En el marc del teatre no professional, quan hom decideix posar en escena una obra, un dels aspectes més problemàtics, i sovint motiu de preocupació, és encertar el repartiment. Una postura còmoda consisteix en buscar actrius i actors d’experiència contrastada. L’altra cara de la moneda, treballar amb persones que no han fet mai teatre o bé n’han fet molt poc.

Al meu entendre, la decisió correcta i alhora gratificant és buscar l’equilibri entre experiència i inexperiència. És necessari donar l’oportunitat. Tothom ha començat. Qui no recorda la primera vegada que va fer teatre? La persona que interpreta per primera vegada ha de tenir la confiança de la direcció i el recolzament dels companys. Suport tècnic, però principalment humà. S’ha de sentir còmoda i ha d’anar adquirint seguretat. Mitjançant l’assaig ha d’arribar a un nivell d’autocontrol i relaxament que li permeti explorar totes les seves possibilitats i, així, progressivament, introduir-se en el procés de creació del personatge i de tota l’obra. Quants talents han aflorat, però quantes persones no han tingut mai l’oportunitat de demostrar la seva vàlua!

El teatre entès com activitat col·lectiva, lluny de protagonismes, afavoreix el desenvolupament personal i comporta sentir-se part essencial d’un engranatge cada vegada més equilibrat. I arriba el dia de la representació. Actrius i actors davant el públic. L’hora de l’examen. Exposats a la crítica. Nervis exterioritzats quasi sempre com a conseqüència del sentit de responsabilitat. Responsabilitat individual i col·lectiva. Individual per un mateix i col.lectiva per tots aquells que no es veuen però sense els quals, res de tot allò seria possible. Al final, l’aplaudiment i un sentiment íntim de satisfacció per la prova superada. Vivències per haver tingut l’oportunitat de fer teatre.

Març de 1996