La societat en què vivim té comportaments estranys en ocasions difícils d’entendre des d’una òptica educativa.

Sovint el que es fa té molt poc a veure amb el que es diu i no obstant, aquest procedir en certa manera gaudeix d’una consideració de normalitat.

Es fa campanya de … però el posicionament no sempre es correspon.

Es defensen determinats plantejaments però quan es tracta d’actuar no sempre hi ha participació.

S’acostuma a criticar però no s’aporten possibles solucions.

Es demana i s’exigeix però no hi ha implicació.

Es reclamen drets però no es parla d’obligacions.

Es parla de voluntariat però tot es professionalitza.

Es fa al·lusió al “s’hauria de fer … ” però que ho facin els altres.

Es fa apologia de la tolerància, del diàleg, de la solidaritat, del cooperativisme, de … , però la praxis és clarament discutible.

A la revista 562 nº 4, en l’article de presentació de Daina – Isard Teatre deia: “Des de La Baldirona (1995) fins L’assemblea de les dones (2012) s’ha potenciat la participació de persones de totes les edats i condicions vinculades o no a l’Escola, que casa perfectament amb el concepte de cooperativisme. Dit això, m’agradaria reivindicar la funció educativa del teatre en tots els seus aspectes tal com recull el nostre codi de funcionament, allò que nosaltres en diem la Teoria de l’equilibri … Per acabar, un desig: que tots els cooperativistes valorin el poder gaudir d’una companyia de teatre pròpia que a banda de la seva finalitat és el referent d’una manera de fer”,

En relació a aquesta temàtica voldria plantejar tres qüestions amb l’objectiu de promoure una certa reflexió:

• Admès que el teatre té una funció educativa, s’aprofiten les possibilitats que ofereix?
• Es coneix la companyia Daina – Isard Teatre i la tasca que porta a terme?
• Es dóna suport a l’activitat que genera assistint a les representacions com a pràctica de cooperativisme actiu?

Al llarg de tots aquests anys i en base a la nostra experiència hem constatat que malgrat ser una referència en organització, treball, serietat, disciplina i resultat, la resposta de molts cooperativistes ha estat lluny d’allò que seria desitjable.

Si el motiu és desconeixement caldrà actuar en aquest sentit però si es tracta d’indiferència el qualificatiu és … simplement lamentable.

L’activitat que realitzem és un valor afegit que cal aprofitar d’una manera polièdrica, és una manera de donar a conèixer la nostra Escola sense anar a l’Escola, és una manera de trencar tòpics i estereotips … és una manera d’educar.

Malgrat tot continuarem fent teatre perquè creiem en ell com instrument educatiu i perquè estem convençuts que arribarà el moment en què se li atorgarà el valor que li correspon.

Abril de 2013

Enguany tenim la joia de celebrar la vint – i – cinquena edició de la nostra festa més emblemàtica, “Sant Jordi Daina – Isard”. Però què és i què representa aquesta festa?

Per entendre el seu caràcter especial cal tenir present que és una festa de l’escola per a l’escola, una festa d’alumnes de tres anys fins alumnes de divuit anys, una festa en la qual tota l’escola s’implica i d’alguna manera n’és protagonista, una festa que els alumnes de Tercer d’ESO tenen la responsabilitat de dur a terme i comandar donat que s’emmarca en el seu treball de síntesi … una festa que es pot qualificar de total.

Fa una colla d’anys, quan no es parlava de competències bàsiques, “Sant Jordi Daina – Isard” ja les contemplava, no calia explicitar-les perquè hi eren presents en essència. És podria dir que era i és una experiència per aprendre a aprendre.

Avui podem afirmar des d’una perspectiva pedagògica que la nostra festa incorpora tots els objectius d’un projecte interdisciplinar, que és constructivista i que alhora genera unes actituds i uns comportaments que posen de manifest un treball cooperatiu real i efectiu.

“Sant Jordi Daina – Isard” desenvolupa uns mecanismes possibilistes. L’alumnat té l’oportunitat d’exterioritzar la seva creativitat, de plantejar iniciatives, de prendre decisions, de relacionar-se en sentit ampli, de resoldre possibles conflictes, de gestionar, d’escriure un guió, d’interpretar un personatge, de dissenyar i confeccionar un vestuari, de seleccionar temes musicals i interpretar-los, de ballar, de pintar, de triar i valorar textos literaris, d’aplicar les noves tecnologies … en un entorn i uns espais que poc o res tenen a veure amb la rutina de l’aula.

Les vivències que s’experimenten i l’enriquiment personal a través d’aquestes activitats es tradueixen sense cap mena de dubte en un aprenentatge significatiu que ha de contribuir a consolidar tot allò que és imprescindible per poder afrontar amb èxit la realitat de les situacions quotidianes en el decurs del temps.

El projecte “Sant Jordi Daina – Isard” és escola!

Març de 2012

Les matemàtiques han tingut i tenen “mala premsa”, la idea que són complicades ve de lluny i certament resulta difícil contrarestar aquest concepte tan extès però que en el fons no deixa de ser un tòpic.

Hi ha qui pensa que només les ments privilegiades estan en disposició de fer raonaments matemàtics i en part és cert, però si es fa referència al coneixement matemàtic bàsic (ensenyament obligatori) el plantejament és diferent.

Penso que en el marc d’uns paràmetres de normalitat pel què fa a la capacitat, unes pautes metodològiques adequades possibiliten un desenvolupament matemàtic eficaç i progressiu. No sense dificultats naturalment, perquè és evident que cal treballar, és imprescindible manifestar una actitud positiva i sobretot estar en disposició de fer l’esforç mental de pensar.

La metodologia que proposo, d’acord amb les competències bàsiques, s’orienta a què l’alumnat “raoni allò que fa i valori la feina ben feta”.

Les línies d’actuació són:

• Partir dels coneixements previs. Els coneixements previs són els fonaments sobre els quals s’edifica l’edifici matemàtic, la base que sustenta el procés d’aprenentatge, i de la seva solidesa, en depèn la formació en aquest àmbit. Es tracta de construir el coneixement.
• Provocar la necessitat de revisar tot allò que ja s´ha treballat. La revisió i la consulta per sistema refresquen els coneixements i contribueixen a la visió de conjunt, aspecte aquest molt important pel que fa a les matemàtiques.
• Buscar interrelacions per tal d’adquirir recursos i desmuntar la idea que “fer matemàtiques” és treballar conceptes i procediments inconnexos. Aquest plantejament respon als criteris de programació vertical i transversal amb l’objectiu de poder realitzar activitats per projectes, contribueix a la visió de conjunt i facilita el desenvolupament de la formació en aquest camp.
• Incorporar tècniques, procediments i estratègies en sentit ampli. Cal habituar-se a considerar normal el fet de disposar de quantes més eines de treball millor. No és bo autolimitar-se.
• Treballar els aspectes formals. La presentació acurada tendeix a fomentar el “gust per la feina ben feta”, no es tracta per tant de fer per fer, ben al contrari, l’objectiu és conformar un estil, una manera de treballar que repercuteixi en totes les àrees d’aprenentatge.
• Incidir en l’organització del material. L’organització en general i la del material en particular, faciliten la feina i fa que el temps s’aprofiti molt més. Es tracta doncs d’optimitzar la dedicació.
• Treballar les actituds. Desenvolupar les actituds positives contribueix a un millor aprofitament en tots els aspectes i a incorporar com a “valor” personal el concepte d’actitud.
• Donar llibertat d’acció dins d’unes pautes d’actuació. El procés de maduració ha d’incloure la capacitat de tenir iniciatives i de saber triar. Es tracta que l’alumnat no s’habitui a ser guiat de forma permanent. A l’haver de decidir de “motu propi” es pot encertar o no, però és evident que dels errors també se n’aprèn.
• Fomentar el sentit analític i crític. Analitzar comporta haver de reflexionar i no precipitar-se. Sovint es cometen errors per voler anar depressa, si s’és analític i a l’hora crític començant per un mateix, molts problemes deixen de ser-ho.
• Utilitzar exemples i models de la realitat pròxima. Raonar des de la proximitat fa que una situació sigui més comprensible. Tot allò que pot resultar familiar ajuda i facilita el procés d’anàlisi per tal de decidir les estratègies més adients.
• Potenciar la lectura comprensiva pel que fa a la interpretació de la informació. S’ha d’entendre que la lectura comprensiva és la base per poder assimilar la informació que es presenta, per tant, el binomi lectura – matemàtiques té sentit i cal que es fomenti. El primer pas per resoldre un problema és llegir l’enunciat les vegades que sigui necessari.
• Tenir cura del vocabulari emprat. En qualsevol situació de la vida quotidiana és important expressar-se correctament. Pel que fa a les matemàtiques, donat que els sinònims gairebé no existeixen és bàsic emprar el vocabulari adient per tal d’evitar confusions i interpretacions errònies.
• Presentar la teoria com quelcom necessari per a poder entendre els conceptes. La idea tradicional sobre la teoria s’ha de desmitificar. No es tracta de saber per saber sinó d’assimilar racionalment els conceptes que permetran desenvolupar els procediments.
• Evitar la memorització de la teoria. La teoria s’ha de saber però no de memòria. Si realment s’ha assimilat, l’alumnat ha de ser capaç d’explicar allò que es demana de la forma més concreta possible però amb sentit. L’expressió oral i escrita així com el vocabulari hi juguen un paper molt important.
• Practicar el càlcul mental.El càlcul mental, considerat d’una altra època per determinats sectors, afavoreix l’agilitat mental, el factor numèric i evita la dependència tecnològica de forma desmesurada.
• Usar la calculadora però evitar-ne la dependència. Es bo usar els mitjans tecnològics però sense convertir-se en “esclau”. Cal fer-ne un us selectiu en funció dels moments, situacions i necessitats.
• Aplicar les noves tecnologies. Utilitzar les noves tecnologies com a complement en la formació matemàtica possibilita nous horitzons i enriqueix el procés d’aprenentatge.
• Fer que l’alumnat s’impliqui i perseveri. Cal que l’alumnat entengui que l’objectiu és “arribar a … no la velocitat amb la qual s’hi arriba”. Tothom té unes capacitats que pot desenvolupar, tot és qüestió de posar-s’hi seriosament amb esforç, sacrifici i responsabilitat.

Per acabar, un missatge que va molt més enllà de l’aprenentatge de les matemàtiques:

“La progressió a través de l’estudi, el treball i la dedicació comporta arribar a un grau considerable de satisfacció personal”.

Març de 2010

Des dels seus inicis l’Eulàlia va estar molt vinculada a Daina – Isard Teatre, disposada sempre a col·laborar, va formar part del repartiment d’una colla de representacions.

Any 1995, La Baldirona (embolic de sacristia en la seva primera versió), interpreta la “señora Hierbas”, un personatge que parla en “castellano” perquè és “más fino”…

Any 1997, Souper – Tango (el primer musical d’Olesa en directe), interpreta la senyora Carme, una espècie de mare d’ocasió en ambients de cabaret …

Any 1999, Tafalitats (teatre de l’absurd), interpreta una àvia molt particular que va a cal retratista amb el seu nét, un nen molt especial …

Any 2000, Gent d’ara (conflicte generacional al segle XIX), interpreta l’Antònia, una criada d’aquelles de tota la vida d’una casa benestant …

Any 2002, Gesta (la llegenda de Sant Jordi), interpreta la dida (un personatge dramàtic en aquesta ocasió) de la princesa …

Any 2003, La llei d’herència (sobre els lombrosians o la criminologia moderna), interpreta la senyora Mònica, una tieta soltera aparenment mig sonada …

Any 2004, Records (mosaic teatral), assumeix juntament amb en Jaume Paltor el paper de conductora de les diferents escenes que conformen el muntatge que reflecteix les diferents representacions de la companyia des que va començar.

Què tenia de particular l’Eulàlia com actriu? Simplement allò que tots els que integrem Daina – Isard Teatre tenim: Il·lusió per fer teatre, per oferir espectacles dignes, per fer gaudir i gaudir com a grup perquè entenem el teatre com un “divertimento” col·lectiu sempre lluny de protagonismes individuals. L’Eulàlia tenia sentit de l’humor, era alegre, receptiva, rigurosa, responsable, disciplinada, positiva … L’Eulàlia era l’Eulàlia! Tenia aquell punt d’espontaneïtat natural que donava credibilitat als seus personatges i que li permetia assumir amb tota normalitat papers essencialment còmics.

Quina paradoxa més cruel i injusta que la seva darrera representació hagi estat una tragèdia de la qual ella ha representat el paper de la protagonista!

Eulàlia, sempre estaràs present en la petita història de Daina – Isard Teatre.

Març de 2010

Fou al principi de la dècada dels noranta quan vaig començar a pensar en la possibilitat de fer un muntatge a partir de quadres de “La Passió” que s’havien representat però que per raons diverses havien anat quedant relegats.

Amb anterioritat a la reforma de José Tamayo (1969) era habitual que cada temporada en Joan Povill incorporés algun quadre nou que en funció de la globalitat de l’espectacle es mantenia o no. Va ser aquella una època de creació considerable amb l’objectiu de revisar, innovar i perfeccionar.

A partir de l’esmentada reforma de José Tamayo en què es va potenciar básicament el muntatge i l’estètica, l’espectacle va quedar més encotillat. Atès que l’objectiu era agilitzar en base a una estructura predeterminada, plantejar modificacions era gairebé impossible.

Quan en Joan Mallofrè va assumir la direcció va anar introduint progressivament una colla de canvis que van donar més coherència al muntatge des del punt de vista del text. Va revisar aspectes importants i a ell es deu el concepte de “cointèrpret” vigent fins als nostres dies.

Malgrat tot això, “La Passió” era molt diferent.

I va ser precisament a partir d’aquesta situació quan va sorgir la idea de recuperar quadres que havien quedat en l’oblit.

En aquells moments però raons de tipus professional em van impedir fer prosperar un projecte que requeria temps i dedicació. La carpeta amb el treball fet va quedar en un calaix.

Durant les vacances de Nadal de l’any 2007 i fent allò que se’n diu “remenar papers” va ser quan vaig pensar que era el moment de fer ressuscitar el projecte.

Com de costum, juntament amb el Llorenç Mimó i la Montserrat Jané, companys d’aventures teatrals, la idea va començar a prendre cos i a formalitzar-se. La maquinària de la companyia es va posar en marxa i després de sessions de treball i múltiples contactes, a l’octubre de l’any passat vàrem començar a assajar.

Voldria deixar constància de la bona acollida des del primer moment per part de “La Passió” així com l’esperit de col·laboració posat de manifest, especialment per part d’en Josep Mª Satorra i d’en Samuel Carrique.

Agrair també al Casal les facilitats donades, com sempre, per poder assajar a les seves instal·lacions.

Per acabar, dir que totes les persones implicades en aquest projecte han demostrat il·lusió i compromís des del primer dia. I les que per diverses raons no han pogut ser-hi també s’han ofert a col·laborar dintre de les seves possibilitats.

Actituds com aquestes es tradueixen en un esperit de superació que sense cap mena de dubte repercuteix en el resultat final de qualsevol tasca col·lectiva.

“Mirada enrere”, així hem titulat el muntatge, constitueix un retrobament amb part de “La Passió” que un dia va ser i que creiem que és bo redescobrir.

Març de 2009

De vegades i com a pràctica d’higiene mental és bo pensar en utopíes, la història de la humanitat n’és plena i ben segur que han estat detonants de canvis importatnts.

Per què doncs no pensar-hi?

Una altra qüestió és si la condició humana i el seu potencial poden fer realitat una utopía. Possible? Impossible? Pura elucubració?

Davant del panorama que ens envolta m’atreveixo a suggerir una colla de reflexions naturalment utòpiques però que ben bé podrien contemplar-se al confeccionar un programa electoral consensuat al marge d’interessos purament partidistes i tenint com a únic horitzó el bé comú:

• La gent hauria de ser protagonista i no comparsa, per això les llistes haurien de ser obertes i els seus integrants, independenment de les seves idees, persones preparades amb qualitats contrastades lluny del carisma de màrqueting que és pura façana però que ven molt.
• L’educació, la sanitat i l’atenció a la tercera edat haurien de tenir plantejaments realistes i prioritaris.
• La justícia hauria de generar confiança, no pas desconcert.
• El respecte envers les persones i el diàleg autèntic haurien de ser monedes de canvi.
• El fet de “fer país” no hauria de tenir connotacions excloents basades en “la barretina i l’espardenya”.
• S’hauria de recuperar la il.lusió per participar i assumir responsabilitats.
• Els valors s’haurien de tenir en consideracó i l’ordre, la disciplina, l’autoritat, l’esforç i la responsabilitat haurien de tenir plena vigència.
• Els desequilibris socials haurien de formar part de la història passada i s’hauria de poder viure amb dignitat.
• La condició de famós s’hauria d’associar al concepte de mèrit, no pas al que tots sabem i que malgrat tot suportem i tolerem.
• S’hauria de fer referència a l’èxit com a conseqüència de l’estudi, el treball i l’experiència.
• Les actituds i els comportaments haurien de tenir una base ètica.
• No s’hauria de permetre l’especulació.
• La paraula “dimissió” hauria de sortir del diccionari per incorporar-se a la pràctica quotidiana com a cosa normal, no extraordinària.
• S’hauria de fer pedagogia de l’honestedat.
• Els mitjans de comunicació haurien de repudiar qualsevol forma de manipulació.
• La integració i el mestissatge haurien de tenir un tractament seriós, mesurat i coherent.
• Qualsevol forma de violència i extremisme hauria deprovocar rebuig.
• La sensació de vergonya hauria de ser pràctica normal i habitual.
• El “tot s’hi val” per aconseguir un objectiu s’hauria de desterrar per sempre més.
• L’anomenada classe política hauria d’abandonar la navegació galàctica i centrar-se en el dia a dia i afrontar amb rigor els problemes que realment afecten i preocupen a les persones. Lluny de demagògies aquesta és l’única forma de tenir credibilitat.

La reiteració del condicional “s’hauria” evidencia allò que és desitjable però que malauradament no conforma la realitat actual.

És per tot aquest conjunt de raons i perquè malgrat tot encara confio en el possibilisme que parlo d’un “Programa utòpic”.

Març de 2009

Possiblement, una de les coses per les quals el curs 2007 – 2008 serà recordat és per la implantació d’una nova matèria, la polèmica “Educació per a la ciutadania”.

Els mitjans de comunicació han difós opinions i judicis de valor per a tots els gustos, s’han fet debats, s’han orquestrat campanyes i manifestacions …, i una qüestió essencialment educativa s’ha polititzat.

Com apoteosi final s’ha arribat a l’extrem de fer crides a la desobediència i a l’objecció de consciència incitant a la convocatòria d’allò que en altres èpoques es coneixia com a “croada”.

Apel·lar a suposats principis ètics i morals o atribuir-se’n l’exclusivitat no fa altra cosa que posar de manifest un tuf de totalitarisme i prepotència, adobats de menyspreu i manca de respecte.

És evident que darrera de tota aquesta moguda s’hi amaguen, com sempre, intencions encobertes que responen a interessos partidistes i sectaris inconfessables; i que res tenen a veure amb els plantejaments de base.

Des d’una perspectiva estrictament educativa voldria fer referència a una colla de temes que al meu entendre necessiten urgenment una revisió profunda i un tractament sistemàtic independenment de tendències polítiques i / o confessionals: el respecte a les persones, les relacions humanes, l’àmbit familiar, l’escola, els conceptes d’ordre, autoritat i disciplina, el sentit de responsabilitat, el treball: drets i deures, el clima de permissivitat, els comportament i les formes, l’expressió oral i el vocabulari emprat, el sexe, el sentit del pudor, el decòrum personal, la sensació d’impunitat, l’oci i el lleure, l’ús dels espais públics, els hàbits alimentaris, la salut física i mental, l’ús i abús de les noves tecnologies, determinats missatges publicitaris, la circulació viària, l’assistència sanitària, l’atenció a la tercera edat, l’ecologia, l’economia des d’una perspectiva de justícia social, la cultura del subsidi, el frau fiscal … i el valor de l’educació com a única possibilitat de maduració i desenvolupament perdonal.

Si l’Educació per a la ciutadania contribueix a reconduir el desconcert actual i a fomentar la consciència cívica, benvinguda sigui.

Com a colofó, remarcar que l’educació comença a casa, que res pot suplir la pràctica educativa de l’entorn familiar, que no es pot delegar i molt menys exigir-la. Cal implicar-s’hi!

Març de 2008

En l’article “Tocar de peus a terra” deia: – Què més ha de passar per a què es produeixi un “canvi de xip” en qui té la gratificadora tasca d’educar els fills i filles?

Darrerament per la informació que disposo, bé a través dels mitjans de comunicació o d’experiències professionals, cada vegada em preocupa més la situació a la qual s’està arribant.

No voldria que aquest pensament amb veu alta s’nterpretés en el sentit que temps passats van ser millors perquè les circumstàncies han canviat i el ritme de canvi és frenètic, res és comparable, però dos més dos segueixen sent quatre.

Hi ha coses que no es poden obviar en nom d’un progressisme mal entès. L’essència de l’educació radica en un sistema de valors que s’han de transmetre de pares a fills, però perquè això sigui possible s’ha de tenir criteri, voluntat d’implicació i estar disposat a entrar en conflicte.

El fet de ser pares, a més d’una felicitat immensa, comporta una gran responsabilitat i com a conseqüència també un exercici d’autoritat. Sí, d’autoritat. Avui dia quan es parla d’autoritat si és que se’n parla, és com si aquest concepte estigués passat de moda, com si fos d’una altra època, però tot i que es troba a faltar s’associa a la condició de “carca”. És per aquest motiu que cal centrar-se en l’autèntic sentit de l’autoritat, perquè una cosa és parlar d’autoritat i una altra cosa molt diferent és parlar d’autoritarisme.

Per a mi el que compta és l’autoritat moral, la que emana de l’exemple i la praxis diària i no pas la que es deriva d’imposicions. I heus ací el fons de la qüestió que plantejo: – S’està disposat a exercir el principi d’autoritat? Penso que no, bàsicament per dos motius: per por a hipotètiques conseqüències o bé per inhibició.

En general la por al què pot passar va lligada a la condició humana però en cap cas es pot argumentar com a pretext d’inoperància, perquè és del tot cert que una acció no garanteix uns resultats al cent per cent, però també ho és que no es pot estar contínuament dubtant sobre si fer o no fer. En educació, “fer de Hamlet” no resol res. Educar no és fàcil i si una estratègia no funciona cal provar-ne una altra, mai deixar d’actuar per por.

En el segon cas és evident que el fet de no afrontar determinades situacions en el moment oportú degenera en problemàtiques de difícil solució. La inhibició no deixa de ser una forma de comoditat i en educació l’acomodament es paga.

Per acabar, reprenc el plantejament inicial i em pregunto: Quant més s’estirarà la corda?

Març de 2007