“Però van passant els dies i la teva fi vindrà, i tota tu una desferra, sense un amor pur i dolç, retornaràs a la terra feta cendra i feta pols. Tots aquells que et volten ara, tots desapareixeran quan veuran la teva cara que es va marcint i arrugant […] Pobra Maria! Quina llàstima que em fas! Estàs endimoniada i quan tu parles no ets tu. Dintre teu hi ha la niada de set fills de Beelzebú que et turmenta i et domina”.

Una vegada més m’inspiro en La Passió d’Olesa de Montserrat i em permeto introduir un canvi –significatiu- en un fragment del quadre “Conversió de Maria Magdalena”:Pobra Arrimadas! Quina llàstima que em fas!

Per tal de situar-nos en un entorn teatral podem prendre com a referència la farsa, gènere a mig camí entre la comèdia i la tragèdia. En aquest context tragicòmic, l’obra o millor dit, el relat (farsa) que es pretén representar requereix un  repartiment considerable, farcit de personatges diversos i perfectament identificables amb d’altres del món de la faràndula, des dels seus orígens fins els nostres dies.

Per respecte a la ciutadania (públic) i per dignitat, Inés Arrimadas -com actriu de repartiment- hauria de reflexionar sobre el paper que li han assignat, i que representa de manera mediocre, creient-se protagonista.

14/11/2018