senyors (és un dir) que estan en fals pel que fa a suposades titulacions, que menteixen sistemàticament i que no fan altra cosa que provocar buscant la confrontació, tinguin el desvergonyiment de persistir en el seu “discurs” com aquell qui res? És repugnant!

En qualsevol cas, per acabar amb el desori de màsters i doctorats virtuals, i desemmascarar els i les protagonistes de l’estafa, cal que les autoritats acadèmiques competents surtin a la palestra amb caràcter d’urgència. És imprescindible que treguin a la llum la documentació que correspongui en cada cas i que es depurin, per part de qui correspongui, les responsabilitats de tothom que hagi participat en el frau si, com és de suposar, es demostra la seva existència. Per higiene social es tracta de posar en valor la credibilitat, l’honestedat i la decència.

18/9/2018

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Posar en valor la credibilitat, l’honestedat i la decència” el 20/9/2018

Alberto Sordi (1920-2003) va ser un polifacètic actor italià. Com anècdota del personatge, dir que en una ocasió va participar en un programa de la RAI interpretant un tema que es deia “Amore, amore, amore”.

Amb motiu de la Diada, Albert Rivera ha deixat anar: “L’amor és més fort que l’odi”. Completament d’acord, perquè l’amor és un sentiment d’afecte envers una persona a la qual es desitja el millor, just en contrari que l’odi.

Fer referència a un sentiment tan noble com l’amor per part d’un individu que expulsa bafarades d’odi en cadascuna de les seves intervencions és inaudit, de fet no fa altra cosa que posar de manifest la “coherència” del seu discurs (per qui se’l vulgui creure).

Si Albert Rivera s’ha volgut inspirar en Alberto Sordi –cosa que em sorprendria- per proclamar la seva màxima amb motiu de la Diada, no hi ha dubte que llevat del seu nom, la resta ha estat pura coincidència (com s’avisa en moltes pel·lícules).

13/9/2018

Publicada al diari ARA el 17/9/2018 i a EL PERIÓDICO el 25/9/2018

Arran del seu repetitiu discurs habitual (bla, bla, bla, la “mitad” de los catalanes, bla, bla, bla…), es pot intuir que durant la seva etapa escolar, les matemàtiques no devien ser el seu fort, almenys pel que fa al tema de les fraccions (quebrados). Que tenia problemes d’aprenentatge en aquesta matèria és evident, perquè en totes les seves intervencions és incapaç de fer referència a altres fraccions que no siguin la mitad.

Amb aquestes limitacions en l’àmbit numèric s’entén perfectament que es negui a admetre la possibilitat de la convocatòria d’un referèndum. Quantificar el resultat li suposaria un problema perquè, com sempre, no passaria de la mitad; per tant, és comprensible que sigui partidària d’una interpretació restrictiva de la Constitució, i és lògic, perquè aquest posicionament li evita el tràngol d’ haver de comptar.

Enguany, està per veure quina interpretació farà de la participació a la Diada, perquè al no poder emprar les fraccions, al no poder utilitzar la mitad, és molt possible que ens deixi bocabadats amb les seves anàlisis i posteriors conclusions (sempre i quan no li vinguin donades pel líder suprem). Si més no, per força haurà de recórrer als nombres que primer hom aprèn a l’escola, els nombres naturals; i per aquí pot aparèixer un problema greu, perquè per concretar cal comptar.

12/9/2018

Publicada a EL PERIÓDICO el 17/9/2018

El passat dissabte dia 8 de setembre FAQS va inaugurar la nova temporada. Entre d’altres convidats, Laura Rosel va entrevistar  l’incommensurable Xavier Albiol i, una vegada més, el seus “coneixements enciclopèdics” no em van decebre. En un moment donat, tot fent referència a la problemàtica de les escoles bressol, va fer esment de l’edat dels alumnes…, de vuit i nou anys segons ell…

Senyor Garcia Albiol, l’audiència no és idiota i qui més qui menys té (o ha tingut) fills i filles en edat escolar (vostè també?), per tant, saben perfectament que els alumnes de vuit i nou anys, estan a Primària; documenti’s de les diferents etapes dels sistema educatiu i després parli. Parlar amb coneixement de causa és una bona pràctica, entre d’altres coses, fa que et prenguin seriosament.

Una persona que es vanta de representar una part (encara que sigui petita) de la ciutadania de Catalunya, només per respecte als seus votants, abans d’obrir la boca, només  per “xerrar i no dir res” (com de costum) hauria de tenir la decència de disposar de la informació necessària per tal d’evitar fer el ridícul, cosa que sembla ser, li és indiferent o, el que és pitjor, no n’és conscient.

“En política es pot fer tot, menys el ridícul” (Josep Tarradellas, 1899-1988).

10/9/2018

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Albiol, quan fer el ridícul és habitual” el 13/9/2018 i a EL PUNT AVUI el 14/9/2018

Una vegada més, Lídia Heredia ha donat una lliçó de com s’ha de comportar una professional. Una vegada més, Albert Rivera ha donat una lliçó de com es comporta un impresentable. “Al Cèsar el que és del Cèsar”.

Però què es pot esperar d’un individu que, per presentar-se en societat, va acceptar aparèixer en boles i un cartell tapant-li les vergonyes? Intueixo que l’alt nivell d’egolatria i mala educació del personatge possiblement es deu a algun trauma infantil no superat, la qual cosa, a la seva edat l’hauria de preocupar. En qualsevol cas, és evident que Albert Rivera no és altra cosa que la titella d’algun poder fàctic que, quan no li sigui útil, llençarà a les escombraries sense contemplacions.

S’ha de ser mala persona per dir que TV3 menteix en els seus informatius quan C’s ha fet bandera de la mentida. S’ha de ser mala persona per fer afirmacions, totalment falses, amb l’objectiu de crear un clima de confrontació i obtenir vots d’un sector abduït per un discurs impropi del segle XXI abonat per una secta programada a base de consignes. Com de costum, Albert Rivera no presenta cap prova, simplement “xerra” sense cap argument substancial que sustenti les seves asseveracions; demagògia en estat pur a l’empara de la llibertat d’expressió que ell nega als altres. Tot un exemple de pràctica democràtica.

Albert Rivera i els seus acòlits, frustrades les seves aspiracions, no són altra cosa que una xacra incapaç de construir, ans al contrari, representen un reducte ciutadà corrosiu que, per salut democràtica, els esdeveniments acabaran de posar en evidència fins la seva desaparició.

7/9/2018 

Segons la mitologia grega les muses eren divinitats inspiradores de les arts. Filles de Zeus i de Mnemósine, n’hi havia nou: Cal·líope, Clio, Èrato, Euterpe, Melpòmene, Polímnia, Talia, Terpsícore i Urània. Euterpe era la musa de la música.

A Catalunya som afortunats per tenir un músic, en Carles Cases, que ha estat “tocat per les muses”; concretament per Euterpe. Només cal revisar la seva obra per adonar-se que es tracta d’un professional fora de sèrie que, ben segur, si hagués nascut en un altre país, gaudiria d’un reconeixement que aquí se li nega ves a saber per quins motius.

No és la primera vegada que denuncio aquest oblit, perquè considero un error imperdonable, per part dels programadors (públics i privats) obviar una figura de categoria indiscutible, tant en l’àmbit de la interpretació com en el de la composició. La qualitat de la seva extensa i variada producció marca diferències substancials, raó més que suficient per divulgar-la; fóra una bona contribució al foment de la cultura musical (que tant diu d’un país) i, al mateix temps, un acte de justícia envers la seva persona.

En qualsevol cas, he de dir que “fama” no és sinònim de “qualitat”, en molts casos hi té poc o res a veure. “Algunes persones obtenen la fama, altres la mereixen” (Doris Lessing, 1919-2013).

3/9/2018

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Carles Cases, un músic “tocat per les muses” el 6/9/2018